MONOGRÀFIC ESPECIAL JINGLE BELLS: SILENT NIGHT DEADLY NIGHT

Benvingut jove adult! Poses cara de voler una miquetona d’evasió. Venen els Nadals i ja tems els copiosos i interminables àpats, les embriagades sobretaules on la família té la cara vermella per l’ambient carregat. Sembla que vols fugir del cunyat setciències i dels eixordidors crits de la canalla amb sobredosi de sucre. No badis més, i busca els teus reporductors blu-ray i VHS… Sí, he dit VHS. Mira a les golfes o al traster del garatge, segur que el trobaràs. Només amb aquesta recerca notaràs l’aire fresc de la llibertat mentre la resta és esclava de Netflix. Molt bé. Però, goita que murri! Intueixo en els teus ulls la brillantor de la nostàlgia. Així que… vols una mica de Nadals, també? Ho vols tot, oi bandarra? Doncs aisons té una solució salomònica i aquesta es diu MONOGRÀFIC NOCHE DE PAZ, NOCHE DE MUERTE. Tota la nissaga completa, ni més ni menys. Amb multitut d’extres nadalencs per tancar-se a l’habitació de l’àtic i només sortir vestit de Santa Clavos i amb una destral a les mans. Ho-di-dol, hoo-di-dol! (fatxa!)

NOCHE DE PAZ, NOCHE DE MUERTE (SILENT NIGHT, DEADLY NIGHT) CHARLES E. SELLIER Jr -1984-

Hi ha un Santa Claus desencadenat amb una destral i un trauma infantil a les esquenes en un «small town» típic americà, mentre sister Margaret (Gilmer McCormick) que el cuidava en un horfanat, sensible amb la fragilitat mental d’en Billy (Robert Brian Wilson), així es diu el Santa assassí, i amb una actitut molt rousseauana envers la humanitat ajuda a la despistada polícia en la seva cerca. Despistada fins al punt d’irrompre en els hogars d’abnegats pares que s’esforcen en posar màgia al Nadal o de matar a trets un Santa Claus sord, incapaç de sentir les ordres de que s’aturi. Aquesta és la grandesa del subgènere: els equívocs dels polis que deixen un regitzell de Pare Noels morts en nom de la llei al seu pas.

No és Rocky… és Billy! Flipasss!

L’esquema d’aquest slasher encaixa en el patró de La noche de Halloween pel que fa als origens de desequilibri mental de l’assassí i d’una persona, una mena de doctor Loomis en clau monja, que coneix la de Billy fins a la clarividència. La peli, des d’aquest punt de vista, s’enclava en el seu passat infantil a l’horfanat, on la mare superiora (Lilyan Chauvin) amb zero intel·ligència emocional s’encarrega de curar al Billy de 8 anys (Danny Wagner) a cops de cinturó, fins que el bo d’en Billy, ja essent major d’edat, acabarà treballant en… una jugueteria! I fent, per accident, de…. Santa Claus! Arribar fins a aquí ha estat llarg però prou entretingut i se’ns ha presentat certs valors religioso-culturals com a malèvols: el Nadal amb les premonicions del tarat avi (Will Hare) d’en Billy en l’inici de la peli; i la religió amb la seva cara més severa (la mare superiora castigant a tort i a dret). En definitiva, un món altament hostil per l’incomprès Billy que abona el terreny per on el protagonista castigarà els que han estat dolents. Entre tots ells, aquells que, com sempre passa en els slashers (i és un indici del caràcter conservador i, paradoxalment, políticament correcte de les produccions indubtablement de moda durant els 80) es dediquen a fer sexe mentre fan de mainadores d’alguna desangelada nena. En aquest cas, la gran Linnea Quigley (interpretant a Denise) pateix l’assassinat «top» empalada amb la cornamenta del cap d’un cèrvol dissecat. Després, la nena que cuidava rebrà un cutter de regal per part de Billy, establint una aliança entre ell i la infantesa que, en definitiva, és la víctima de tanta maldat. Més endavant, en el desenllaç, també l’assassí i en Ricky (Alex Burton), en aquest cas, germà petit de Billy, establiran la conexió hereditària com a justiciers amb barba blanca i picarols contra els que s’han portat malament (preparem-nos per la segona part).

Vull també destacar alguns dels enquadraments de la jugueteria només per una qüestió de nostàlgia i frikisme: en ella es veu la secció de juguets que presidiria qualsevol santuari de gadgets de la cultura pop: el Jabba the Hutt d’Star Wars, el castell de Greyskull dels Masters del Universo (actualment reeditat amb tot l’estil retro per Mattel) i una joguina de Krull!! What the fuck!

Silent night, deadly night és, per tant, una peli força rutinària només a tenir en compte pels seguidors dels psycho killers més canònics. Cap sorpresa, força previsible però alhora senzilla en el seu plantejament, cosa que, en aquests casos, és més una virtut que un defecte. 5,5/10

Vigila què fas amb la Linnea

NOCHE DE PAZ, NOCHE DE MUERTE PARTE 2 (SILENT NIGHT DEADLY NIGHT 2) LEE HARRIS -1987-

Em desperto a les 5.38 a.m. per veure aquesta estafa, un dia després de visionar la primera part. Aquest fet agrava la situació, doncs la peli comença en, el que suposo, és un centre psiquiàtric amb Ricky (Eric Freeman) apropiant-se vilment dels records del seu germà gran Billy, el potra de la primera part, sota l’atenta mirada del doctor Bloom; tot durant 40′ de metratge, pràcticament la meitat de la peli tirant d’imatges d’arxiu. Intolerable. Però el pitjor no és aisons, no. Si, al final de la peli, em quedo amb l’única satisfacció de tornar a veure a la Linnea Quigley penjada del cèrvol , és que els 45′ de nou material donen poc o gens de sí. I no vull desmeréixer a la Quigley. Faltaria més!

Després, en Ricky en plena terapia, va explicant els fets que l’han portat allí, utilitzant un leit motiv força inversemblant; el vermell (del cotxe, d’un mocador, d’un mantell,..) el transporta cap al dia de l’assassinat dels seus pares (que ell no va veure -estava dins el cotxe i era un nadó-, però tant és. No ho jutjo) i es juxtaposa i es mescla en la seva ment amb la imatge de monges pel carrer que li generen terror. Una bona palla mental dels guionistes que, o són uns incompetents o (espero) van fer el llibret en una nit sota els efectes de l’alcohol o de qualsevol tipus de droga. Per acabar amb el duel final: en Ricky versus la mare superiora de l’horfanat on es va criar (sic). Una dona, a punt de ser violada, dona les gràcies a en Ricky per haver atropellat reiteradament a l’agressor. Si podíem sentir empatia per l’acció del psycho killer, la ridícula gratitut de la víctima, per com està plantejada narrativament, ho tira tot per terra. En el cine, amb la seva parella, veuen una peli de Santa Claus assassí fent servir el pròleg de la primera part (la ficció del real es torna ficció. Podria ser un exercici metalinguístic a exprémer, però més aviat penso que l’únic que s’ha expremut és la mandra de buscar altres referents, per no dir crear quelcom nou). La mare superiora, ja jubilada i amb cadira de rodes viu en un dúplex (¡!) amb el 666 a la porta. Potser sí aquest detallet és enginyós. Francament, no he pogut apreciar (ni vull revisar) si la casa estava adaptada. L’escena és l’excusa per vestir, per fi!, de Santa Claus a Ricky. Bé, crec que la peli no es mereix més anàlisi. Només destacar el mal saber fer de l’actor protagonista emmerdant-se a sí mateix amb la seva sobreactuació i riures malèfics. I, sí, potser sí, hi ha una planificació i muntatge amb la càmera almenys correctes (les mirades entre el celador i Ricky a l’inici generen certes espectatives, per exemple). Però no tirem cohets. Mai les segones parts foren tan dolentes. 1,5/10

Eric Freeman (sic)

POSESIÓN ALUCINANTE (SILENT NIGHT, DEADLY NIGHT 3: BETTER WATCH OUT). MONTE HELLMAN -1989-

«Cuando tu pesadilla termina, es cuando comienza realmente el terror». Amb aquesta rutilant frase publicitària encapçalant la caràtula del polsegós VHS, Posesión alucinante volia satisfer els qui no es cansaven de veure «pesadillas en Elm street» (des de la tercera part, els de la New Line Cinema, n’estrenava una per any) i buscaven en el videoclub de la cantonada el terror oníric i surrealista que Mr. Krueger va posar tant de moda durant aquells anys de confusió temàtica màxima dins del génere. Després d’haver reconstruït el cervell del comatós Ricky (Bill Moseley, un d’aquells actors encasellats com a psycho killer amb una petita vessant còmica, encara en actiu i divo, entre d’altres, de Rob Zombie), el doctor Newbury (Richard Beymer) experimenta amb la percepció extrasensorial conectant-lo mentalment amb Laura (Samantha Scully), amb certes dots psicològiques i cega després d’un accident d’aviació on van morir els seus pares. Els seus somnis reprodueixen els records de Ricky i, amb aquesta estimulació psíquica, es desperta del seu estat de coma amb la única intenció de buscar a Laura i deixar un rastre de cadàvers -tots aquells que porten algun complement vermell (!!)- durant la Nit Bona. Monte Hellman (veterà director que va participar a El terror de Roger Corman i que, atenció!, va ser un dels productors executius de Reservoir dogs) s’encarrega d’una franquícia que, vista la segona part hauria d’estar més que enterrada i oblidada, Però vet-ho aquí que, amb no massa fortuna, Silent night, deadly night tira milles.

Samantha Scully

Com gairebé passa des dels temps de Halloween, el psycho killer, per estirar-lo com un xiclet, agafa tonalitats sobrenaturals com una mena de monstre de Frankenstein amb una closca de plexiglàs que fa de crani i un cervell a la vista de tothom, mentre el seu propietari, en Ricky, es mou espasmòdicament (fins al rídicul) homanetjant sucedanis de Boris Karloff. Hi ha moments que ens recorda a l’australiana Patrick (i la seva versió absolutament passada de voltes Patrick vive ancora -ho sento, ho havia de dir-) pel punt de partida, d’altres a Frankenstein pel recosit de Ricky i d’altres al mite de la caputxeta vermella, pel plantejament argumental de la neta que arriba a casa de l’àvia i el llop aguaita. Però, en general, la peli pateix una mena de paràlisi narrativa per la falta de fluidesa fílmica, per les generalitzades interpretacions planes i per situacions de suspens amb poca força, i que s’incrementa per un muntatge en paral·lel amb l’acció entre el tinent Connely (Robert Culp) i el doctor Newbury filosofant i llençant-se xinetes a dins el cotxe mentre busquen a Ricky, del tot prescindibles. Ajuntant tots els elements i sumant-hi l’assassinat d’un Santa Claus per decret, una frikada indigna de visionar. 4/10.

