Curiós film que bé podria haber sigut una espècie de precursora del American Gothic que deu anys després La matanza de Texas abandera la tendència de gènere, amb el permís, of course, de la ja comentada per aquí Spider Baby (1968). Dit això sembla ésser que tot quadraria, doncs no, ja que en el film d’en H.G.Lewis, la familia és, més o menys bona, dins del seu mundillo de l’Amèrica profunda, éssent una barreja de Freaks i aquell tipus de familia amb la seva pròpia constitució, estil de vida, i per tant,un fotimer de raresses. I el dolent en aquest cas és un sheriff de pacotilla, interpretat pel Gordon Oas-Heim (apassionant cognom on el Heim em fa sospitar un origen alemà).
Un cantant de country (Charles Glore) vol tornar als seus origens i torna a on va nèixer, les muntanyes de Carolina, allà coneix a la Familia, un grupet de tarats que destilen alcohol de manera il.legal. La primera part del film ens presenten a tota la penya, marcant-se un to semi documental, de l’estil de vida que porten, sent la música country i l’alcohol el principal entretainment. Assistim a números country musicals, un parell o tres, amb cançons senceres, que em recorden als combats que un s’ha de tragar quan vol veure un film d’en Santo & CO. Em cago de por, pensant que això serà un film rotllo Elvis però amb un cantant surenyo de 4ª categoria.
La por a la reitaració desapareix, quan el film s’ha de moure en termes més de ficció, crean un fil argumental i un desenvolupament de la història, la peli puntxa, i ho pitjor de tot, perd interés, moltes anades i venides, algun petonets, 0 nudies (inacceptable), la història avança a trompicons i de manera molt torpota, per arribar a un desenllaç de l’enfrentament del Sheriff vs la familia tarada, éssent l’únic moment del film amb 4 gotes de sang i algún efecte matusser.
Outro fantàstica, que com sol passar fins ara, dins d’un estil de TV series, ens monstra el nom del actor amb el personatge interpretat de manera visual, cosa que ajuda a la hora de fer qualsevol resenya, ja que la majoria son actors d’un film, i l’agilització del procés es d’agrair. M’encanta la coletilla escrita amb dos dels actors, afirmant que no tenen discapacitats mentals, un d’ells amb una actuació molt interessant: la Gretchen Blank com a Marie Lou, una noia atractiva fins que canta i un veu que li falta una de les dents, concretament un dels incissius centrals de la part superior. També té el handicap que no parla excepte quan canta, i es xupa dos dels dits més usats sexualment parlant, pero se’ls xupa d’una manera fàl.lica de jutjat de guardia, en resum el millor personatge creat fins ara en el món H.G.Lewis, per tenir uns matissos fora de lo comú i una interpretació adhient al personatge, allunyat de l’histrionisme teatral i/o amateurisme general.
En quan a decoració, paisatges, localitzacions, und und und…..doncs sembla que assistim a la segona part de 2000 Maníacos, inclús algunes escenes fora del ruralisme, em recorden a la urbanització de Bloodfeast i Scum of the earth. Es més hi han escenes que utilitzen el mateix atrezzo al més estil Hammer, per exemple un dels gags de tortura de 2000 maníacos és emprat també al film comentat.
5/10. Crec que és el film més fluixet, o per lo menys el que menys interés m’ha despertat en qüestions cinematogràfiques, fins hi tot hi ha una palpable millora en aspectes tècnics de so, alguns moments amb micro, i enquadres amb més saber fer que els anteriors films, hi ha fins hi tots picats i contrapicats molt interessants
Ho millor: L’estil matusser de documental em crida l’atenció, dins d’un didactisme interessat que potser no va més enllà del meu interés per aquesta familia de tarats. Alguns actors estan a bon nivell. Repeteixen 3-4 de 2000 Maníacos.
