Retornem al format «Like a paja» que sempre va ver per la salut…..entonces……un assocïa en Juanma Bajo Ulloa amb “Airbag” una spanish bizarre comedy, però aquest també n’ha fet d’altres (no gaires), una d’aquestes “la madre muerta”, un drama, thriller obscur, a vegades massoca, a vegades cruel, però sense arrivar a la canya psicològica que podria haver donat de sila relació d’en Karra Elejalde (un psychokiller made in Spain, pero igualment sonat) i l’Ana Álvarez, utilitzant més un caire més contemplatiu, ajudat per una molt bona fotografía, en Juanma podria haver sigut més pervers i pervertit, en canvi li vol donar un cantó més humà al segrestador, que a priori sembla el típic macho man randy savage inquebrantable. Tots els actors estan sensacionals, però destaca, sobretot, l’Anna Alvarez, segurament el paper de la seva vida, després la seva carrera, bastant mediocre, ho per lo menys, no recordo algun treball seu destacable, recordo un bodriet amb la Penelope Cruz, “Brujas”. 7’5/10. Ho millor:l’Ana Álvarez. Ho pitjor: per ser perfecte per mi, m’hagues agradat més canya de tot, sobretot en l’aspecte psicològic, i perque no, sexual, que se, que al Juanma li va la martxa (sino mireu el curt:”que glande es el cine”).
No se si heu escoltat l’anècdota d’en Ulloa y el seu Goya, que no se si va ser per aquesta peli o per «Alas de mariposa». Doncs si, se dice que va vendre el Goya al Cash Converters, i saben com son de cabrons, segur que li van donar 5€ o 7’75 «con un vale para gastar en tienda»…..ja m’ho vec: «No es que el Goya…..uffffffff……no tiene mucha salida, no hay demanda, es que seguro que no lo voy a vender, si sacamos 10€ ya será mucho……que hacemos entonces?»
La noticia no me la crec gaire, ja que no poden dir que el Juanma ha vengut el Goya per 4999, ja que el CASH com a mínim guanya el doble, o sia, que com a molt es va treure 2499’50€
BONUS TRACK
Shark el demonio del mar: exploiter en tota regla de “Tiburón”, quasi copiant el guió 100%,producte de morralla on només destacant un plans generals del tauró a l’estil documental, però després en el cos a cos es nota massa el cartró pedra. Actors de 3ª i 4ª divisió amb diàlegs lamentables, em quedo amb “me dieron 290 puntos de sutura”, sexe purità posat amb calçador, em sento estafat (preu de compra del DVD: 0’20€). 2/10
Doncs sí senyor. Trencaré una llança a favor del videoclip i em trec de la màniga un top5 dels 5 videoclips que em deixen de pasta de boniato.
5- I’D DO ANYTHING FOR LOVE (BUT I WONT DO THAT). Meat Loaf (Michael Bay) 1993
En la meva primerenca juventut adulta, l’època dels amors gòtics aturmentats del Drácula de Francis Ford Coppola, del Frankenstein de Kenneth Branagh o de The Crow, aquest videoclip entraba «como agua de mayo» en els meus febrils gustos de highscholero bohemi de tres al cuarto. Recordo que l’introducció de la veu de Lorraine Crosby em posava la gallina de piel amb aquella representació de la trobada d’un amor impossible i prohibit. Sumant-hi a aquest aspecte, també lligava molt amb el meu postureo de pensador immadur l’associació que s’estableix entre la Harley Davidson i la llibertat quan els protagonites fugen de la poli («Life to ride. Ride to life» que tenia dibuixat en el meu pupitre de l’institut). I, com no, Dana Patrick (que fa playback de la Crosby), lluint-se al bany i a l’assatjament lèsbic, de la mà de Micheal Bay, aleshores bastant rodat en fer videoclips. Però d’això últim no tenia ni puta idea als 90, of course.
4- AMANTE BANDIDO. Miguel Bosé (¿¿??) 1984
Vés per on, s’ha colat en aquesta selecta llista un exemple de desvergonyiment hispà. Miguel Bosé fent d’Indiana Jones. Als meus 10 anyets, complemament encisat per Indiana Jones y el Templo Maldito, flipava amb aquesta transformació magistral d’un espantadís rata empollona de biblioteca en l’heroi més important de la meva vida en aquell moment; trobant els estris necessaris a l’interior dels llibres, fins i tot una paella amb mongetes al més pur estil spaguetti western. I als 10 anys, ja se sap, jo era, com molts nens, un somiatruites àvid d’aventures, impressionable i fàcilment influenciable. Vist en prespectiva, l’Indy que interpreta en Bosé és més aviat de cartó pedra, però no vull desmeréixer, sino més aviat reivindicar, les altres dues interpretacions que fa: la de l’empollonet i la d’aquella mena de follet que es contorsiona per la biblioteca. Més enllà dels misstatges que amagui el videioclip, no deixa de ser una entranyable historieta de còmic.
3- THE WILD BOYS. Duran Duran (Russel Mulcahy) 1984
Per una ment fresca com la que tenia als 10 anys aproximadament, The Wild Boys va ser una flipada constant d’estètica postindustrial, cherookes mutants postapocalíptics i en Simon Le Bon encarnant a Mad Max en les aspes d’un molí. El bust robòtic, que ha morat en el meu subconcient abans del revisionatge, s’emporta el premi al millor dels abundants efectes especials. L’he recordat per la seva energia violenta i pel seu erotisme extrany. Descobreixo ara, que Russel Mulchay es va inspirar en la novel·la de William S. Burroughs The wild boys: a book of dead. També decobreixo ara l’impressionant curriculum del director de Razorback en aquest format videogràfic: des del seminal Video Killed the radio stars a les múltiples col·laboracions amb Queen. Us adjunto una «film version» encara més apostoflant que la que vaig veure «cuando era pequeña».