Samantha Scully més tranquila

RITOS SATÁNICOS (INITIATION: SILENT NIGHT, DEADLY NIGHT 4) BRIAN YUZNA -1990-

Kim Levitt (Neith Hunter) és una periodista que viu l’ambient masclista de la redacció del Eyes of L.A. junt amb la seva parella Hank (Tommy Hinkley), qui no fa gran cosa per defensar-la davant del jefe d’ambdós, Eli (Reggie Bannister). En aquest estat de crispació decideix agafar per desició pròpia, i desobeint a Eli, el cas d’una jove adulta morta per combustió espontània de cintura cap avall. La investigació la portarà ràpidament cap a una llibreria regentada per Fima (Maud -chica Bond- Adams), sacerdotissa d’una secta que dona culte a Lilith. El bo d’en Brian Yuzna, segurament durant la seva etapa més brillant (Society, Bride of Re-animator, Return of the living dead III i Necronomicon) utilitza el solstici d’hivern (dia regenerador de la vida i propici a sacrificis humans i reeencarnacions) com a pírrica excusa per seguir la nissaga Silent night, deadly night i dirigir una peli completament deslligada dels ja formolitzats Billy i Ricky Caldwell de qui, gairebé com un cínic acudit, només ens mostra una escena dels moments inicials de la tercera part en una tele mentre Kim, en estat de deliri, pràcticament viola a Hank.

Des d’aquest punt de vista, em recorda al gir de timó de 180º de la també interessant, i també amb temàtica sectària, tercera part de Halloween, El día de la bruja. Amb en Yuzna (i la crossa de la perversa ment del guionista Zeph E. Daniel), s’associa el gran Screaming Mad George i els seus efectes especials viscosos i surrealistes amb una proposta intel·ligent, o, al menys, per sobre de la mitjana, i «difícil de tragar» (1), ubicant-se en els límits de la transgressió conceptual i visual. Digna variació de clàssics com La noche del demonio o La semilla del diablo, peròen clau «hard», on s’estableix paral·lelismes entre la denigració masclista de l’entorn de Kim i la mitologia de Lilith, que va fugir de l’autoritarisme d’Adan en el paradís per venjar-se d’ell i concebre amb Belcebú les primeres bruixes de l’existència. Yuzna, amb aquesta base cultural, i amb un to deicididament de «nueva carne» (el temors de Kim també es somatitzen com a Cromosoma 3 d’en Cronenberg) Ritos Satánicos passa a ser, de peli que recordo que la vaig veure sense pena ni glòria, a una interessant i recomanable obra pel seu grau de complexitat, però sense sortir-se dels codis de la novel·leta pulp (cosa que no deixa de ser un mèrit), i que segurament ha fet les delícies d’autors com Takashi Mikeii o Rob Zombie (i si no l’han vist, ja tarden en veure-la). Llàstima que el desenllaç, per condescendent, no estigui al nivell de tan mal rotllo. 7/10

Molt Yuzna, tot això

(1) Cito a Jesús Palacios quan parla de Society al llibre Ven y mira. El cine fantástico y de terror en la zona prohibida i em sembla oportú destacar aquest aspecte que ell, com a expert cum laude de la cultura (pop) crowleiana, considera com un punt a favor.

JUEGOS DIABÓLICOS (SILENT NIGHT, DEADLY NIGHT 5: THE TOY MAKER). MARTIN KITROSSER -1991-

Arribem, per fi, al final d’aquesta nissaga si obviem un telefilm, del 2010 (Silent night, deadly night 6 Santa’s watching), amb una història que només es relaciona amb les anteriors pel fet d’ambientar-se en l’America nadalenca i que utilitza el mite de Pinocchio per generar horror i espant. Derek (William Thorne) és un nen que veu com el seu pare Tom és atacat per una joguina en forma de Santa Claus que s’ha trobat misteriosament a l’entrada de casa seva amb un «don’t open till Christmas». Durant els dies posteriors, la seva mare Sarah (Jane Higginson) intenta ajudar el seu fill, que no parla pel trauma que li va suposar la mort de Tom (Van Quattro), portant-lo a la jugueteria de Joe Petto (el mític Mickey Rooney) i el seu histriònic fill Pino (Brian Bremer) per escollir un juguet quan, des de l’experiència del seu pare, li causen terror. En el mateix moment, Noah (Tracy Fraim) és un jove adult que compra compulsivament a la tenda de Joe Petto mentre espia al que queda de la família de Sarah. Baixa la qualitat proporcionalment a la baixada de la quota perversa respecte l’anterior entrega. Únicament quan Pino, en un estat de confusió vital, li diu a Sarah que vol ser el seu fill mentre embesteix el seu entrecuix amb el pubis ens recorda que en Brian Yuzna està al darrera. També ens ho recorda a través d’Screaming Mad George, que fa gala del seu art amb caretes d’androides dignes de Desafío Total i efectes especials antològics com el del cuc mecànic que entra per la boca i surt per un ull del llogater de Noah. Però la peli és irregular i previsible amb multitud de paquets embolicats amb el susdit «don’t open…» o presentant a llarg de gairebé tota la peli a Noah com una amenaça, tot plegat per intentar generar tensió en l’espectador sense massa fortuna. Un altre cop ens trobem davant d’una peli massa complaent en el desenllaç (tot i que deixa entreveure la possibilitat d’una seqüel·la que no es va fer) en favor de la reconstrucció i resiliència d’una família, la convencional, mentre que l’altra, la del sr Petto i Dino, la rara que viu en la jugueteria amb uns magatzems subterranis terrorífics amb tot de nines desmuntades com una versió infantilitzada dels espais de La matanza de Texas, es va desmoronant. Potser, les traces d’humor (sobretot l’atac de les joguines a la mainadora amb el seu novio que -típicament- s’ha colat mentre cuida a en Derek a casa de Sarah) compensen aquest fet tant políticament correcte. Cal destacar la brillant aparició del qui va ser l’incombustible Mickey Rooney com a afable venedor de joguines però amb el seu costat obscur (el disfressaran de Santa Claus perquè la nissaga ho demana), mentre que en Brian Bremer, pel paper que roleja, fa, sense grinyolar massa, de Johnny Deep a Eduardo Manostijeras. Peli perfecta per fer la sobretaula després d’un copiós àpat nadalenc 5,5/10. P.D.: si us molesten les pelis on surten nens actuant amb els registres d’un lemur, eviteu veure aquesta peli però ja! P.D.bis: chíssimas gràcies, Prenda, per obsequiar-me amb aquesta peli tan i tan desitjada.

Mickey Rooney fent el que toca

FELIZ NOCHEBUENA (TO ALL A GOODNIGHT) DAVID HESS -1980-

«Gritará hasta el amanecer». Com m’agaden les frases promocionals dels VHS. Aisons ja no ensisteix. El mític (pels seus papers de sàdic a Last house on the left i House on the edge of the park) David Hess agafa la batuta de director d’un llargmetratge per primera i última vegada amb To all a Goodnight quan l’slasher entrava en els cinemes amb tota la seve mala llet. És l’any de Friday the 13^th, de Maniac (sense voler aprofondir, a l’any següent la llista serà llarguíssima: Pánico antes del amanecer, La quema, San Valentín sangriento, El día de la graduación, El asesinato de Rosemary, Los ojos de un extraño; Cumpleaños mortal, etc…) I aquesta peli transpira l’energia i frescura dels pioners del subgènere tal i com el varem entendre en els vuitanta. «Durante las vacaciones de Navidad en el Calvin Finishing School, cinco chicas duermen a la encargada de la residencia e invitan a sus amigos a pasar una noche inolvidable». La peli és del tot previsible, i està carregada dels mecanismes absurds que faciliten la tasca del psycho killer vestit de Santa Claus; ja sabeu, joves adults que només pensen en follar, fins i tot conscients que hi ha un killer on the loose a la resi, poli inepte que reté els testimonis al lloc dels fets, corredisses pels passadissos investigant nosequé i dividint-se «tu espera´m aquí que jo vaig allà». Actitut juvenil adulta i entorn solitari equiparable a la coetània Friday the 13^th , i un ús de la càmera subjectiva que ens posa en algun moment des del punt de vista de l’assassí i un aprofitament de l’entorn com a espai que domina el maníac que ens remet a la seminal La noche de Halloween, demostren tot plegat que en Hess sabia de què anava això. No cal anarse’n per les rames: morts creatives a dojo (destralassos, gabinetades, ofegaments amb fil ferros, decapitacions, morts amb les hèlices d’un avió) i nudies fent servir qualsevol excusa. Vista fora del seu context la peli és mediocre en tots els sentits. Però l’he volgut entendre, com entenc les bandes punk quan, en els seus inicis anaven amb tota la mala llet, sense manierismes ni evolucions creatives que, potser en un futur els donaran més qualitat musical (i més popularitat). Així és Feliz Nochebuena: desafina, només hi ha dos acords i el so està mal produit (segueixo amb el símil), però és punk «direct to vein». Com m’hagués agradat ser un jove adult al 80 per veure tots els slasher als cinemes Reus Palace! 6/10 Per cert, chísssimas gracias Prenda, altra cop, per la cessió d’aquest VHS. Visca!

NAVIDADES NEGRAS (BLACK CHRISTMAS) BOB CLARK -1974-

Bob -Porky’s- Clark obre la peli amb un moviment de la càmera que va cap a la residència de la fraternitat de joves adultes. Des de fora, va de finestra a finestra suggerint-nos la celebració dels nadals dels allí presents. Tot seguit, com si fos la visió negativa de l’amor i la pau dels Nadals, es repeteix d’una manera grollera (subjectivament), els mateixos moviments, com una deformació del pla seqüència anterior.. Finalment, la càmera subjectiva desviarà l’atenció cap a una possibilitat d’entrar furtivament a la casa per una finestra de l’àtic. Antas, un dels convidats havia entrat per la porta principal. Aquesta és la dialèctica de Black Christmas: entre decoracions nadalenques, llums de colors i ambient hivernal hi ha trucades obcenes d’un pertorbat, una nena que ha desaparegut al parc, la mestressa de la fraternitat que amaga ampolles d’alcohol per tot els racons de la casa i, una de les residents, Jess (Olivia Hussey), vol abortar contra la negativa de la seva parella Peter (Keir Dullea). Tot això es podria interpretar com un acte de dispersió, però ans al contrari, ajuda a fer avançar els fets amb un pols narratiu excel·lent. No és una peli que vagi a saco. Dóna temps per què els personatges vagin agafant forma fins que es precipitin els esdeveniments i ens haguem posat en la seva pell. Per exemple, hi ha algun interludi humorístic com el de la broma de Barb (Margot-Loise Laine-Kidder) al poli Nash (Doug McGrath) que es podria interpretar com una penjada narrativa. Després ens adonem que Nash és un inútil i la seva imbecibilitat posarà en risc la vida de Jess. Per cert, excel·lent càsting amb John Saxon fent de tinent Fuller (com a Nightmare in Elm street) i Margot Kidder fent d’alcohòlica malcarada i preciosa resident que mou el cotarro enmig de les joves adultes, entre una Olivia Hussey (protagonista) i una Andrea Martin (amb el paper de Phyl) acaronades per en Clark en la direcció. El tracte que reb l’assassí també és digne de destacar. Possiblement, com una influència del giallo, les seves accions es filmen des de la subjectivitat i, el seu ull, és el nostre. Però en Clark va més enllà fins al punt d’amagar entre les ombres de la casa (amb la qual fa una rebeladora simbiosi) la seva identitat en tot moment, quasi com si ell en sí mateix fos el concepte i no l’individu. Com dèia abans, el Nadal, que també és un intangible, en versió negativa. Per altra banda, les trucades del pervertit generen un dessassossec constant i són aprofitades per fer un ús del so (també fora del telèfon) cabdal per crear mal rotllo. Recurs que s’inicia amb aquesta peli i que seguirá amb films com Llama a un extraño i, anyíssims més tard, amb la notable nissaga Scream fins arribar a l’evolució lògica de Llamada perdida com a utilització de l’estri com una arma més del psycho killer més o menys fantàstic. Black Christmas és una d’aquelles jòies que ha viscut immerescudament sota l’ombra dels primers blockbusters del cinema de terror: The exorcist, The Omen, Jaws, Halloween i Friday the 13^th . Molt recomanable recuperar ja! 9,5/10

Master piece!

