CICLE “VEN Y MIRA” (3): GOMIA TERROR EN EL MAR EGEO (Antropophagus; aka Man beast, aka The savage island, aka The grim ripper, aka The zombie’s rage) Joe D’Amato. 1980

La història de Gomia: terror en el mar Egeo ve de quasi tan lluny com el visionament al pis gore del vehacesse de Nueva York bajo el terror de los zombi a les acaballes dels 90. A través de la seminal Goremanía, que llavors era la nostra bíblia, i essent jo un pirat per les truculències, la frase d’en Palacios “Acabará comiéndose sus propios intestinos en este gore grosero y brutalmente italiano” va fer que la comesa de trobar aquesta joia brutalment italiana fos prioritària. El lloguer al mític Videoinstant i els nostres reproductors Funai traient fum (ai!) aconseguiren que el malson en el mar Egeo es fes realitat.


Un grup de joves adults organitzen un viatge amb veler per les illes gregues. Julie (Tisa Farrow) demana si la poden portar a la illa de Gomia, on hi ha uns coneguts seus de vacances. Mentre fan el trajecte, Carol (Zora Kerova) tira les cartes de tarot i comença a preconitzar un destí fatal: “si les preguntamos por el futuro de alguien i no responden es que no hay futuro para la persona por la que preguntamos”. Glups! Un cop arriben a Gomia, es troben el poblat misteriosament deshabitat excepte per una esmunyedissa dona que ha escrit en un vidre d’una finestra que se’n vagin d’allí.

Tisa Farrow i Zora Kerova al fons, calentant el mal rotllo

Antropophagus és la primera bestiesa de la Filmirage (la comentada ací Gohsthouse pertany a la mateixa casa), probablement un dels productes zetosos més famosos d’en Joe d’Amato (segons ell mateix la peli que li va costar menys diners), principalment per un parell d’escenes de canibalisme segurament pioneres en brutalitat i originalitat: quan Klaus Wortmann (Luigi Montefiori aka George Eastman) extreu a pèl i devora el fetus de Maggie (Serena Grandi) i quan ell mateix debora els seus propis intestins. Eren “atres” temps on “la cornucopia de la ‘obscenidad’ italiana se irá desbordando en la década de los setenta y se pudrirá al sol de los ochenta” (1). Sense ànim de ser exhaustiu a Olga Karlatos li travessen l’ull amb una estella a Zombi 2; a Mariangela Giordano l’empalen per la vagina amb un atiador a Patrick vive ancora, a Alexandra Delli Colli li tallen els mugrons a Lo squartatore di New York o a la mateixa Zora Kerova la pengen dels pits a Cannibal Ferox. Als inicis dels 80 i a Itàlia, les presumptes scream queens estan en hores baixes: la part pel tot deixa de ser l’expressió angoixant del crit (i de la interpretació) per convertir-se en els sons de l’evisceració i els pla-detall de la carn oberta.

George Eastman, sense maquillatge durant l’escena embrió del monstre en què es convertirà.

Però no és aquest el llegat que ens va deixar a en Prenda i a un servidor (que també), quan estirats als respectius sofàs i menjant iogurt de a quilo, vàrem veure aquesta ignomínia. Més divertit encara va ser l’escena quan els joves adults pugen a la furgo, amb l’Acròpolis de fons i una nena entra dins del pla, se n’adona i surt per on ha vingut escopetejada, donant fe de com es feien aquests tipus de pelis (2).
Deixant de banda aquests “petits” detalls, Antropophagus és un gòtic trasbalsat, un viatge cap a un món fantasmagòric on ronda una monstruositat i que té com a clímax final una mansió i catacumbes que amaguen macabres secrets, tot acompanyat per una banda sonora (Marcelo Giombini) on es mesclen sons d’orgues, campanes i veus amb teclats sintètics que no fan més que empipar, cosa que no necessàriament és un defecte. És possible pensar que en d’Amato ens porta eficientment cap a l'” orrore” amb una llarguíssima transició, que no és més que el viatge dels personatges i l’entrada al poble abandonat, en la qual es van carregant les tintes del suspens i de les fatals premonicions a través de Carol? És possible, sí, però no recomanable als amants del ritme narratiu. Penseu que, tot i la intro (molt a l’estil de Jaws) i alguna decapitació pel camí, en “Gomio”, “Devorafetos”, “Montefiori”, “Il gigante”, no apareix físicament fins que no han passat 40′ de metratge aprox. No m’estranya l’opinió negativa que té d’aquest film en Luigi Montefiori (fet i fet, guionista del mateix) si apareix al cap de tant de temps i per fer les burrades que fa: “Tenía tres o cuatro escenas muy impactantes. Pero como película no era más que una ‘cretinata'” (3).

