Començaré pel final, és sencillament una obra total, una master piece del cinema sense discusió. Després d’aquesta frase sentenciosa, podria acabar i quedar-me tan «pantxu», però m’agradaria raonar i justificar aquesta frase que tan poc m’agrada i que s’utilitza sovintment cegament, però en aquest cas, prometo que la frase es justificable.
Segurament l’heu vist i la coneixeu, es més crec recordar, si la masturbació en cadena m’ho permet, que en Woy me la va recomanar. La historia es sencilla (no com l’execusió), un grup escolar de noies d’un internat (a lo «la residencia», homenatge inidiscriminat, ja que no té res a veure, i amb gust que s’ha de fer al «nostre» Chich, descansi en pau mestre!!!) van de picnic a Hanging Rock, però 4 d’elles desapareixen de manera injustificada…..i fins aquí la sinopsis.
2ª peli d’en Peter Weir, que per cert, servidor està fent el cicle al foro de mundodvd ja acabat el d’en Roman Polanski, i paral.lelament amb el de Alfred Hitchcock: això vol dir, 2 pelis per semana mínim.
En Peter Weir en el seu inici de filmografía, destaca per tenir un poder visual impactant, regnant la contemplació i lo oníric per damunt de la narració estándard. O sigui no busca la resolució de pregunte i enigmes, no sempre obtenim respostes a tot, clar a l’espectador que li agrada tot ben mastegat, evidentment que fugi del film. Es podría dir que existeix la trilogia del oníric d’en Weir, començant per la seva òpera prima «los coches que devoraron Paris», una distopía molt interessant, que pot mamar desde els «2000 maníacos» (Herschell Gordon Lewis) a «la matanza de Texas» (Tobe Hooper). Però és en el seu segon treball, el film comentat, i en «la última ola», els principals valedors i marca de la casa. Precisament «la última ola», va ser una de les primeras sessions al mític (i recuperable?) Cinefort i/o Minisitges, festivals de cine de primera classe, tenint com a director al nostre Bonder Woy. La gent es pregunta, per quan un altre?, després de l’aperitiu nadalenc de «Manos» i «Escoria» en forma de passe de prensa, on el nostre corresponsal estrella Tetsuo Flores ja li va dedicar el seu espai i temps de manera, com sempre formidable:
Brindem per una segon festival FIYOA, o un revival del Sinefort!!!!
Com he dit el film poseeix un impacte visual tremendu, en Weir, aconsegueix que les roques de Hanging Rock prenguin vida propia, d’aspecte fàl.lic, afegint la sensualitat a nivell sexual que emanen les noies adoctrinadas, no per l’indepenentisme català, pero si per la rancietat clasicista asexual, fan que l’impacte encara sigui més violent i xocant, en les roques es produeix una penetració espiritual entre les noies i la vida propia de les anomenades roques.
El fet de no trobar explicació als fets, li dona al film una potenciació sobre lo oníric i lo visual. S’imagineu que al final apareix un alien o un ente fornicador (ja hi ha un film sobre això, «el ente» i molt destacable ademés, amb una Barbara Hershey petant-ho), el film baixaria potencialment de categoria A plus a B-. Tot això del cinema contemplatiu està collonut, però en bones mans, el ritme lent de la contemplació es transforma en art, i aquesta es la sensació que he tingut al visionar, per segona vegada, el film, el estar al davant d’una obra d’art; ja que a nivell tant del director, fotografia, so (molt important aquí), muntatge, entre d’altres, queda compactat de manera perfecta i sense estries. El moment de màxima exaltació al cinema el trovo en las seqüències de les 4 noies en laberint de Hanging Rock, éssent Hanging Rock la part subjectiva: picats, contrapicats, breus plans seqüència, posicions de la càmara inverossímils, incluint la rotació de 360º que tan va utilitzar en Peter Jackson a «el senyor de los anillos» i tant han prostuit altres directors, utilitzant el recurs de manera innecesaria i només per fardar, com per exemple el «nostre» Alex de la Iglesia.