NAVIDADES INFERNALES (YOU BETTER WATCH OUT aka CHRISTMAS EVIL) LEWIS JACKSON -1980-

Harry Stadling (Brandon Maggart), un exemplar treballador d’una fàbrica que joguines vol reencarnar-se en Santa Claus. Dins de casa seva, un santuari nadalenc, te dos llibres on apunta quins són els nens dolents del barri i quins són els bons. També, per la seva pertorbada ment, té la llista dels adults que no creuen en els Nadals. Per a ells, prendrà mesures dràstiques. Tot prové, evidentment, del trauma infantil d’enxampar a Santa Claus enrotllant-se amb la seva mare i del seu germà Phil (Jeffrey DeMunn) que als 6 anys li deia que en Santa no existia. Si una veu tan autoritzada com la de John Waters diu que és «la mejor película navideña jamás rodada» i que si tingués fills «les haría verla cada año, y si viera que no les gustaba les castigaría» (extret de Sciworld 22) Navidades infernales agafa dimensió de peli de culte ipso facto. En part ho entenc. El mestre del cinema underground en la seva vessant més escatològica i lletgista pot congeniar perfectament amb aquesta visió tergiversada de la figura de Santa Claus. Buscant dins la merda també podem trobar grans narracions, grans epopèies, històries amb una vigència universal. I, efectivament, Navidades infernales té aquesta qualitat. Amb tot el bizarrisme que conté (la imatge de Santa liant-se amb la mare, la roda de reconeixement amb sospitosos disfressats de Santa Claus, el soldadet de plom clavant-li a l’ull d’una persona -dins de pla- un estilet,…) la peli transpira una àurea de romanticisme byronià i podria ser perfectament la sèrie B de la mateixa Frankenstein de James Whale. Em reafirmo amb això per l’escena en què els furiosos veins persegueixen a en Santa amb torxes , de nit, pels carrers de la ciutat. En Harry té la mirada bondadosa i una expressió facial tendra, però alhora els seus violents arrebataments, fruit d’una societat que no el comprèn, l’assimilen amb el monstre creat per Mary Shelley. L’escena en què els nens el protegeixen mentre un pare l’amenaça amb una navalla és especialment significativa. A partir d’ara s’han acabat les versions edulcorades del cinema nadalenc que idiotitzen les nostres filles. Pels propers Nadals, seguint els consells del mestre Waters, Navidades infernales en família és obligatòria. 6,5/10

L’any qui ve a veure-la en família per prescripció facultativa de John Waters

NO ABRIR HASTA NAVIDAD (DON’T OPEN TILL CHRISTMAS) Edmund Purdom -1984-

Durant els nadals a Londres, hi ha algú que es dedica assassinar tot els Santa Claus amb els que es creua. L’inspector Harris (Edmund Purdom) i el seu ajudant Powell (Mark Jones) li segueixen la pista, mentre que Cliff (Gerry Sundquist), la parella de Kate (Belinda Mayne), la filla d’un dels primers Santa Claus assassinat, és el primer sospitós. Alhora, hi ha un periodista que es comunica amb Powell dient-li que sap una cosa vinculada amb el cas que el podria fer ascendir professionalment. Slasher nadalenc en clau britànica amb un Edmond Purdom amb la seva dicció tan «polite», amb assistenta a casa, i, per algun moment, amb l’humor anglès que tant ens agrada. Don’t open till Christmas s’adscriu a la significativa llista de pelis de finals dels 70 i principis dels 80 que comencen amb l’imperatiu «Don’t» (1), però aquest comentari no passa de l’anècdota. Potser per ser britànica, potser perquè en Purdom s’ho fa a sobre, la trama se centra molt en escenes dins New Scotland Yard essent el veritable protagonista; i el contrapunt està amb les intencions gore del crims: des d’una llança que entra pel clatell i apareix per la boca, un Santa sucarrimat a les brases mentre torrava castanyes, un tret que reventa el crani o un objecte punxant que treu un ull, tot plegat força brut. El cas és que la narració va una mica a batzegades i no arriba a enganxar massa a l’espectador. De fet, la part més dramàtica recau en la pésima actriu que interpreta la noia de la cabina del peepshow, un espectacular error de càsting molt difícil de remuntar a l’epíleg. En canvi, Caroline Munro, fent de herself, en regala un breu «momentassu» d’scream queen després de fer de cantant disco fashion. També agraeixo el tour turístic pel London Dungeon, tot i que se li hagi tret poc partit en l’escena de la persecució d’un dels pobres Santa Claus, que com la majoria, i de manera molt «moderada», van fent diferents entremeliadures com enrotllar-se amb una jove adulta al seient del darrera del cotxe, anar mig en pilotes sota una bata vermella, sortir del pub borratxo (no podia faltar a l’anglaterra thatcheriana!), fer una visita a un espectacle eròtic, etc… Amb aquest potencial, indubtablement els Monty Python ho haguessin fet millor. 5/10

(1) Don’t go in the house, Don’t look in the basement, Don’t look now, Don’t go in the house, Don’t go in the woods, Don’t go to sleep,…

NOCHE SILENCIOSA… NOCHE SANGRIENTA (SILENT NIGHT, BLOODY NIGHT aka DEATHOUSE). Theodore Gershuny -1973-

Durant el nadal, Jeffrey Butler (James Patterson) vol vendre un casalot que va heretar del seu avi, Wilfred Butler (Philip Bruns) després de morir cremat per accident 20 anys enrera. En Jeffrey no ha estat mai en aquella casa que la gent del poble considera que està maleïda. Quan intenta entrar-hi, hi ha el cotxe del seu agent immobiliari, en John Carter (Patrick O’Neal) que s’ho està fent amb la seva amant Ingrid (Astrid Heeren), però la porta està tancada. Buscant a algú que l’ajudi a obrir la casa dels Butler, es creua amb Diane (Mary Woronov), la filla del sheriff que el porta a veure a l’editor del diari local, Charlie Towman (el gran John Carradine), qui potser sí que té la clau. Aquest mateix dia, un internat d’un manicomi proper s’ha escapat.

Peli que colo dissimuladament en aquest monogràfic perquè el nadal reb, en aquest cas, un tracte més de context més ellà de ser, la nit bona, la data de la tragèdia fa 37 anys. Però ja que l’he vista, embolica que fa fort!. El cas és que la peli es pot considerar un canònic exemple de l’American Gothic cinematogràfic (1), no només per l’any de producció, sinó també per la temàtica on l’horror prové de dins (de la ment humana com la de l’assassí però també de la societat americana, on l’editor, el sheriff, l’alcalde i la telefonista són presentats com a gent estranya i inquietant) i perquè l’escenari és un vell casalot de New England que algun dia serà derribat per construir una urbanització moderna que acabarà amb els vells llinatges que arrosseguen un passat turbulent com el dels Butler. Però no ens allarguem innecessàriament, que ja portes, oh lector!, molta estona llegint aquest monogràfic i descuidant tasques més profitoses i importants.

Mostra del tremendu muntatge de l’assassinat de la típica parella fornicadora

Pel dit abans i pels inserts amb veu en off de Diane com si es tractés d’un documental, aquesta peli ens vol empényer cap al relat verídic i creïble. No oblidem que és coètania de l’abrumador blockbuster El exorcista i el seu drama quotidià en clau satànica (els talls més lírics, i rutinaris, de la banda sonora de Silent night, bloody night causen un efecte d’acompanyament de telefilm de mitja tarda). També la fotografia granulosa i fosca juga el seu paper i no deixa de ser un encert que ens remet a la seminal Night of the living dead, sobretot en l’escena del flashback del flashback (tota la peli és un llarg flashback) amb els internats assetjant i matant -com si fóssin zombies- als doctors del centre psiquiàtric en un excel·lent blanc i sèpia (dit tractament de la llum es culminarà amb la catedral La matanza de Texas). Però no ens enganyem, en el fons, i utilitzant terminologia vuitantera, no és més que un bodycount amb un killer on the loose ben narrat i ben construït en una època històrica on el cinema de terror americà amaga multitut de diamants en brut (mai millor dit). 7/10

(1) M’ha sorprès no veure-la ni anomenada a l’excel·lent llibre (com tots els de la cul·lepsió de la Donostia Kultura) American Gothic. El cine de terror USA 1968-1980)

ENLOQUECIDO (CRAZED AKA SLIPPING INTO DARKNESS AKA BLOODSHED AKA THE PARANOIAC) RICHARD CASSIDY -1978-

«La película muestra la pesadilla de un oscuro amor. Nos descubre la velada locura que hay en la normalidad de cada día. Es una narración original, de gran clarividencia y con un toque de compasión. Grahame Zibuskas, el único inquilino de una casa de huéspedes, es un paralítico emocional y un <<voyer>>, además mantiene relaciones incestuosas con la dueña del local. Cierto día, va a hospedarse una chica separada de su marido. Grahame la observa durante los momentos más íntimos a través del espejo (…)». I no continuo transcribint la meravellosa sinopsis («gran clarividencia», paralítico emocional», «relaciones incestuosas», «a través del espejo») perquè entra en el terreny absolut de l’spolier, una parcel·la que en les èpoques glorioses de l’VHS sembla que no importava tant com ara, que si spoilereges ets un criminal i perds amistats pels temps dels temps i t’aïllen de la societat fins a l’ostracisme infinit.

Per gloriosa, aquesta extraordinària i expressionista caràtula dels de la MG Video, que il·lustra amb un traç de còmic el títol com si fos la seva quintaessència gràfica (podria ser portada de la revista Creepy, per exemple, feta per un dibuixant per encàrreg burdament inspirat en Edward Munch). Des del punt de vista sacre, podria ocupar un lloc d’honor per exhibir-la en qualsevol santuari cinèfag (ja sabeu, aquells espais casolans farcits de pelis, posters i llibres que els joves adults substitueixen incomprensiblement pels centres religiosos oficials). Pel que fa el meu, no em conformo en què només es vegi el llom de la capsa. Ja m’enteneu.

