WISHMASTER, ROBERT KURZTMAN, 1997
Whismaster… quins records amb Wishmaster! A les acaballes l’era del gloriós VHS Wishmaster va aparèixer com un dels últims blockbusters del cinema de terror, carn de videoclub. Amb Wishmaster, Hemoglobin, Postmortem o El Dentista. es van omplir les estanteries d’aquestes pelis, provinents del lloguer. L’edició analògica te la trobaves a patades i qualsevol cul·lepsionista d’aquest gènere (si és que n’hi havia) la tenia a casa per quatre xavos. Només per això, mereix tenir la seva entrada al blog. És més, crec que faré un minimonogràfic de la nissaga sobre les aventurilles del Djinn més entremeliat. Vaja, si es que ho desitjeu aisins…
Alex (Tammy Lauren), una gemòloga, desperta a un Djinn (Andrew Divoff) fregant un òpal vermell que estava amagat en una estàtua pre-islàmica. Aquesta mena de «geni de la làmpara» és en realitat un ésser pervers que si pot concedir tres desitjos a qui l’ha despertat, podrà obrir la porta dels de la seva espècie i conquerir el món. En la recerca d’Alex, el Djinn anirà recarregant l’òpal, que és la clau per obrir les portes d’on ve, concedint desitjos a qui es va trobant amb resultats macabres.
La premisa, i fins i tot el transfons de la peli, és com a mínim engrescador. Un geni que concedeix els desitjos però amb un gir irònic i pervers en la seva materialització fent valer la frase promocional de «cuidado con lo que deseas». Es podria interpretar com les conseqüències de l’avarícia humana. Però això és portat per un argument més aviat deficient; una excusa perquè els efectes de maquillatge meravellosos de Greg Nicoreto i el mateix director Robert Kurtzman que conviuen irregularment amb la infografia heretada de Terminator 2 i Jurassic Park, entre d’altres, brillin amb llum pròpia. Sens dubte, el millor de la peli. De fet, la mateixa Alex segueix amb el prototip de dona guerrera i supervivent de Sarah O’Connor.
Robert Kurtzman, que també agafa les regnes de la direcció, aporta una sintaxis fílmica prou competent, imagino que sota la protecció de Wes Craven com a productor executiu amb intencions de fer una nissaga a lo Scream o a lo Nightmare on Elm Street. Tant el pròleg com el desenllaç (amb tots els seus paral·lelismes) estan ben planificats amb un àurea d’aventura macabra, salpebrada amb el treball excel·lent dels maquilladors i l’equip d’efectes especials. Mentre que, al llarg de la peli, els fosos juguen amb elements com una cigarreta encesa que serveix per passar d’una escena a una altra o amb la juxtaposicó d’una víctima que cau amb la caiguda d’un dossier a la següent escena. En fi, un Kurtzman amb ganes de fer-ho bé, però que té el problema de la història, ben trenada amb les diferents subtrames, però poc estimulant i encara menys per la ressolució que converteix al Djinn en un pobre diable inofensiu. Per acabar, Robert Englund com a carismàtic actor que atrau al fandom, Angus Grimm com a narrador i un cameo de Tony Todd. També s’ha de prestar atenció a l’aparició de l’estàtua del pazuzu de The exorcist en el museu de Beamount (Englund). I per acabar el «per acabar» cançó de Motorhead (listen to the heart) en els crèdits finals com un chupito de Jack Daniels. 6/10
WISHMASTER 2. EL MAL NUNCA MUERE (WISHMASTER 2: EVIL NEVER DIES) JACK SHOLDER, 1999
Valga’m Déu! Després de veure la segona part de Wishmaster, tinc la sensació que la tasca de fer un monogràfic serà molt dura. Si ja la segona part, on el nom de Wes Craven no apareix a enlloc (un pas al costat a temps?), baixa tant el nivell, no vull ni imaginar com seran les dues entregues que queden…
Morgana (Holly Fields) és una jove adulta que, durant un robatori a un museu on resulta mal ferit el seu novio, desperta el geni amb males puces (Andrew Divoff). Aquest, abans de trobar-se amb la qui l’ha despertat per coaccoinar-la a que digui els tres deitjos que allibararan els de la seva raça a la terra, es dedica a carregar l’energia de l’Opal de foc cobrant-se les ànimes d’una presó on la seva forma humana, Nathaniel Demerest, està presa. Mentrestant, Morgana s’associa amb Gregory (Paul Johanson), un capellà amb qui va tenir una relació en el passat, per combatre al monstre.