Ho pitjor: Una historia i un guió més ben definit hagués pujat el nivell. Per cert el guió es realitzat per l’actor principal també, en Charles Glore, que com actor, si bé es 0 histriònic, es mou per l’empanament i un no saber fer que pensalitza bastant, ni és un fucker ni és un heroi.
Per acabar dir que l’edició és bastant justeta i irregular en quant a qualitat d’image, però 0 culpa per Arrow que ja avisa de la justeta qualitat, simplement el material original, alguns rotllos, no estaven en bon estat.
BONUS TRACK:
No em forma de film, sino aportar un xic d’informació sobre el grup de country que surt al film, the CATALINES. He investigat una miqueta i les dates quadren, grup format a Carolina del nord el 1957, l’estil country, i ho millor de tot és un grup que està en actiu encara, aquest any han celebrat 64 anys!!!! I he pogut reconeixer un d’ells al film, el més primet, part superior dreta, crec que surt al film, pero no estic segur.
Quan encara no s’havia editat en dvd per aquestes contrades, tenia a les meves mans la versió de la Tartan films comprada a Londres, en un hmv store, un d’aquells establiments on vaig deixar un raig de baba (i un bon grapat de lliures esterlines) en la secció de pelis mentre en Prenda s’allunyava de mi, fent veure que no em coneixia per pura vergonya aliena. Amb aquest dvd vaig cometre l’error de sortir de l’habitual onanisme cinèfag fent un passi amb dos o tres companys de fenya. Ni més ni menys que en versió original al pèl, pensant que pillaria alguna cosa d’un anglès impossible amb el seu inintel·ligible accent del sud dels USA. Un fracàs total (com el d’aquell dia que convido els meus amics a casa per veure Quella villa acanto di cimitero. Entre badalls i mirades perdudes al sostre vaig sentir un «quina merda és aquesta!» a mitja peli, dit per sota del nas, com qui fa veure que no se l’escolta però sap que sí, mentre jo era inconscient del desastre, sobretot pel meu entusiasme, clavant les ungles en el sofà per l’emoció de veure un dels Fulcis en «incunable» edició VHS). Amb Two thousand maniacs! Va haver-hi algun comentari de compromís com «quina peli més…. més…. diferent», suposo perquè no tenien prou confiança com per engegar-me a prendre pel cul, i potser també vaig rebre alguna sobreactuació condescendent amb copet a l’esquena i tot.
Enfrontar el món mainstream amb la subcultura i l’underground té els seus perills. A començaments del s.XXI ja passava, però en menor mesura. Queda reflectit amb el que he dit antas. Actualment, si no tens Netflix no intervens en la conversa, perquè tothom parla de les seves sèries, i no tens més remei que automarginar-te del debat. Netflix dictamina el que hem de veure, i si no ho has vist, ets un paio raro, un paleto audiovisual, un avorrit, un friki. Però algun dia, nosaltres, amants del cinema en blanc i negre de la Monogram, de les pelis en VHS i de les estanteries plenes de dvd’s en una polsegosa habitació, ens venjarem amb la cruenta i salvatge fúria de l’old school cinèfag contra els fascistes alineats pel Gran Hermano del cinema que viuen en les seves minimalistes i asèptiques cases, també alineades i impersonals.