Aquesta peli respon als «locus» anys 70 on la Industria americana esborrava tots els límits del que no està permès dir o veure. Les connexions amb La matanza de Texas hi són. L’obertura de la peli ens mostra un ambient rural, allunyat de l’America industrialitzada, com a la peli de Tobe Hooper i la narració fílmica té una evident (i cuidada) sobrietat que l’aproxima cap al relat verídic. El psycho killer, amb un trauma infantil degut a l’incest paternal i l’abandonament familiar segueix el patró de «l’altra cara de l’americà working class» i, com no, les segones lectures post Vietnam poden estar sobre la taula. Però no cal anar tant lluny. Per altra banda, podem veure una aportació de caràcter més «europeu» com és el de la necrofilia, probablement la punta de llança de totes les bogeries mostrades en el film.

El format petit en escenaris i actors afavoreix el tracte empàtic amb la víctima i el background dels personatges en general. El director posa inicialment el focus de la història en Karen (Beverly Ross) amb una intro on fa un recital gairebé poètic i amb ínfules arty (començant i acabant el discurs amb un «te quiero») per fer-nos una finta respecte l’objecte de la narració, que no és més que el pertorbat mental de torn i la seva evolució psicològica. En Grahame (Laszlo Papas) fa una simbiosi amb la casa ocultant-se com fa el psycho killer de la magistral Black Christmas. El fet que Mrs Brewer (Belle Mitchell), la vella que lloga les habitacions, tingui problemes de mobilitat i no pugui pujar les escales on estan les cambres incrementa la rellevància que té l’espai com a feu de l’assassí, fins i tot com si es tractés d’un còmplice seu. I la construcció de la trama, de com en Grahame cau irremeiablement al pou de la bogeria a mesura que s’obsessiona per Karen, mentre té flashbacks del seu tortuós passat infantil, té un ritme lent però necessari si no es vol generar algun tipus d’humor involuntari, essent «marca de la casa» de les modernes pelis amb temàtica necròfila (ara se m’acut Demencia, Macabro i Nekromantik, pelis on el tempo narratiu va a pas de marxa fúnebre).

Segurament pels àvids i cercadors del morbo i del malrotllisme hi ha posat el fre de mà en quant a l’explicitat en favor del drama més o menys realista, però, tot i això, és conceptualment potent en l’aspecte més truculent (i molt de l’època, doncs La matanza de texas o la coetània La noche de Halloween són menys gràfiques del que ha retingut el nostre imaginari). Sense ànim de pensar que aquesta peli sigui pionera de res, sí que és cert que és la patada a seguir de futures produccions on l’assassí és la diva de la peli, amb les seves misèries i les seves virtuts, com Maniac d’en Lustig o Pesadilla de una mente enferma de Romano Scavolini. Imagino que passaria més o menys desapercebuda, pululant pels cinemes en perdudes sessions de matinada. Però, trencant una llança en el seu favor tot i la mediocritat evident del film, i tot i el deficient estat de la cinta VHS que convidava a abortar la projecció, no deixa de ser una aportació digna del subgènere de dements amb tendències assassines (fins i tot hi ha una escena que s’avança a la de Jack Torrace a de The Shining d’en Krubick, trencant una porta amb la víctima arraconada al fons de l’habitació -tampoc serà el primer assassí cinematogràfic en fer-ho-). És un digne exemple de l’axioma tan predicat pels dissenyadors gràfics i d’altres professionals del món audiovisual, i tant de moda, de «menos es más». 6/10

S.A.S. AGENTE MALKO (S.A.S. À SAN SALVADOR aka S.A.S. TERROR EM SAÔ SALVADOR aka TERMINATE WITH EXTREME PREJUDICE) RAOUL COUTARD 1982

Llavis fins i mirada felina. Trets facials esmolats. Forma apol·línia perfecta, armònica i equilibrada. Digne model de Policlet, capaç de mostrar un cos en dinàmica tensió natural mentre el seu rostre segueix seré, impertèrrit… ell és Miles O’Keeffe. Seductor rei de la selva, bàrbar protector dels dèbils, atractiu vagabund de carretera, terrible ninja amb cueta i….. agent secret aristocràtic, arrogant faldiller i implacable espia a S.A.S. Agente Malko. Recuperem, per tant, el bo i millor del blog: el verenat Miles O’Keeffe amb la que va ser, junt amb Ator el poderoso, la conseqüència directa del salt (amb lianes) a la fama després d’haver-s’ho muntat amb la Bo Dereck (aquella que va deixar les calces als Joves quan van anar a la bugaderia). Comencem.

Com em barrufa en Miles

Malko Linge (Miles O’Keeffe), un príncep austríac que voreja la ruina, alterna la seva vida ociosa de l’alta societat en el seu castell amb fer missions per la CIA com a agent secret. David Wise (Alexander Kerst), el seu contacte de la CIA, l’encomana la misió d’eliminar Enrique Chacón (Raimund Harmstorf) el capitost de l’Escuadrón de la Muerte que, en el marc de la guerra civil de El Salvador, acaba de matar a l’arquebisbe Oscar Romero. Quan arriba a l’hotel, després d’haver compartit viatge amb la dona de Chacón, María Luisa Delgado (Dagmar Lassander, una de les reconegudes cares de l’orrore tansalpí amb Días de Angustia, La lengua de fuego de la iguana, i Aquella casa al lado del cementerio, entre d’altres), Linge coneix el periodista fotògraf Peter Reynolds (Anton Diffring) instal·lat perennament al bar, Elena (Corinne Touzet), l’ex de Chacón que li pot proporcionar informació, i Rosa (Catherine Jarret), una activista universitaria contrària al Règim i a Chacón que l’obsequia amb un sarcòfag en miniatura. Amb aquest panorama, Malko s’anirà apropant a Chacón a base de revolcades amoroses amb totes i cadascuna de les dones que es planten davant d’ell, enmig dels focs creuats entre l’exercit del govern, els rebels i el violent moviment universitari. C’est magnifique!

Extorsió i assassinats a la República Bananera

No cal dir que estem davant d’una peli que explota el filó de James Bond; és a dir una bondsploitation… o millor dit, una eurospy en tota regla. Sobretot per tractar-se d’un subgénere que va més enllà de la invenció D’Ian Fleming per una tradició que es va arraigar fortament a partir de la recuperació econòmica dels 60 i en la què l’agent 007 es va endur el gat a l’aigua. Només cal veure la caràtula sense desperdici dels de Ízaro films: a diferència del personatge encarnat per Roger Moore i Sean Conery (entre d’altres), aquí l’agent Malko, acompanyat de dues damisel·les en bikini, molt arramblades a l'(anti)heroi, amb un gest molt bondià amb la pistola, s’ha tret la camisa, un acte de sugestió eròtica en dura pugna contra la seva condició d’elegant gentleman. Cotxes cars, mansions d’una república bananera, helicòpter i explosions emmarquen els personatges per il·lustrar l’emocionant vida que porten: entre el luxe, la guerra de guerrilles, l’amor i la mort. Quan ens endinsem en el visionat del film, efectivament ens trobem davant d’un succedani d’en Bond però portat al manierisme extrem de l'»imparable conquistador, amante insaciable, cínico, ambiguo servidor de la ley y el orden, con licencia para matar y para follar» (1). Sobretot, pel que fa a la llicència per follar, acte que pràcticament obre la peli amb, atention plis! Sybil Danning fent de la comtessa Alexandra Vogel en una escena en la que Malko es debat entre fer-s’ho amb ella i agafar el telèfon (com una oportunitat per atendre els seus problemes econòmics). No per original, però amb un to adequat per reflectir el caràcter de faldiller i arruïnat, cau simpàtic l’esquetx dels dos amants ocults darrera del sofà mentre hi ha una disputa per agafar o no agafar el maleït aparell. En l’epíleg de la peli, es tanca e cercle: l’escultural Danning sembla que ha estat en el castell esperant l’arribada de Malko durant tot aquest temps. Quan arriba l’agent secret, i s’abracen, torna a sonar el telèfon. Alexandra, a punta de pistola interfereix i tira del cable per què deixi de sonar. Ha guanyat l’amor (de fons sona el tema principal, empalagós i ensucrat, que es va repetint en les abundants escenes eròtiques de pa sucat amb oli).

En Miles fent amigues

I què dir del nostre actioner preferit? Doncs que si ja de per sí, aquest tipus d’agents secrets tenen un punt d’stone face, en Miles O’Okeeffe ho clava. No com per fer carrera (2), doncs aquest posat seré, de ser un home segur de sí mateix, es trenca amb matissos expressius massa simples i que es mouen entre esquèmatics gestos d’enfadat, de content, d’excitat, etc…, sense profunditat psicològica. Tampoc li podríem demanar tant, oi? (3). I tampoc desentona massa amb l’elenc d’actors d’ofici que pul·lulen per la pantalla. No puc dir que la part interpretativa sigui irrisòria ni generalment ni particular. Amb altres termes m’expressaria (i m’he expressat) si parlo de la seva opera prima, fent de partner d’una deplorable Bo Derek. També en la coetània Ator el poderoso en Miles sembla un ànec sense cap actuant; és que la peli no se sustenta per enlloc (a no ser que siguis un pirat dels infraconans, com un servidor). El Miles O’Keeffe de S.A.S. Agente Malko, tot i les seves conegudes limitacions, està bé… i està bo: en Coutard no ho desaprofita i ens regala uns quants plans del seu cos escultural, recordant-nos de qui va ser l’últim Tarzan que va arrassar en els cinemes de tot el món (o no..). 6/10.

Tres situacions on el nostre Miles llueix el mateix perfil

Amb la utilització d’exteriors de Puerto Rico (doncs, durant l’any en què es va produir la peli, El Salvador estava veritablement en guerra civil), Coutard fa un enginyós desplegament de mitjans per fer-nos creure el context bèl·lic; enginyós per la seva presumpta limitació pressupostària: papers embrutant els carrers donant sensació de caos, efectes sonors de trets mentre en Malko pren una copa en la seguretat de l’hotel, carros blindats patrullant pels carrers i disparant contra civils, i una bona dosi de figurants (força ben dirigits o millor dir, motivats) a preu fet en escenes com la dels activistes universitaris quan volen ajusticiar a Malko per unes fotos compromeses amb el «Colonel» (aisins ho posa en l’Imdb!) …. Suposo que la seva capacitat visual com a experimentat director de fotografia amb cert prestigi si va treballar amb Godard i amb Truffaut pot quedar reflectida des de la cadira de director, on ha fet una curta carrera amb 3 títols: Hoa Binh. Paz en Vietnam, Operación leopardo i S.A.S.

En Miles fent més amigues

Però vet-ho ací que el guió portat a la pantalla transita per la corda fluixa sobre l’abisme de la fallida (i la faldilla). Se salva per la senzillesa de la trama principal i perquè la peli apunta lògicament cap a la seva ressolució, però la construcció de les subtrames acostuma a no completar-se o, si no, a precipitar-se. Hi ha, per tant, personatges femenins,com Elena i Pilar (Monika Kälin), que només fan la funció d’ensenyar epidermis al gust de Malko i de ser objecte per mostrar-nos com d’expeditiu és Chacón, sense aportar res més a la història. Després, la narració agafa la directa, saltant de subtrama en subtrama fins arribar a l’enfrontament final a pols de (spaguetti) western amb un sofisticat joc de miralls que ara, a «bot pront», em recorda a E tanta paura de Paolo Cavara. 5,5/10

En Miles i una teta de la Sybil Danning

(1) Ramón Freixa i Joan Bassa a Nosferatu 34-35, referint-se al famós agent 007.