No coment

“Cretinata” o no, la narració de ritme desesperant, la manca de qualitat en molts aspectes, l’abús de la carn de porc i de conill per fer les marranades susdites, les actuacions entre delirants i absents i la vocació d’ensenyar-nos el “no va més” la converteixen en un exemple del cinema eurotrash, obscur i de culte a l’abast de tothom; una d’aquelles pelis que ens van il·luminar cap a un nou camí, cap a un cinema que, en aquella època, pensàvem que no existia. Una video nastie oficial titllada d’snuff per la “mísmissa BBC”. Però a diferència de moltes de les chiquiliquatrades que es fan avui dia, l’estructura és coherent, tot el que passa (lentament) serveix per donar potència al desenllaç; fins i tot, per bèsties que siguin, les dosis de gore es podrien considerar racionals, normalment culmen de situacions amb un clímax ben plantejat i amb una fotografia que ajuda en la majoria dels casos a generar una atmosfera malsana, no només enfosquint els ja de per sí lúgubres interiors de les cases del poble sinó amb l’impecable llum diürna en un paratge desert i mort (com le aigües quietes del mar mentre naveguen) que és l’illa. I és aquesta la gran diferència respecte d’algunes coetànies burrades italianes. Si Zombi Holocaust o Partick vive ancora són (divertidíssims) sketchs del morbo, Gomia no es limita només a això. Si les innumerables pelis actuals de l’excés sanguinolent només es preocupen pels efectes especials, a Gomia sembla tan secundari respecte l’ofici emprat en generar “ambient” que podria decebre per quantitat. No puc més, per tant, que sorprendre’m positivament amb el review, d’una peli que en el seu dia va ser vista única i exclusivament a la recerca de sang i fetge.

Escena a les catacumbes

Hi ha algú que parla d’una metàfora sobre el mal que resideix en la burgesia representada per Klaus (4). Em costa veure aquests enllaços més profunds amb una història d’una sola línia a més que curta (la simplicitat del guió és alhora alarmant i servil als esdeveniments) on el més profund que trobo és que és deutora del cinema caníbal de l’època i del gòtic d’antany: les víctimes deixen enrere la seguretat del seu món per endinsar-se en el d’una mena de monstre de Frankenstein antropòfag i pateixen les conseqüències, no hi veig lectura profunda. 6,5/10

Margaret Mazantini, supervivent de l’holocaust.

 

(1) Ven y mira. El cine fantástico y de terror en la zona prohibida.

(2) Si teniu en dvd l’edició de “Trash collectors”, d’una qualitat d’imatge i de so ínfima, l’haveu cagat tot i que és una versió un minut i pico més llarga. Si teniu la de “La casa del cine para todos” l’haveu encertat: menor durada, millor qualitat i, sobretot, perquè surt aquest impagable moment. Me’n vaig a correcuita a buscar l’VHS a comprovar aqueixes coses!

(3) Intervista a 2000 maníacos  46.

(4) Antología del cine fantástico italiano.

Anuncios

3 comentarios en “CICLE “VEN Y MIRA” (3): GOMIA TERROR EN EL MAR EGEO (Antropophagus; aka Man beast, aka The savage island, aka The grim ripper, aka The zombie’s rage) Joe D’Amato. 1980

  1. Oh Flores!!! Nostalgia Rules!!!!! Quins temps aquells!!!! Evidentment la peli la recordo com “aquella que surt la nena despistada i on el director diu un -cagún Dios- inicial per seguir als dos segons després amb un -tira, tira- “. A part d’això, el qual em vaig entretindre buscant més gazapos que seguin la peli, que tampoc va recaure molt esforç, no es una peli que t’exigeix gaire, recordo la seva lentitud i alguna escena final bruteta fin de fiesta. Flipo amb la lectura social que se li volia donar, costa veure-la. I ho més important, llenço aquesta pregunta al Flores: No em vaig dormir? Era un controlador de son insaciable, tot i que tenía els meus truquets per dissimular.

  2. Joe Flores m’encanten els teus escrits (al final treurem el llibre del blog en tres edicions d’una unitat cadascuna)
    D’aquesta peli recordo els trailers home made que el Prenda m’avaçava en els seus Max Mix Vhs.
    Suposo que la deuria visionar algun matí sabàtic i la recordo com molt bé la descrius (res a dir [qué raro]).
    És una peli marca de la casa Amato, hisorieta crua amb hamburgueses. Això de petit ha de marcar sens dubte.

    Saluti

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s