Aquesta paragrafada gratuïta que us heu empassat serveix per parlar sobre la temàtica de la peli més famosa d’en Herschell Gordon Lewis. Ramón Freixas i Joan Bassa afirmen que «También saboreamos con cierta ironía el lienzo de Grant Wood, artista (muy) americano titulado precisamente American Gothic: retrato de dos campesinos que tanto podrían ser bucólicos habitantes de una Arcadia agrícola como asesinos en serie (ella sobre todo)» (1) Ni més ni menys que tota Pleasant Valley, en l’inici de la peli, té el posat irònic de la pintura d’en Wood. En la rebuda dels turistes, que provenen d’una altra America, la de la modernitat amb rutilants descapotables i professors d’autoescola, pel centenari del poble, la felicitat dels vilatans rurals es mescla amb sàdics jocs infantils d’ahorcar gats i desvergonyits coqueteigs amb els turistes a primeres de canvi. Potser per no tenir l’estatus de catedral del génere, precedents de l’eclosió del cinema que fa un retrat gens afalagador de l’America profunda, com Matar a un ruiseñor, El castillo Dragonwyck o La noche del cazador, la peli d’en Gordon Lewis no gaudeix (ni mereix, evidentment) del mateix prestigi. Per la meva part, he trobat que encaixa perfectament com a antecedent de l’American Gothic i que potser fa de vas comunicant entre La invasión de los ladrones de cuerpo (un altre prestigiós precedent) i La noche de los muertos vivientes pel que fa a la temàtica de l’amenaça de l’american way of life, on el propis americans, ja sigui per la reproducció mimètica de les vaines vegetals, ja sigui per tornar de la tomba com a zombies o, com a fantasmagòric poble d’ideologia confederada que es venja de la societat moderna «yankee» cada 100 anys, amenaça l’altra America, la que està a l’escorça, la moderna, la mainstream. Com nosaltres amb la passió pel cinema off road als consumidors de les plataformes digitals.
Where was you last Saturday night?
While I was lyin’ up in jail
You were walking in the street with another man
You wouldn’t even post my bail
I’m rollin’ in my sweet baby’s arms
Earl Buckman (Jeffrey Allen), l’alcalde de Pleasant Valley reb els joves adults que han anat a petar al poble per un rústic desviament que han posat a la carretera, com podria fer el Coyote amb el Correcaminos, és clar. Els diu que són els convidats d’honor per celebrar el centenari, mentre els habitants no paren de cridar, riure i onejar les banderes confederades. Els yankees accedeixen tot i l’estat de confusió en què es troben per aquesta estranya hospitalitat. En aquest inici, on els plans generals amb els primers plans gairebé es peguen entre ells però que serveix de recurs per presentar els personatges, queda palès el xoc entre les dues Ameriques. Més endevant, s’executa el primer acte de venjança, que és el motor de la celebració (una mena de, ja que està de moda, i per demostrar que tot està inventat, El juego del calamar versió 1.0), una cruenta matança entre les alegres ironies i els dobles sentits de la gent de Pleasant Valley (aspecte on en Lewis també s’encalla per la reiteració).
I wish I was in Dixie
Hooray! Hooray!
In Dixie’s Land I’ll take my stand
To live and die in Dixie
La vella i profunda America «surenya» a cops de banjo, música country i barbacoa, on el braç de Bea Miller (Shelby Livingston) va donant voltes sobre el foc a terra enmig del ritual caníbal. Sota una gruixuda i greixosa capa d’humor voluntari (2), i copiant l’esquema del musical de Vicente Minelli, Brigadoon, hi ha una rancúnia ancestral d’una America dividida i confrontada bél·licament, on els perdedors són unes de les icones de l’American Gothic. Més tard, quan Johnny Miller (Jerome Eden) «participa» a les «curses de cavalls» els habitants del poble es queden en silenci, com si estiguessin empenedits del que han fet fins que fan sonar el country una altra vegada, forçant el divertiment i fent-nos dubtar de si tot és una impostura no desitjada. En aquest punt, en Lewis sembla que tracta de donar un missatge moralitzant (una tercera via diríem ací) sobre l’amarg sabor de la venjança i la possibilitat llunyana de la concòrdia. Molt tímid, afortunadament.
Get away get away
Darli’n Cory
Quit hanging around my bed
That liquor ruined my body, Lord
A mesura que la peli deixa enrera la irregular intro, aquesta va guanyant en ritme i la cacera dels rednecks s’intercala amb bon sentit narratiu amb la fugida de Tom White (William Kervin) i Terry Adam (Connie Manson)(3), amén de l’innocent plantejament del nen Billy (Vincent Santo) que es deixa enganyar per uns carmels promesos (massa inociència rural, potser). Estem en el millor moment de la peli i, indubtablement, l’escena del barril amb claus en el seu interior es converteix en la master piece de la peli pel seu crescendo angoixant, pel seu muntatge i pel macabre i sàdic to definitu, precedent modus operandi a imitar pels futurs individus, families o comunitats (com és el cas) disfuncionals fins al paroxisme assassí que inundaran els drive in’s i, paradoxalment (però comprensiva (4)) les sales d’arthouse dels 70.