(2) La següent peli dedicada a l’agent Malko apareix al cap de 10 anys i en Miles ja no té res a veure.

(3) L’últim referent que tinc en el moment de veure S.A.S. Agente Malko pel que fa a l’actor principal, és el Dustin Hoffman de Perros de paja, peli vista el dia anterior de la que ens ocupa. Imagineu-vos el contrast! (no dic comparació, perquè el sol fet de comparar suposa travessar un oceà angoixant de qualificatius oposats entre l’un i l’altre)

TIBURON 3 (L’ULTIMO SQUALO AKA JAWS RETURNS AKA JAWS 81 AKA TUBARÂO IV AKA LA MORT AU LARGE) ENZO G. CASTELLARI -1981-

En plena era de les platafomes d’alta definició de la tele, del dvd i el bluray, de l’HDMI, dels 4k, del Ftumch,… i tenint a les mans dues edicions de L’ultimo squalo, una en dvd (i uncut, fixa’t tu) i una en VHS, no puc resistir-me a escollir la de la capsa buunica grossa i vermella de la «otrora» gloriosa José Frade Films. Pura i dura recreació històrica audiovisual. Pura nostàlgia i romanticisme. A fi de comptes jo he estat víctima de l’atracció que aquest format (i la susdita empresa videogràfica) i les meravelloses caràtules amb il·lustracions que prometien més del que segurament oferirien (1) excercia sobre la meva persona quan presidien les estanteries dels videoclubs. Especialment recordo, cuando era pequeña, seleccionar com si fos un autòmata hipnotitzat pel reclam gràfic Aquella casa al lado del cementerio en un videoclub del barri Fortuny de Reus i visionar inconscientment el primer Fulci (també fascinant!).

El reclam gràfic de Tiburon 3 en format VHS/Beta és un dels més cotitzats dins el mercat del cul·lepsionisme. Sense ser una peli impossible de trobar, doncs es podria dir que, entre 1977 i 1990 José Frade era una indústria videogràfica potent i segur que distribuïa milers de còpies per totes les espanyes, Tiburon 3 és la quintaessència de l’explotació llatina que competia amb les majors. Com ja he dit antas, està l’impressionant dibuix emmarcat amb el vermell JF. El tauró que emergeix enmig d’una regata de windsurf. En un primer terme, una jove adulta en bikini com a contrapunt de bellesa que destaca encara més la monstruositat de l’esquàlid. D’altres ja s’intueix que estan a la gola d’un tauró de dimensions gegantines. El fons negre, les aigues fosques i la mateixa cavitat del monstre conecta amb l’estètica més pròpia del terror on tot sembla un abisme tenebrós del qual serà impossible sortir. I, per últim, la composició vertical i escarpada amb el cap del tauró i les veles, amb la seva dentellada, genera un dinamisme agut i punxant a la imatge que, en definitiva, té pocs elements però és molt efectiva. Per altra banda, el títol en sí mateix és una fita de l’explotació més desvergonyida. L’àvid sr. Frade la va colar als cinemas com a seqüel·la de la nissaga oficial recaudant més que la peli de Joe Alves i obligant a que aquí passés per les sales comercials com a Jaws 3 El gran tiburón perquè l’empresari madrileny ja li havia robat el títol. Imagino també que en Frade faria uns retocs per donar-li una calificació més àmplia, és a dir, per a tots els públics, retallant les escenes gore (en aquest cas, un parell de mutilacions en l’escena de l’helicòpter i en la del pantalà flotant a la deriva). Perfecte per iniciar els més petits en el subgènere de taurons assassins i afamats i, com no, per exprémer al màxim la taquilla permetent a la canalla, que volia emocionts més fortes que les que podia donar Tod y Toby, entrar a les sales de cinema.

Al 81 es portava el neopré vermell, si no mireu Jaws 3-D. Peter Benton i Ron Hamer

.La història de Vizenzo Mannino (La Bestia asesina, El devorador del océano, Murder rock, Atlantis interceptors i El destripador de New York, entre d’altres) no és un prodigi en originalitat. Simplement, és un matxembrat dels altres dos taurons de la nissaga original i una mica del tercer: una intro amb una banyista (windsurfista solitari), troços de cadàvers trobats a l’aigua, una bòia arrossegada per l’esquàlid, joves adults que van a la caça, el pantalà arrencat per la força de la bèstia, l’alcalde incrèdul, etc… (de la primera part), un grup de joves adults imprudents, l’escena de l’helicòpter,.. (de la segona part) i el dispositiu de reixes i tanques antitaurons (de la tercera) són irrefutables exemples.

L’escena del pantalà, amb moment retallats a l’edició VHS

Però la peli de l’Enzo funciona tot i les seves limitacions. Mike és un jove adult que es prepara per una prova de windsurf i desapareix en el mar. Peter Benton (James Franciscus), junt amb Ron Hamer (Vic Morrow) sospiten que un gran tauró amenaça les platges, mentre l’alcade William Wells (Joshua Sinclair), en plena campanya electoral vol impedir a tota costa que s’anuli la prova. La capacitat d’Enzo G. Castellari de recodificar la narrativa dels diferents gèneres que ha tocat amb la seva vareta màgica de cartró-pedra és, a hores d’ara, inqüestionable (2). No sé si l’admiració cap a ell d’en Quentin Tarantino (un altre recodificador) acredita el que he dit, però el millor que puc fer és explicar-me. La construcció de la trama fragmentant diverses accions, els travellings planificats i alguna fil·ligrana (com de del pla que surt d’un forat de la barbacoa imitant el que surt d’unes mandíbules d’un tauró a l’original Jaws) són muntatges molt spielbergrians (3). Com passa en la peli original, i potser per compensar en aquest cas certes carències de producció, Castellari intercala diferents plans de diferents accions (els regatistes, el públic, els protagonistes, els periodistes) per posar un major èmfasi en el drama amb la exposició dels diferents punts de vista sobre un mateix fet. Amb això aconsegueix un bon ritme narratiu, polièdric però gens caòtic. Fins i tot, s’atreveix a posar-hi una subtrama que ens connecta amb el «grábalo todo» de la master piece Holocausto Caníbal a través del periodista Bob (Giancarlo Prete) indicant-li a Jimmy, el càmera (Massimo Vanni) que faci el propi -quasi diria que li fa l’ullet a la peli de Deodato quan (atenció spoiler!) en Jimmy, per ironies del destí, es graba la seva pròpia mort- i que servirà per posar-hi una moralina al final, que segurament podria sobrar.

La mort d’en Jimmy ens remet directametn a Holocausto Caníbal

Si jo no fos un empollonet descarat i m’haguessin posat aquesta peli sense saber res d’ella, m’haguessin enredat segur, almenys pel que fa a la seva nacionalitat. El que seria la part més costosa de la producció, que es dissimula amb maquetes i taurons de gomaespuma, només ens ho podem mirar amb simpatia perquè la peli enganxa, no per la història, que és més del mateix de sempre, sinó per com està construïda. Per Manuel Valencia a 2000 maníacos 46 «Eran tiempos gloriosos del eurotrash donde todo valía. ¡Oh! Desde entonces, los escualos han estado con nosotros, escondidos, esperando la oportunidad para devorarnos las pelotas. Antes en los videoclubes, ahora en televisión por cable. Los tiburones se han convertido en un género en sí mismo. Y cuanto más aberrante, loco i bizarre, mejor que mejor. Sí, Deep blue sea (1999) y Open water (2004) están muy bien, tienen mucho suspense y enganchan… pero no es lo mismo. Enzo G. Castellari es Dios.» 6,5/10

EN Wells penjat de l’helicòpter. Un dels moments retallats en l’edició de José Frade

EXTRES

Pels qui no en teniu prou (cosa que m’estranyaria, així d’entrada) teniu un bon fardell d’extres a continuació. Una peli posterior i del mateix calatge exploit que la d’en Castellari, una peli pre-Jaws que és tot un clàssic i que paga la pena de veure i un petit anàlisi dels motius per veure (o no veure) la nissaga al complert de la desventurada família Brody contra el tauró més famós del cinema de crispetes. Si teniu ganes, doncs entomeu-lo tot… potser amb el mòbil, sota el para-sol en una platja (per què no de Sitges?). Potser tanta lectura us salvarà d’un fatídic bany en les aigües cobertes de menuts i sang desparramats per l’atac d’un tauró o d’alguna cosa semblant….

EL DEVORADOR DEL OCEANO (SHARK: ROSSO NELL’OCEANO AKA MONSTER SHARK AKA JAWS ATTACK 2 AKA DEVOURING WAVES AKA DEVILFISH) LAMBERTO BAVA -1984-

Lamberto Bava va ser un dels actius que van rodar pelis «a l’americana» i El devorador del oceano, posterior al El gan tiburón (Jaws 3-D) oficial n’és un exemple. A les costes de Florida, un ésser meitat tauró, meitat pop (4) comença a atacar els incauts que es deixen caure a l’aigua. Un biòleg marí, Bob (Dino Conti), una entrenadora de dofins , Stella (Valentine Monnier), i un investigador especialitzat en aparells tecnològics, Peter (Michael Sopkiw), van a la recerca d’aquest monstre per donar-li caça. Per altra banda, el professor en biotecnologia Donald West (William Berger), intentant col·laborar amb l’equip, se n’adona que la seva empresa oculta alguna cosa al mateix temps que algú intenta sabotejar la caçera. Àngel Sala acredita en el seu monogràfic Tiburón ¡vas a necesitar un barco más grande! El filme que cambio Hollywood «que se trata de uno de los mejores trabajos del mediocre Lamberto Bava». Curiosament, aquesta és la peli que precedeix a Demoni i que Bava filma després de Macabro, Cuchillos en la oscuridad i Blastfighter. I en aquest marc, és la pitjor valorada pels usuaris de l’Imdb. Sense entrar a comparar-la amb els esmentats treballs jo diria «que se trata de uno de los peores trabajos del bueno de Lamberto Bava».

Un altre helicòpter? What the fuck!

El fet és que la història se centra excessivament en la trama de la investigació sobre l’empresa de biotecnologia i en el thriller fora de l’aigua, fins i tot amb una escena, la de l’assassinat de Florinda (Cinzia de Ponti) a mans de Miller (Paul Branco) s’apropa als estilismes del giallo, i el monstre, totalment de costellada, apareix completament en un parell de plans força estàtics, a part del típic de la boca sortint de l’aigua. M’ha fet gràcia tornar a veure a l’actor de carrera efímera Michael Sopkiw, a qui tinc gravat en el meu inconscient amb els múltiples passis que vaig fer de la divertidíssima Nude e selvaggio per escriure quatre parides sobre ella (no us la perdeu! està en el blog). Aquí torna a fer el paper de succedani d’Indiana Jones: irreverent, aventurer i faldiller (en aquest cas, va sucant entre Stella i la seva ajudant Sandra, interpretada per Iris Peynado, vista també a Los nuevos bárbaros i a Iron-Miles O’keeffe- warrior). En definitiva, que m’ha costat escriure sobre aquesta peli per ser una de les oblidables dins del gènere, però que pot funcionar com a digestiu de barril un dissabte a la tarda. 4,5/10. Per cert, chíssimas gràcies Prenda per la teva cessió. Muaca!