Diuen que el film és molt fidel a la novel.la de la Joan Lindsey, és més aquesta va quedar sorpresa pel resultat del film, es va quedar totalmente sense paraules, com es queda un al veure el film. S’hauria d’apuntar a la llista en la recerca pel món dels mercadillos i dels Re Read.
Les actrius totes semiprofesionals (per no dir amateurs) están a un nivell a l’alçada del film. El casting va ser molt precís en el aspecte físic d’elles, buscant bellesa, delicadesa, colls llargs (si, si, ho he lleigit, I promise!!!!….coses del casting), entre d’altres coses. Destaca sobremanera el paper de l’Anna Louise Lambert, una bellesa i sensualitat intrínsica brutal, i que no va tenir sort en la seva carrera cinematogràfica, destacant només en «el contrato del dibujante» d’en Peter Greenaway, i apareix com a frontwoman en un film espanyol que desconec, «A los cuatro vientos» d’en José Antonio Zorrilla, per variar, de temàtica guerra civil.
També destacar el paper de la directora del centre, Rachel Roberts, aquesta sí, amb molts més tiros pegats.
Una altre escena impactant, es que quan torna una de les 4 noies desaparegudes, la Irma (Karen Robson), evidentment sense explicació racional, la inocencia sexual pre desaparició, desapareix, convertint-se en una noia feta, i com diria en Cristiano Ronaldo «muy confiante», donant entendre la relació sexual a nivell esperitual (o el que sigui) de les noies amb la naturalesa, en forma de Hanging Rock; una relació consentida, com bé aporta el doctor alhora d’examinar-la. Doncs això, la noia apareix amb un vestit totalment vermell, que desentona amb el blanc virginal pre desaparició; el grup de noies li retreu i la acusen de no dir la veritat a base de cops.
Aniré acabant que és hora de fer els sopars. Segurament ja l’heu vist, en Woy segur, en Flores ho desconec, torneu-la a veure, val la pena, es una delicia sense esquerdes, éssent un film de capcelera i una de les pelis que jo anomena «tòxica», ja que et fa gaudir tant del cinema, que fa incrementar de manera considerables les compres, i això a nivell econòmic (apart del hobby) no és bo……PERO ENS ES IGUAL!!!! Ja he demostrat com les gasto amb el mític viatge a Londres i Irlanda que vàrem fer amb el Flores & CO: a l’aerport de Londres, l’últim dia, en el viatge de tornada: «Em quedan 10 pounds, o menjo o em compro «The Doors» del Oliver Stone……no fa falta que digui que vaig elegir. Un altre fet succeit fa poc, la familia anavem a un bateig, el qual jo era el padrí, a la presó suissa (això és una altre anècdota esparrant que ja sortirà en un altre moment), encara no treballava i no tenia cash, la meva cunyada em dona 10 CHF per comprar qualsevol cosa per dinar, pero no se que va passar, em vaig despertat de repent al Mediamarkt amb «Godzilla» en bluray a la mà, i sense diners per menjar…..el menjar estar sobrevalorat!!!!! Osti tú feia temps que no feia una ressenya tan llarga, he passat de las 1000 paraules, això es dolent ja que en Woy si passa de 1000 no ho llegeix, són de les seves normes a l’estil censura, anomenada als llibres de text d’història com Censurawoy, quan feiem pedidos als USA i en Flores i jo repetíem títol!!!
La nota, SI NOMES SI un 10/10
The Young Ones Adults 
Doncs calculo haver llegit 300 paraules lo menos. I que consti que lo meu mai ha sigut la censura sinó la cordura. Per cert, si els DVD o Blurays fossin biodegradables, el Prenda no tindria remordiments mai i podria passar una col·lecció de pelis a despensa en un plis plas.
Res a dir sobre aquesta magnífica peli. Atmosfèrica, sinistre, angoixant, lluminosa, natural, verge e innocent. El Peter és la pera.
Bon recordatori Prenda, bon recordatori.