I don’t like that Old Joe Clark
I’ll tell you the reason why
He’s got two muskets in his hand
and madness in his eyes
Tom i Terry veuen, en el llarg epíleg de la peli, que ningú no els ha cregut ni ningú no els creurà. Amb l’excusa de la justificació fantàstica sembla que la peli nega els fets o, en tot cas, fa una ironia sobre la realitat americana amb aquest vel de fantasia. Segurament no cal anar més enllà en una peli destinada a un públic de naturalesa similar a la dels personatges que surten, com Harper (Stanley Dyrector), que surt del fang en l’últim acudit de la peli; com a molt, es podria pensar en una catarsi en clau gore de tots aquells rednecks que veien amb goig com els seus similars a la pantalla es carregaven els joves adults moderns de ciutat. Aquesta sádica purificació de l’esperit es reafirma amb el (fals) happy ending, una mena de win-win entre els protagonistes que es concilien com a parella i la contra de Rufus Tate (Gary Bakeman) i Lester McDonald (Ben Moore) preguntant-se com seran els vehicles d’aquí cent anys, amb un gir final molt propi dels comics EC i que fa que els «dolents» desempatin per gol average amb un saludable exercici d’irreverència. Si anem més enllà del gore, rebaixat amb puntuals dosis de bon cinema (si la comparem amb Blood Feast), Two thousand maniacs! seria una d’aquelles atípiques flors que «conformarían el jardín botánico más extraño y sugerente del mundo. Pero, cuidado: a la vez el más agotador y empalagoso en fragancias» (5). Una rara flor que ens atrau per la seva exòtica bellesa tot i la bestialitat de menjar carn humana (jo diria refinada carn cinèfaga) ballant a ritme de brillant rockabilly, com la de Little shop of horror, i provocant-nos un tràngol hipnòtic perquè, no ens enganyem, som uns joves adults iniciats en el culte, uns outsiders soferts i atormentats amb la Veritat, que ens posem la caputxa de devot monjo per passar desapercebut quan la gent del nostre entorn parla de Netflix i nosaltres recordem internament i en silenci les escenes de Two thousand maniacs!. 7/10
HGL deia: «ciertamente, resultaba muy decorativa, pero no tenía ningún talento como actriz. Ni siquierra era capaz de recordar sus diálogos. No la despedí, pero cuando estábamos rodando 2000 Maniacs, asigné gran parte de su texto a otros actores. Yeah!
(1) a American Gothic. El cine de terror USA 1968-1980.
(2) Ja vaig comentar en l’entrada de Blood Feast les intencions cartoonistes d’en Lewis per aquesta peli. Carlos Álvarez a 2000 maníacos 23, a propòsit d’aisons, diu «es como pasar una tarde en las fiestas patronales de un manicomio al aire libre en compañía de los protagonistas de Deliverance , Perros de paja o cualquier dramón de Tennesse Williams , después de haberles hecho ingerir 2.000 tripis disueltos en la pócima del Dr. Jeckyll». Aquesta pionera mescla d’humor a l’engrós i menuts acabarà de definir per sempre més un dels codis essencials del cinema gore que alguns han batejat com a fun gore.