L’aberració perpetrada per el bo d’en L. Bava

(1) Aquest és el fenòmen del film-brochure on productors oferien un cartell de cinema espectacular, sense encara haver començat a produir-se, als mercats de Milan i Cannes entre d’altres. Només s’havia fet un estudi de taquilla previ. Si algun comprador s’interessava pel «projecte», llavors es posava en marxa la maquinària i es fèia la peli, sempre per sota del que il·lustrava el drandiloqüent cartell.

(2) Alberto Comesaña a Scifiworld 81 parla de la influència de Sam Pekinpah sobre Castellari en pelis com Keoma «en la dirección, el montaje, y la violencia sin paños calientes». Però lluny d’ancorar-se en el copy-paste d’un estil determinat, el director italià ens sorpren com de maleable és darrera de la càmera: des d’una narrativa incongruent i dislocada a la manera de l’orrore italià en clau esotèrica a l’estranya Diabla fins al paroxisme dels codis de l’spaguetti western a Los nuevos bárbaros, passant per la trepidant narració del poliziesco amb les persecussions de machotes malparlats a El camino de la droga. Tot un tot terreny.

(3) També afegiria una temàtica recurrent i infalible en la filmo del rei midas de Hollywood és el nucli familiar com a pilar sagrat i amençat en el drama i que Castellari copia afegint-hi dosis d’histrionisme amb (atanció, spoiler!) la filla de Peter, Jenny Benton (Stefania Girolami Goodwin), atacada per l’esquàlid i perdent-hi les cames. Aquesta capacitat de fer girs argumentals inverossímils i desprejudiciats és una de les marques diferencials i registrades al llibre Apocalypse Domani del cinema d’explotació italià respecte del de les majors on seria impossible l’escena de l’encontre entre bandes amb un bateria fent un solo enmig a Los guerreros del Bronx o la sodomització del protagonista a Los nuevos Bárbaros, per exemple (ambdues, perpetrades pel geni d’en Castellari; ho he fet a posta).

(4) Quasi podríem parlar de ser una peli visionària. Per una banda, El devorador del oceano s’anticipa als postulats de biogenètica de Jurassik Park de l’Spielberg, i per l’altra, i més important, és un precedent de la quantitat de pelis de sèrie B amb taurons mutants que han aparegut al llarg d’aquest nou mil·leni: 2-headed shark attack (un tauró amb dos caps), Sharktopus (que ben bé podria ser parent del bitxo d’en Bava), Jurassik shark, Sharknado (amb taurons voladors), Ghost shark (amb un tauró fantasma), Piranha sharks, i (segurament) un llarg etc… essent, aquest subgènere, un dels més absurds i cafres que hi ha en l’actualitat.

Ara passem a qüestions més serioses.

MOBY DICK -JOHN HUSTON- 1956

Un dels referents inqüestionables, clàssic etern del cinema d’aventures (i de la literatura universal), d’on Spielberg s’extasiaria bebent-hi per dirigir el segon, i anàleg, acte del seu Jaws, Moby Dick, la balena assassina blanca (com l’esquàlid spielbergià). Una d’aquelles pelis extremadament ben parides, que fa vibrar el Hemingway que portem a dins. El jove adult Ishmael (Richard Basehart) s’enrola en el Pequod, el balener capitanejat per Ahab (Gregory Peck); l’il·lustre mariner que va combatre en el passat contra el monstre que li va arrencar una cama i, el que és el pitjor, l’ànima. Durant el periple feiner, els almirants d’Ahab s’adonen que el Pequod surca els oceans, no per omplir les seves bodegues de barrils d’oli de balena, sinó per la malaltissa set de venjança d’Ahab sobre el descomunal cetaci.

El capità Ahab faenant

A quatre mans (o més) amb, ni més ni menys que, Ray Bradbury, John Huston converteix la delirant obra d’Herman Melville («delirant» és una paraula usada per Àngel Sala a Tiburón ¡Vas a necesitar un barco más grande! El filme que cambió Hollywood) en una apologia marinera de proporcions shakespieranies. Per part meva, he de confessar que la novel·la no l’he llegida però també he de confessar que m’han entrat ganes. L’escena inicial de la taverna, amb esquerps mariners, tots camarades, cantant gerra de ron en mà o la magistral partida del Pequod des del port amb tot de fotogrames acaronant les feines del vaixell són només uns pocs exemples. Però més enllà del fet nostàlgic i pseudo-documental, Huston aconsegueix generar una aureola de misteri, superstició i fatalitat aproximant-nos al mite de la gestació de l’Holandés Errant, amb qui Ahab guarda més d’una similitut, o amb la premonició del boig Elijah (Royal Dano)just abans de que Ishmael s’embarqui, i que contrasta amb el particular sentit religiós dels mariners del poble, encarnat principalment pel Pare Mapple (Orson Welles, regalat) en una esglèsia on l’altar és la proa d’un vaixell i que està plagada d’homenatges a desapareguts en el mar. L’altre cara de la moneda el trobem amb l’arper i inseparable company de Ishmael, Queequeg (Friedrich von Ledeur), un exòtic i tatuat pagà que és contractat pel Pequod després de respondre a la pregunta de si ha trepitjat mai una esglèsia amb un magistral acte de punteria amb l’arpó. La fotografia apagada, que tendeix cap a l’obscur i als colors terrosos i ocres reforça el to dramàtic i (repeteixo) fatalista com si tendís cap a l’expressionisme. Es coneix que Oswald Morris va superposar els negatius en blanc i negre amb els de color.

Bon rotllo entre Ishmael i Queequeg

L’únic que puc retreure (però que m’ho prenc com una llicència simpàtica) és el posat dels mariners parlant amb la boca retorçada com en Popeye i estirant les paraules com manen els cànons dels pirates dels set mars. I com a clàssica peli d’aventures de mossegar-se les ungles no arriba a funcionar com la maquinària perfecta que és en la resta, si el que busquem és l’aventura evasiva. Na prablem . 8,5/10

VUIT (O SET I MITJA) RAONS TANT PER VEURE COM PER NO VEURE LA NISSAGA OFICIAL DE TIBURÓN DE CARRERILLA UNS DIES ABANS DE FER UN CURSET D’INICIACIÓ AL SUBMARINISME

UNA. Per la intro del Tiburón d’Spielberg; una jove adulta que es banya en pilotes, un jove adult borratxo que s’ho mira desde la platja dient «it’s coming! it’s coming!»  i l’assetjament de l’esquàlid amb una construcció narrativa que ens remet als millors giallos (aisons és el que diu en Tomás Fernández Valentí, que veu similituds amb l’assassinat de la hippie al bosc a Torso al dossier sobre el giallo a Dirigido por.. 423, i com que jo veig giallos per tot arreu…).

Apertura mítica de Jaws

DOS. Per la premisa totalment irrisòria i rídicula de que un tauró busca venjança personal en la família Brody a l’última entrega de la saga. No sé si per influència dels psicokillers paranormals a lo Freddy Krueger els guionistes es van decantar per aquesta frikada. Jaws: The revenge és la veritable font d’inspiració per pelis com Sky Shark, Shark Exorcist, Dinoshark o Ghost Shark entre moltíssimes propostes on els taurons sobrepassen la categoria d’animal salvatge natural.

Jaws 2. Un helicòpter… un tauró… Us sona d’alguna cosa?

TRES. Pel Jaws Theme de John Williams. Qui de valtrus no ha canturrejat mai els acords d’aquesta memorable cançó quan pot produir-se un accident més o menys domèstic? Amb tota justícia és un dels grans temes del cinema de tots els temps, que, amb el seu crescendo espectacular incrementa la sensació de suspens a l’enèssima potència. Spielberg/Williams, agafant el llegat dels mestres Hitchcock/Herrmann pel que fa als muntatges que posen els pèls de punta. Al llarg de la saga es va reciclant (abusant de la cançoneta) i d’alguna manera amaga algunes carències de les escenes on apareix el tauró.

Jaws 2

QUATRE. Perquè la suma de despropòsits va en augment a partir de la segona part. Des de l’estat paranoic del sheriff Brody a Jaws 2, el deliri ci-fi en el complex submarí a Jaws 3, fins acabar amb el comportament bipolar de la Sra Brody (que, a més, es comunica telepàticament amb el tauró) o la misteriosa ressurrecció de Jake (Mario Van Peebles) quan semblava que se l’havia cruspit l’esquàlid a Jaws: the revenge.

Jaws the revenge

CINC. Pel cansí retrat de l’american working class heroe en la família Brody. El patetisme d’aquest retrat nacional arriba a quotes extremes quan Michael Brody (Lance Guest) i la seva filla Thea (Judith Barsi) juguen a imitar-se com van fer Martin Brody (Roy Scheider) i Sean (Jay Mello) a Jaws i a l’última entrega de la saga es copia vulgarment a més d’insertar-hi imatges d’archiu de la peli d’Spielberg. Aquest plagi/rip off és d’una cursileria exasperant i una mostra de la quantitat de pegadolça que hi ha en els fonament dels Brody.

Jaws, amb en Brody donant peixet

SIS. Perque, a mesura que avança la saga, els taurons semblen menys ferotges. Amb Spielberg te cagas lorito. A partir de Jaws II el tauró és la  mateixa amenaça (o menys com en la tercera part que n’agafen un de viu i el posen en un aquari) tot i la conciència assassina que agafa a Jaws: the revenge. Com amenaça no evoluciona i cap director és capaç d’acollonir-nos com el Rey midas de Hollywood. Hi ha situacions que ens volen ubicar a les disaster movies tan de moda a l’època (Jaws 3) però, a falta de talent darrera la càmera el millor que podia passar des d’aquest punt de vista és que el tauró fós més gran, més ferotge i sanguinari i que el número de víctimes creixés exponencialment. Quan a Jaws: the revenge Jake se salva de les gargamelles (jolín, quina paraula més preciosa!) del tauró, suposa el apaga-y-vámonos de la davalla assassina de l’esquàlid.

Jaws 3-D. Kiss me!

SET. Per la penosa evolució d’Ellen Brody i la seva actriu Lorraine Gary, que va tenir una merescuda nominació als razzies pel seu paper a Jaws: the revenge, on agafa protagonisme com a mare desquiciada per la mort del seu fill Sean, que va de la més primigènia por al mar al coqueteig més cursi amb en Hoagie (Michael Caine, amb un dels papers més cutres que mai hagi fet). L’escena «top» és quan, després del torment interior pel qual està passant mentre hi ha una rua carnavelesca, es fot a ballar «desatada» enmig dels disfressats intentant seduir a en Hoagie. Per a colmo, fent gala d’un personatge insostenible, acaba tenint conexió mental amb el tauró i forma part activa de la seva cacera.

Jaws; he revenge, amb Michael Caine fent un «inovidable» paper

VUIT (o set i mitja): Per seguir la moda de les pelis en 3-D a Jaws 3-D (la nissaga de Friday the 13th va fer el mateix en la tercera entrega, que és quasi del mateix any). En la peli de Joe Alves potser sí que es pot flipar amb els efectes amb les ulleres de cel·lofana blau i vermella, però aquest artifici destrossa la narració amb una sèrie de «penjades» amb plans tridimensionals allargats, com el del braç arrencat flotant dins l’aigua que ja firmaria el mísmisimo Fulci, ni que ho fes amb una altra intenció.