Res a dir d’aquesta meravellosa entrada d’en Prenda, rigurosa, carregada d’anècdotes personals, reivindicativa i nostàlgica. Molt a fer: veure la peli el més aviat possible i reflexar-ho amb una contra de lo més extensa i pedant. El meu primer contacte, una ressenya de El guardián (crec que es diu l’articulista d’una secció que es diu no-se-qué del Menú de la revista Scifiworld) força convincent. El següent pas, va ser trobar-la a preu de saldo, com no! D’acord que no l’he vista, però, per alguns simbolismes i per temàtica m’ha recordat a la interessant Maladolescencia. Està perduda pel blog, que ho sapigueu, joves adults. Són un tipus de pelis on el pas de la innociència a la descoberta del sexe entronca amb certs codis del cinema del terror. No sé si vaig ben encaminat, mestre Prenda….
Quan has vist «Criaturas Celestiales» i penses que has vist La Pel·lícula on el drama conjuga a la perfecció amb elements fantàstics i ambient irreal i al cap de mooolt de temps veus «Picnic at Hanging Rock», te n’adones, acceptant que la memòria em pugui fallar respecte la peli d’en Peter Jackson, que l’altre Peter, en Weir, juga a una altra lliga.
Amb una subtilesa que va calant al fons de l’ànima, posant en pràctica l’eslogan tan de moda en l’actualitat de «menos es más», Haning Rock seria l’últim lloc on m’atreveria a passar una nit. Abans me’n vaig al camping de Cristal lake o als boscos de Maryland. L’escena on les tres alumnes de l’escola victoriana entren per aquella escletxa rocosa i orgànica (com si fos un símbol del descobriment de la seva sexualitat) amb els efectes de so greus i la companya terroritzada és absolutament brillant. No cal més i no sobra res: treure’s les sabates represores i contactar amb allò més natural i primitiu, estar en aquella mena d’estat somnolent i de somni que les porta cap a la irracionalitat perceptiva en franca sintonia amb l’estat a què ens porta el sexe, i, finalment entrar en la foscor d’allò desconegut. I com bé diu en Prenda, amb una capacitat narrativa perfecta i, afegeixo, amb una capacitat de dominar el llenguatge simbòlic i la lectura entre línies que obliga gratament a l’espectador a veure la peli no només un cop més. Entre aquelles lectures entre sospirs vehements gairebé sant juanistes sobre l’amor, la voluntat de conservar aquesta virginal fragilitat per part de la Sra Applejard perquè veu que la institució va perdent la innocència/alumnes (no celebra l’aparició d’una de les alummnes perquè sap que ha culminat aquest rite iniciàtic) en forma de baixes de l’institució i el desenllaç en el que Sara, l’altra alumna, insubordinada i castigada, que va fent els seus descobriments, paga les conseqüències (a part del que ha comentat en Prenda) fan que la peli sigui rodona, coherent, misteriosa, i que doni marge a la interpretació de l’espectador; és a dir, que quedi retinguda a la seva ment. És realment fascinant com, sense ser ni de bon tros ser un ritual ocultista, la celebració per part de les alumnes del dia de Sant Valentí (McNamara diria el dia de Sant Ballantine’s) al llindar, d’aquells tòtems fàl·lics que són les Hanging rocks d’accès prohibit però alhora fàcilment profanables és la perfecta antesala narrativa als fets més determinants de la història. Està allà, és atraient i prohibit.
De fet, després de tenir a les dues filles col·locades, una a dormir a casa d’uns amics i l’altra al llitet ben dormida. La proposta semestral de cine en parella ha estat aquesta peli i només aquesta. No hi habia cap altra opció tot i la inquietut que sentia la meva dona per si es tractava d’una peli amb girs efectistes de sang i fetge. Doncs l’he encertada.
Efectivament, la història de «Maladolescenza», amb una narració propera a la fàbula podria ser un bon entrant abans de veure aquest relat que no necessita donar respostes perquè tot allò racional és, com passa en el cinema de David Lynch, una qüestió purament secundària a la fascinació emocional que genera a l’espectador obert de mires capaç d’afrontar la narrativa poètica de Weir sense demanar explicacions a canvi.
Només vull afegir a l’excel·lent peli, com una petita cosa que no he acabat d’encaixar, és la relació de parentesc entre Sara i Albert, no per què no hi hagi massa explicacions sinó perqué, des del camp de la suggerència i la interpretació no em genera cap sensació (perdoneu que sigui agosarat). 9,5/10