(3) Potser l’excepció la trobaríem en la penjada narrativa en què Terry ensenya ciuxa en un higiènic bany al llac, fent gala d’un més que patètic registre interpretatiu que tracta de ser sensual i es queda en ridícul, per una Connie Mason que, en línies generals, se supera respecte del seu paper a Blood Feast. Tampoc era molt difícil fer-ho millor…
(4) Penso, sobretot, en catedrals del cinema contracultural i de baix pressupost com La noche de los muertos vivientes o La matanza de Texas, entre d’altres que, per burres no seran tant jutjades, sinó per ser puntes de llança del cinema de terror modern pel que fa al canvi de propotip de monstre (més real, més «humà») i per la recerca d’un tracte fílmic proper, quasi tocant, al cinema verité. Actualment, el cinema de culte incult (el de la sèrie Z) mereix retrospectives, cicles monogràfics i altres gafapastades com el qui més.
(5) Rubén Lardín a American Gothic. El cine de terror USA 1968-1980, fent referència al cinema d’ímfim pressupost. El mateix autor i sobre la mateixa temàtica ens diu a Neoculto: «En los últimos tiempos, tan anticuados, el culto a esas películas minoritarias o perdidas se ha regulado como actitud y consenso, haciéndose guiño y conformidad en torno a foros, redes sociales, proyecciones multitudinarias y homenajes casi deportivos (…). Una especie de luto sensacional que no acaba de tener en cuenta que, para merecer santuario, una película necesita sacudirse a la mayoría, no ser de todos. De otra manera se corre el riesgo de diluir su influjo». Desgraciadament 2000 maníacos ho aconsegueix, i si no vegi’s l’execrable homenatge que li fa Tim Sullivan amb 2001 maniacs, que tot seguit passo a comentar.
EXTRA INEVITABLE: 2001 MANIACOS (2001 MANIACS) TIM SULLIVAN
Desafortunat remake a mans de Tim Sullivan, un dels especialistes en produir, escriure i dirigir cinema fantàstic que no crec que passi a la història. A l’original d’en Lewis hi afegeix dosis de sexe adolescent, amb estudiants universitàries ruentes, surenyes amb escots de l’època passades de volta, joves adults que perden el món de vista quan se’ls presenta l’oportunitat de follar i redneks perseguint ovelles amb els pantalons abaixats. Podria semblar engrescador pel visionat, tot aquest despiloti. Però, lluny d’això, aquesta aportació es mou pels marges del conservadurisme més recalcitrant, aquell que ens fa sentir rebels veient dues joves adultes sexis magrejant-se amb un èxtasi sobreactuat, com el plaer filofascista davant la imatge d’una ejaculació a la cara de la felatriu. Tota aquesta estètica ja és reiteració i norma en el cinema, i tot allò que és norma i reiteració ho és perquè qui ho consumeix és el mainstream. No fereix. No és transgressor.
Robert Englund, fent d’alcalde Buckman, roleja el seu personatge des de la seguretat del seu nom i de la pelitesia que l’aficionat li rendeix incondicionalment. Dóna la sensació, en aquesta peli, que se li concedeix tot. Tot molt fàcil. Amb ofici, no ho negaré, però amb un resultat desigual. En canvi, Lin Shaye encaixa perfectament amb el to de la història: afable i pícara surenya i alhora terrible assassina i caníbal. No mereix el resultat final de la peli.
En canvi, la Pleasant Valley de Tim Sullivan ha rebut l’herència estètica de 40 anys d’American Gothic cinematogràfic i el vesturari, en general, s’ajusta molt bé a aquesta idea si no fos pels modelets sexis de les joves adultes en zel de Pleasant Valley: una interpretació barroera (molt en la línia de crear pseudo-super heroïnes del «neo» Grindhouse del moment) i desafortunada, com la d’assimilar (sempre) el metal amb el gore amb la versió detestable, a riffs de guiterra elèctrica, del tema principal The South’s gonna rise again.
En definitiva, una proposta americana dirigida a joves adults poc exigents, confusos i enganyats amb una aparent transgressió visual que és això, només apariència. Aquesta mescla de gore i sexe tant previsible i complaent no només em cansa, sinó que, en aquest cas és un insult de l’original. Té una segona part que només veuré si la trobo al mercadillo a 0,5 euros. 3,5/10
The Young Ones Adults 