Jaws 3-D. Cuidadu amb el braç!

TRÁFICO EN CARRETERA (C.B. HUSTLERS) STU SEGALL -1976-

Dancer (John Alderman) i Laura (Janus Blythe) tenen un negoci de prostitució pels camioners, que regenten des d’una furgoneta amb ràdio de curta distància. 3 joves adultes (una d’elles està iterpretada per Uschi-Supersoul-Digard), les prostitutes, van en una altra furgoneta per desplaçar-se allà on Dancer troba clients. Els editors del diari local; Monata Dean (Richard Kennedy), un periodista amb deliris de grandesa, i Botas (John F. Goff), el seu oposat que té com a màxima ambició omplir el seu estòmac, investiguen a Dancer per fer un reportatge que els catapulti cap al Pulitzer. També el Sheriff Ramsey (Bruce Kimball) s’olora el negoci brut i anirà a per ells.

Uschi -Supersoul- Digard

Stu Segall, l’autor d’un clàssic del cinema porno com és Furor insaciable amb el pseudònim de Godfrey Daniels, amb els mites de Marilyn Chambers i John Holmes, està, amb Tráfico en carretera, a mig camí entre les nudie movies (d’on provenen aquests tipus de pelis) i el hard que, tot i no tenir una filmografia molt extensa, sembla que va ser la seva autèntica vocació, almenys pels resultats i la repercussió.

Aquesta vol ser una d’aquelles esbojerrades pelis de la contracultura post-hippie (aquí l’amor no és lliure, es paga a 25 dollars!), una road movie pel desert de San Fernando Valley a California que intenta, només intenta, imitar al cinema de Russ Meyer. Tot i que, a l’inici se’ns vol transmetre l’esperit nòmada i lliure dels camioners encadenant plans de les màquines engegant, aparcant i recollint a les putes, i que hi ha algun joc visual amb els miralls dels vehicles com a petit leit motiv, narrativament, la peli és un desastre, un desastre que agafa la seva màxima expressió en la reunió de furgonetes enmig del camp a l’estil de les pelis de motards, amb un seguit de plans generals per estalviar-se una fragmentació més acord amb els diàlegs i l’acció dels personatges.

Aquesta peli toca de refiló un dels subgèneres a descobrir: el vansploitation

Tot i que la part còmica hauria de recaure en la parella de periodistes pel contrast en les seves personalitats, és el sheriff Ramsey qui ens fa somriure quan s’infiltra disfressat, a l’estil de Peter Sellers, de hippie passat de voltes amb signes nazis a la xupa. És l’únic personatge a qui se li podria treure més partit. Però aquí, també en Segall «s’ativoca» centrant-se amb els avorrits enfrontaments dialèctics entre Dean i Botas.

El sheriff Ramsey carregant amb la part còmica de la peli.

El motiu de ser d’aquesta peli, com d’altres de l’època, és el d’ensenyar pitram. Només es dóna un passet més enllà del primigeni nudie dels 60 amb els revolcons a la furgoneta i és la figura de Digard per la seva àurea de chica-Meyer qui ens merix més atenció, sense desmereixer Catherine Barkley (amb dos pelis en el seu currículum; l’altra és la desvergonyida i mediocre Drive in massacre del mateix Segall) ni Jaqueline Giroux (que apareix, entre d’altres, a Ilsa, she-wolf of SS). 3,5/10 Si la puntuació no us convenç, faré una transcripció de la frase promocinal que surt a la caràtula a veure si aisins us animeu: «En las carreteras USA los camioneros alcanzan más de 120… en los mejores momentos del descanso». I afegeixo: «si ets la dona d’un camioner, NO MIRIS aquesta pinícul·la!».

Uschi Digard «on the road»

COSMOS SITUACIÓN LÍMITE (ANNO ZERO-GUERRA NELLO SPAZIO aka WAR OF THE PLANETS) ALFONSO BRESCIA, 1977

En un d’aquells dies que t’arrossegues després de dues setmanes intenses amb la «fenye», la família, les diverses ocupacions esportives (perquè no soc dels que es passen el dia veient pelis; menudo plan!) i les atencions a casa, no dono per més i decideixo tancar-me a la meva habitació/santuari del vici a veure la penúltima peli pendent del quintet espaial de l’Alfonso Brescia (1). Amb el més que previsible visionat de zero esforç cognitiu, que ja em convé donat el meu estat d’esgotament màxim, se li suma desgraciadament una qualitat d’imatge imfame produit per una cinta d’VHS tarada i, només al final de la peli, he pogut baixar el nivell de tensió per la millora del visionat, inesperat però sempre possible quan agafes una d’aquelles cintes de la prehistòria de la cultura audiovisual humana. Però tot sigui per aquest blog, que ens resistim a abandonar tot i que, per molt que ens les donem de crítics guais, siguem uns aficionadillus de pacotilla que es comprometen a dir quatre coses després de veure pelis com aquesta o que, si més no, es veuen condicionats a l’hora de decidir quina peli toca veure avui en funció de si haurà o no haurà entrada al blog de theyoungonesadults.wordpress.com

El capità Hamilton (John Richardson), de la nau espaial MK 31 accedeix, a contracor, a complir les ordres dictades per la Base Orion d’anar a explorar un planeta d’on provenen uns senyals. Quan s’apropen a la seva òrbita, la nau perd el control i és misteriosament atreta fins arribar a aterrar. Allí es trobaran a uns éssers de forma humana amb la pell platejada que diuen haver estat esclavitzats per un robot anomenat Monstruo Inmortal. Mentre això passa, la premsa que hi ha a la Base Orion comença a especular sobre la possibilitat de que la Terra sigui envaïda per aquests éssers de l’espai exterior.

Com si fos un caleidoscopi, en Brescia (no podia ser d’altra manera, ara que som coneixedors de quasi totes les seves space operas) només fa que girar els cristalls en el tub de miralls per disenyar aleatòriament noves formes. L’Entidad Suprema de La batalla de las estrellas és aquí el Monstruo Inmortal. Els alienígenes amb pell de plata representen un tripulant a la nau de La guerra de los robots. Els decorats de les sales de comandament, el vestuari, els actors, els tècnics, …en definitiva, tota la producció artística asumeix amb matissos, o sense, nous rols, o repeteixen els que ja tenien anteriorment. Per exemple, John Richardson, com a protagonista amb un tarannà romàntic sobre la condició humana dels seus avantpassats. Si a La batalla de las estrellas fa alegats ecologistes, aquí defensa l’amor natural, en contra del programat per computadores en un espai anomenat «amor cósmico» on la parella no té contacte físic i tot es basa en la inducció de les màquines. Sens dubte, aquest escepticisme pel progrés i el fet d’estar al llindar de la lley conecta el Capità Hamilton amb el prototip dels cowboys del western. Igualment és significatiu, des del punt de vista del pistoler antiheroi, quan, des de la base Orion, li diuen que si explora els senyals gaudirà tota la tripulació del doble de dies de permís, ell diu que, el que vol són els seus justos dies de permís, ni més ni menys. Cada cop tinc menys dubtes de, com diuen alguns, el western és el rei dels gèneres cinematogràfics.

La màquina de l'»amor cósmico» aborda la temàtica de la deshumanització per la imposició de la tecnologia. 

Estem acostumats a veure amb el tiet Brescia una manca de personalitat darrera de la càmera que es tradueix amb enquadraments i moviments rutinaris. Fins i tot una planificació de mínims que fa que hi hagi certa part expressiva dels actors que es perdi en els confins de l’espai exterior. I, Cosmos, situación límite no és una excepció. Tot i això, vull pensar que el muntatge d’aquesta peli li atorga més ritme que a Star Battle (i m’estic movent pel camp de les fines matitzacions incrèdules): els travellings a la sala d’operacions de la nau, els enquadraments i certes planificacions en els diàlegs són una repetició del que hem vist al quintet de l’espai brescià. A tot això, li sumem un equip tècnic pràcticament idèntic al de les altres pelis, amb les monocromies de Silvio Fraschetti, amb els bits sonors i els estranys sintetitzadors de Marcello Giombini i amb els ridículs efectes especials d’Aldo Frollini. No és agosarat pensar que aquest cicle de pelis té una imagineria pròpia i reconeixible, ni que sigui per estalviar despeses reciclant la producció o, senzillament per una «creativitat» tant desbordant que ha provocat una certa promiscuitat amb la filmació. Evidentment, aquesta imagineria només es considera com a tal des del punt de vista d’una branca del cinema de culte que fa referència al cinema ocult (i perdoneu el joc de paraules, que no me l’he inventat jo) i el seu potencial resideix en el fet d’imaginar-me lluint la retro-scifi d’una de les seves caràtules en una samarreta a qualsevol festival de cinema que s’escaigui.

D’entidad suprema a monstruo inmortal. Visca el reciclatge!

I parlant de retro-scifi, és de justícia comentar que l’emparentament habitual de les pelis d’en Brescia com a exploits de l’èxit d’Star Wars és produeix més per una qüestió de relació temporal que per l’oportunisme d’explotar el filó. Almenys pel que fa referència a Cosmos situación límite i La batalla de las estrellas. Dues pelis que, pels seus elements terrorífics, conecten millor amb l’sci-fi dels 50 sense amenaces atòmiques (sobretot amb aquelles pelis de suplantacions de la personalitat com The brain from planet Arous i Invasion of the body snatchers) i amb l’autòctona Terrore nello spazio del mestre Bava que amb l’aventura d’aroma medieval d’Star wars. fins i tot, el plantajement pròpiament de l’espai s’apropa més a 2001… que als èxits de George Lucas, com ho demostra l’escena, un altre cop repetida a les altres pelis de ciència ficció d’en Brescia, de l’astronauta al buit de l’espai fent una mena de dansa al so de la música clàssica extradiegètica. Curiosament, el relleu d’aquesta sci-fi amb elements gòtics l’agafarà una superproducció americana per a tots coneguda: Alien el octavo pasajero. Un cas diferent el veiem am la pitjor peli de la nissagas bresciana, La guerra de los robots, una desvergonyida (encara més) proposta que intenta reproduir batalles a l’espai amb emperadors i princeses del futur (2). I encara més desvergonyida és la mescla entre la Bestia de Borowczyk i les lluites folletinesces amb espasa làser a la delirant La Bestia nello spazio.

Un dels encants d’aquesta bazòfia rau amb els elements terrorífics com el de la vampirització.