2- SABOTAGE. Beastie Boys (Spike Jonze) 1994
Nice song i nice videoclip. A parts iguals em descollonava la paròdia dels beastie boys sobre els serials i pelis de polis dels 70 i m’entrava ganes de botar com un energumen. I no era aquesta l’essència del grunge? Bé, jo l’entenia i el practicava aisins. Intensitat i alegria. Tornant al videoclip: el baix distorsionat amb aquella persecució a contrallum, els bigotis postissos, les ulleres estil rayban de mirall, les botes camperes, els ninots cutres caient-se del pont i els crèdits congelant la imatge entre mil i un detalls em feien (fan) bullir la sang. L’actitut hiperviolenta de la policia i l’energia que transmet tant el muntatge com la cançó no sé si s’han superat encara. Avui redescobreixo els abrumadors zooms, els objectius gran angular a les rodes del cotxe en moviment i les shaky cameras darrera les persecucions com premeditat abús dels estilismes del cine setentero policíac perpetrat per Spike Jonze. Em trec el barret
1- THRILLER. Michael Jackson (John Landis), 1983
Obviament, suposo que molts estarem d’acord i que imperarà l’unanimitat. Almenys aquells joves adults que, com jo, es van quedar de pasta de boniato quan van veure l’estrena a la noche vieja de TVE1 el 1983. És difícil recordar-ho amb exactitut; recordo bagament la fascinació que vaig sentir a l’experimentar una por terrible amb el confort que dóna el distanciament del muscical. No sé si vaig tenir malsons aquella nit. Com a momentazo a la clàssica: la transformació de Michael Jackson en home llop (amb els anys va intentar transformar-se amb no sé ben bé què). Com a momentazo original i innovador: els zombies ballant breakdance. Sempre ha estat la meva part preferida. Pels qui no heu viscut la època, si algú us diu que aquest videoclip va ser un fenòmen de masses, tindrà dificultats per exagerar la seva repercussió. Avui dia, i amb tota la nostàlgia que suposa reveure el videoclip en gloriós VHS junt amb el seu making off, entenc que res tornaria a ser el mateix pel que fa al special make-up. També descobreixo l’amor professat cap a Vincent Price, no només per la veu en off, que ja ho sabia fa temps, sino per algun detallet homenatge com el poster de La máscara de la muerte roja al cine on projecten Thriller. Una master piece.
Doncs ja teniu el repte de presentar la vostra llista de videoclips que us han deixat de pasta de boniato. I si teniu ganes de més programació, us passo una llista d’altres que s’han quedat fora. Algún d’ells per ben poc:
Green Jellly. Three little pigs. Anys 90. Plastilina macarra i satíricament fasciastoide amb Rambo aliant-se amb els pig brothers.
Slipknot. Vermillion pt2. Un poema visual, una oda a la mort etèria, on un cadàver juga amb les fulles d’un arbre. Una sorpresa d’última hora.
Radiohead. No surprises. Quota indie al llistat. Rotllo arty conceptual. La meva fascinació no té explicació.
Blur. Coffe and TV. Són britànics, hi ha objectes quotidians que cobren vida. No us recorda això als muppets de Els joves? Una cruel i tendríssima història. Bravo!
Robbie Williams. Rock DJ. El que s’ha de fer per cridar l’atenció de les ties! Videoclip sexy i amb un Robbie Williams pletòric.
Beastie Boys. Boddy movin’. Homenatge a Diabolik. Intergalactic. Homenatge a Godzilla. No són com Sabotage, però déu ni en dó!
Primus. The devil went down to Georgia. Un prodiji d’animació. Un Tom Swayer vs el mismíssimo diable a solos de violí mentre les gallines fan coreografies.
twisted sister. Be Chrool to Your Scuel (featuring Alice Cooper). I Tom Savini i Bobcat Goldthwait (el locu histriònic de Police Academy II). Anti-thriller de M. Jackson: bons fx i zombies que mosseguen.
John Lennon. Happy Xmas (war is over). Cançó protesta amb un recull d’imatges d’arxiu que expressen sobretot amb la tragèdia a què són sotmesos els infants la dita de Gandhi: «An eye for an eye only ends up making the whole world blind». No apte per aprensius.
Retornem al format «Like a paja» que sempre va ver per la salut…..entonces……un assocïa en Juanma Bajo Ulloa amb “Airbag” una spanish bizarre comedy, però aquest també n’ha fet d’altres (no gaires), una d’aquestes “la madre muerta”, un drama, thriller obscur, a vegades massoca, a vegades cruel, però sense arrivar a la canya psicològica que podria haver donat de si la relació d’en Karra Elejalde (un psychokiller made in Spain, pero igualment sonat) i l’Ana Álvarez, utilitzant més un caire més contemplatiu, ajudat per una molt bona fotografía, en Juanma podria haver sigut més pervers i pervertit, en canvi li vol donar un cantó més humà al segrestador, que a priori sembla el típic macho man randy savage inquebrantable. Tots els actors estan sensacionals, però destaca, sobretot, l’Anna Alvarez, segurament el paper de la seva vida, després la seva carrera, bastant mediocre, ho per lo menys, no recordo algun treball seu destacable, recordo un bodriet amb la Penelope Cruz, “Brujas”. 7’5/10. Ho millor:l’Ana Álvarez. Ho pitjor: per ser perfecte per mi, m’hagues agradat més canya de tot, sobretot en l’aspecte psicològic, i perque no, sexual, que se, que al Juanma li va la martxa (sino mireu el curt:”que glande es el cine”). 
The Young Ones Adults 