Tret d’alguna de les ocurrències del geni, com fer complir literalment el desig d’un pres que vol sortir de la cel·la entre els barrots, i d’estar dirigida per un dels artesans de la sèrie «b» ben acreditats amb A nightmare on Elm Street 2 i Hidden com és Jack Sholder, Wishmaster 2 és una peli que insulta la intel·ligència dels menys exigent dels aficionats al cinema de terror. Per les aportacions que pugués fer, és del tot innecessària. Té un guió reiteratiu i empantaganat amb les diverses subtrames. Si la primera part gaudia d’una intro i un desenllaç trepidants per ensenyar-nos el millor de la peli (maquillatge especial) aquesta no ho aconsegueix en cap dels dos sentits. Però el pitjor està en la moralina rància de la persona de cor pur que pot véncer al Djinn encarnada en Morgana amb un ritual absurd de tallar-se un dit i canviar els tops i piercings per faldilletes, bluses i rebeques. Patètic; tant com l’irrupció de l’esglèsia com a força que lluita contra el mal.
Les interpretacions són en general foça lamentables i em fa pensar en un Jack Sholder o molt desganat o molt en baixa forma. Andrew Divoff, amb el seu posat inquietant intenta, sense massa fortuna, escalar l’Olimp dels personatges franquícia de l’època com l’esquizofrènic doctor Fedelstain de The dentist o la demoníaca Angela de Night of the Demons .
La idea del Djinn és bona, és clar. Fins i tot el desenllaç al casino té una lectura interessant com a espai on tothom té desitjos, però la peli no aporta res ni treu profit ni tant sols de l’escena esmentada on ens avorrim amb la lluita en altres dimensions entre el Djinn i l’angelical Morganara (sic). Ara per ara, només puc desitjat que s’acabi aquest malson de veure pelis de Wishmaster. 2/10
WISHMASTER 3. LA PIEDRA DEL DIABLO (WISHMASTER 3: BEYOND THE GATES OF HELL) CHRIS ANGEL, 2001
En un campus unniversitari, Diana (A.J. Cook) és la becària del professor Joel Barash (Jason Connery), qui està preparant una exposició de peces arqueològiques. Dins una capsa (sucedània de la de Hellraiser, i ho dic perquè cal), la jova adulta descobreix el mecanisme per obrir-la i trobar l’òpal amb el Djinn (John Novak) atrapat al seu interior. Un cop despertat, el dimoni que concedeix desitjos buscarà, transformat en el seu professor, a Diana , mentre que aquesta s’aliarà amb l’arcangel Miquel (Tobias Mehler) (¡!) encarnat amb el seu novio Greg Janson per trobar la manera de vénce’l.
Qui em demanava a mi de fer aquest monogràfic? I ja que l’esmento… no podria haver fet el mateix amb la nissaga de Hellraiser, per exemple? Si tinc totes les seves pelis!. De fet, cada cop Wishmaster s’assembla més a la marca blanca de Hellraiser…
En fi, certament la peli comença amb punch en emmarcant-la en l’àmbit dels joves adults que alternen festa i estudis en el campus. Fins i tot, surt algun pitram que li comença a donar a la peli un aire més irreverent (1). Però, a mesura que avança la peli, aquesta va caient en picat, sobretot quan s’interposa la part catòlica com ja va passar al capítol anterior, lligant aquests dos universos amb un tour de force fallit, com el guió en general (el trauma de Diana que va presenciar l’accident dels seus pares i que surt a la intro de la peli, cau en el buit narratiu quan només se sosté per un paralel·lisme forçat al final de la peli en un altre accident).
Pel que fa al Djinn en sí mateix, aquest cop es disfressa d’atractiu professor reforçant el mite del llop amagat en la pell del corder. En comparació a les dues primeres entregues, es podria considerar un encert de càsting. Com és marca de la casa, va tergiversant els desitjos de les joves adultes del campus, destacant la que desitja aprimar-se o la que vol que li trenqui el cor pel professor.
En fi, el nou «condiotore» de la peli, Chris Angel, se li envà el projecte de les mans tot i l’inici engrescador i les actuacions post-teenagers a l’ús, amb una història que ja és molt difícil de suportar si continua rebent aquest tracte. El Djinn, cremat en la seva pròpia reiteració, només podria sortir de les flames amb l’autoparòdia i l’excés. 2,5/10
(1) Vull aclarar que el pitram; els nus en general ja siguin femenins, ja siguin masculins, tenen una doble funció que va més enllà d’alegrar la vista de l’espectador més confós. Per una banda, explicita el mite de la «bella i la bèstia», «l’eros i el thanatos» i és agent motor la «tendresa del monstre». Per altra banda, és la clau per ser políticament incorrecte, ja que el gore, en aquest aspecte, està sobrepassat.
WISMASTER; LA PROFECÍA (WISHMASTER IV: THE PROFECY FULFILLED) CHRIS ANGEL, 2002
L’advocat Steven Verdel (Michael Trucco) porta el cas d’una indemnització per un accident de tràfic que va deixar invàlid a Sam (Jason Thompson), l’amargada i deprimida parella de Lisa (Tara Spencer-Nairn). Verdel està enamorat de Lisa i aprofita la situació per tirar-li la canya. Amb aquest objectiu li regala una capseta buunica amb un òpal en el seu interior. Lisa desperta el Djinn (John Novak) i aquest aprofita per posar-se en la pell de Verdel i aconseguir el propòsit de concedir tres desitjos a la seva despertadora per portar els de la seva espècie al planeta terra. Chris Angel se la juga de nou per fer resorgir la franquícia… o enterrar-la per sempre. Sembla que aconsegueix el segon, tot i que aquesta nova entrega té algun element interessant com la paradoxa que provoca que Lisa desitja estimar a Verdel (a qui encarna el Djinn) tal i com és (internament és un Djinn), mentre els Djinns esperen a les portes a que es pugui concedir aquest tercer desig. Fins i tot hi ha un tediós amago d’enamorament per part del monstre. És a dir, que tot sona a irremeiable desastre, que creix quan torna a aparéixer l’arcangel Gabriel a prendre part en l’assumpte. Finalment, val a dir que, ja no tant el gore,que s’afegeix per cobrir quota, sinó l’aspecte sexual agafa preferència com a temàtica, per tant, es considera com un intent de fer noves aportacions, però amb un nivell de perversitat molt per sota del desitjable. El nou Djinn encarnat en un advocat té aquell rotllo de personatge que es pot vendre al diable i defensar-ho per vanitat i arrogància. Tots dos en un. No està mal. L’actuació de Sam molesta una mica per sobreactuada i el desenllaç, carregat d’una certa èpica fatalista, és més aviat avorrit. Tot i això, la peli m’ha passat millor. 3,5/10
I fins aquí aquest trist franquiciat. Sento que la meva tasca de tafanejar en les clavegueres del cinema de génere te un doble valor si la reporto en aquest blog: el sacrifici d’emmerdar-me en les seves pudentes aigües evitant aisins que ho facis tu, oh, lector! I advertir-te de que no ho facis, per favor, perquè com diria un veterà del Vietnam traumatitzat i amb brots psicòtics, jo vaig estar allí. Bé, potser una cosa i l’altra és el mateix… i què sé jo!
The Young Ones Adults 