Sembla que en l’última de les produccions dels 70, La guerra de los robots, en Brescia ja mirava cap els USA com qui mira al pupitre del costat en un examen. Però, tot i la deplorable producció i la manca de qualitat general, aquesta primera proposta d’space opera (com la segona) està impregnada per un element que, en menor o major mesura, es detecta en tot el cinema de gènere italià, ja sigui el western, el giallo, l’orrore, el peplum o la mateixa fantascienza. Es tracta del gòtic, i amb el seu ranci flaire acompanyat per l’entranyable retrosci-fi, la resta se li pot perdonar. 6,5/10

(1) A saber, i per ordre cronològic: Cosmos, situación límite; La batalla de las estrellas; La guerra de los robots; Siete hombres de oro en el espacio i La bestia nello spazio. Així com les tres primeres es van fer entre el 77 i el 78, Siete hombres de oro en el espacio (1981) va anar a remolc de la segona entrega de l’univers Lucas; El imperio contraataca. 
(2) Fins i tot, en referència a aquesta peli, La guerra de los robots, Ángel Sala afirma que segueix més aviat la línia de la sèrie Gamma 1 d’Antonio Margheriti. Del prolífic autor només he vist Il pianeta degli uomini spenti (1961)

 

HOMENATGE A STUART GORDON (1947-2020) LA HIJA DE LAS TINIEBLAS (DAUGHTER OF DARKNESS AKA EL LÍMITE DEL DESTINO). 1990

Són les 4:25 de la matinada, qualsevol dia entre els anys 1998 i 2000. Sona el radio-despertador de dígits vermells a la meva habitació del pis gore. És possible que senti algun ronc apagat d’en Prenda dormint a l’habitació del costat. M’aixeco del matalàs que té per somier el fred terra enrajolat de la casa. Encara no se senten les converses, recencs i tintinejos del bar de davant de casa. La veritat és que no són massa matinadors. L’Hospitalet de Llobregat està dormint si no hi ha cap grup de latin kings en la foscor del racó d’alguna plaça propera com si fossin vampirs esperant a la víctima. Passo al menjador i de ben segur ensopego amb algun VHS que hi ha pel terra. Els plats del sopar del dia anterior encara estan bruts a la taula del menjador. Ahir va tocar cua de lluç al forn amb merdes (així és com anomenem el condiment). La safata on hi havia el lluç també segueix allà, oliosa i amb petites restes enganxades del menjar que es van torrar en excés durant la cocció. Ens ho fotem tot, sempre. Engego la minúscula tele amb tub catòdic, sintonitzo Tele5 i poso la cinta verge VHS al reproductor Funai, funesta llar de petites paneroles que s’han colat al display de l’aparell i han mort, segurament exposades a les altes temperatures produïdes per l’ús ininterromput de gravar i veure pelis com si estiguéssim posseïts. Espero uns 10′ mentre s’acaba no sé quina peli i, tot seguit, a les 4:45′ comença La hija de las tinieblas. M’asseguro que tot està en ordre i torno al meu matalàs que hi ha al terra, satisfet per la caçera cinèfaga. M’adormo ràpidament.

Aquest era, en el seu moment, l’autèntic esperit del cinèfag. Perdoneu la manca de modèstia. Era una època on la programació de les hores intempestives de la televisió era un ric terreny on collíem autèntiques meravelles. Recordo especialment una bona collita de giallos, en gran part gràcies a la programació de La2. A més, com que eren pelis per omplir abans que hi hagués el boom de la teletenda, no es tallaven amb anuncis. Us imagineu poder veure una peli a Tele5 sense anuncis? Per altra banda Antena 3, en el cicle «noche de lobos» programava bazòfies com Redneck zombies.

Bé deixem-nos d’avorrida nostàlgia i de fer-nos els grans frikis de la cinefàgia…

Seguint l’estela vampírica que deixa els 80 en la seva vessant romàntica de conciència d’espècie decadent amb el poder de la immortalitat i la caça d’humans en ambients de festa nocturna on són els Tony Manero d’ultratomba (Fright Night, Lost boys) La hija de las tinieblas és una insípida aportació a la temàtica del vampirisme postmodern, entre els referents esmentats (aquests en clau de comèdia) i el que ens vindrà amb desgràcies com la de Crepúsculo.

Katherine Thatcher (Mia Sara) acaba de perdre a la seva mare, i decideix anar a buscar el seu desconegut pare a Bucarest, com a únic familiar que té actualment. Katherine reconeix diversos llocs de Romania a través d’estranys somnis premonitoris que sembla que la posen sobre la pista per trobar el seu pare. Max (Dezsö Garas), un simpàtic taxista amb antepassats seus que van acabar amb el mateix Drácula, l’ajuda en l’empresa mentre que Delvin (Jack Coleman), l’ambaixador dels Estats Units a Romania no li fa massa cas. Sentint-se en part desamparada, caurà fàcilment sota els encants de Grigore (Robert Reynolds), un jove adult que regenta un pub del casc antic de Bucarest.

Mia Sara i Deszö Garas, fent d’àngel de la guarda de la «princesa».

El nostre Stuart Gordon es veu immers en una Tv movie que llinda la mediocritat i, segurament, aquesta serà una de les seves pelis en part més decepcionants. No ho comento per fer bandera en aquest homenatge, però crec que el guió li fa de llast. Quan porto una hora de metratge, realment penso que la peli ja es pot acabar, tot i tenir algunes incògnites obertes, sabent que hi haurà el gir que portarà a Katherine cap al clímax final, i només es poden valorar les escenes dels somnis amb una visió subjectiva en gran angular, però sense tirar cohets. Fins i tot, el muntatge té algun fos en negre planificat per donar pas a la publicitat. Suposo que els productors es van fixar amb un valor en ascendència, amb els seus relativament recents èxits comercials, i el van enredar junt amb una vella estrella del cinema per fer d’esquer, com Anthony Perkins que, a la manera de Bela Lugosi, sembla que en aquesta peli vagi per lliure amb la seva acumulació de registres patètics.

En canvi, Mia Sara, una de les càndides heroïnes del fantasy dels 80 amb Legend, sembla estar acaronada pel director i es una mostra més del tacte d’Stuart Gordon amb les dones protagonistes en les seves pelis, com ho han estat Rona De Ricci (El péndulo de la muerte), Elyse Levesque (El gato negro) o Barbara Crampton en unes quantes ocasions. Sobre dones amb una especial llum encantadora es vertebra la lluita entre el bé i el mal, fins i tot amb Re-animator, on Megan està enmig de la misoginia d’Herbert West, el desig més enllà de la mort del doctor Hill i la passió de Dan, quan aparentment podria tenir un paper força secundari (gràcies a ella, la història funciona a la perfecció).

Mia Sara porta el pes dramàtic amb multitut d’expressions encisadores. Contrasta amb l’excés teatral d’Anthony -Psycho- Perkins

Una de les altres característiques d’Stuart Gordon és la creació d’antiherois que posen el contrapunt còmic. L’ambaixador Delvin, enxampat en calçotets al primer encontre amb Katherine marca la relació entre ells dos, consolidada amb un epíleg veritablement graciós, de còmic Mad, i que reforça el feeling que aconsegueix transmetre la parella. Tot i la curta carrera en el món del cinema i, en aquest cas, d’haver de defensar en imatges una història força irregular, almenys ens trobem amb un director amb ofici, capaç de crear una bona sintaxi fílmica, senzilla però efectiva i entenedora. Aquesta és una de les constants en la seva filmografia.

Amb la premisa, encara utilitzada amb propostes com Hostel, de l’inhòspita Europa (1), representada per la Romania de Ceaucescu com un Estat policial anacrònic, ple de supersticions i llegendes, visitada per una persona vinguda de la cultura moderna i democràtica, només s’aconsegueix una aventureta romàntica en la que, potser per l’histrionisme de Perkins, però segurament per un guió que ens apropa cap a la infantilització del gènere de vampirs interessats en practicar una pseudo-ciència per fer-se més forts i dominar el món (segurament, a la manera d’una peli de Santo, el enmascarado de plata), no arriba a penetrar en l’ànima de l’espectador. 5/10 Vull afegir que, per Miguel Juán Payán, al exhaustiu i ben editat llibre Los cien mejores filmes de vampíros destaca que «es la producción más destacada» de la llista de telefilms sobre el tema vampíric.

(1) Països amb altres règims polítics o altres religions que, des de la mirada dels USA, es veuen com una amenaça del seu sistema de vida. Hi ha qui parla d’una metàfora del terrorisme com un nou subjecte per a les pelis de terror.

EL TRONO DE FUEGO (IL TRONO DI FUOCO) FRANCESCO PROSPERI AS FRANCO PROSPERI, 1983

Siegfried (Pietro Torrisi as Peter McCoy) neix predestinat a lluitar contra el mal encarnat per Morak (Harrison Muller), inseminat pel mateix dimoni Belial i nascut del ventre d’Azira (Beni Cardoso) el mateix dia que l’heroi neix, això és almenys el que augura el seu pare Isar (Isarco Ravaioli), un mag que està a la cort del rei Egon, qui és el Senyor del Tron de Foc. 20 anys després, Morak captura a la filla del ja difunt rei Egon, la princesa Valkari (Sabrina Siani) per obligar-la a casar-se amb ell i poder obtenir el tron de manera legítima; en cas contrari, qui s’asssegui en ell, morirà sucarrimat per les flames enceses per art de màgia del tron.

Efectes similars amb l’espasa de Los siete gladiadores. Qui no és l’elegit, pilla.

Última peli de Francesco Prosperi com a director (Gunan el Guerrero, Mondo Cannibale, L’altra faccia del Padrino,..) a qui sempre i de tota la vida he confós amb el mític Franco Prosperi (Mondo Cane, The wild beasts, Adiós Africa,…) amb una proposta infra-Conan que segueix l’inèrcia de la seva anterior Gunan el guerrero pel que fa a recrear la vessant més salvatge del subgènere amb un grafisme violent, que ara el veiem d’una certa ingenuïtat, amb les mans rebanades o el «sandwich» amb pinxos entre McCoy i la Siani a Gunan… i amb algun cap rodant decapitat i amb algun altre en descomposició a la peli que ens ocupa; sempre cercant amb la càmera la ferida per l’arma blanca, però sense els paroxístics zooms de Lucio Fulci qui, amb Conquest, va realitzar la proposta més interessant i més cruenta de totes les parides llatines que seguien l’estela deixada per Conan the barbarian.

Màgia negra en El Pozo de la Locura.

La peli arrosega la llosa deixada sobre els personatges, actors en general mediocres, del tàndem Nino Marino com a guionista de la idea de Giuseppe Buricchi (única acreditada en l’IMDb) i aquesta va pesant a mesura que avança la peli, encallada en la rebundància d’anades i tornades de Siegfried (1), a qui mai acaben de matar tot i tenir-ne unes quantes oportunitats, i la princesa Valkari, una amazona arrogant i empipadora que prefereix morir abans de casar-se amb Morak, fins que aquest, a les acaballes de la peli decideix hipnotitzar-la i dominar la seva voluntat (no ho podria haver fet abans??). En fi, que ja estem acostumats a aquestes situacions de fulletó ranci heratades del peplum més condescendent però afegint-hi la estètica «Conan», aleshores tant de moda, i també la trama artúrica que llavors estava a l’ordre del dia, amb un tron que substitueix a l’espasa de Camelot com a preuat bé màgic només accessible a qui és elegit per forces divines. Almenys podem pensar que els autors del llibret es van esmunyit el cervell per no repetir lo de l’espasa (Gunan el guerrero, La espada salvaje de Krotar, Los siete gladiadores, …) amb un resultat si més no original i uns efectes sobre els qui gosen asseure’s-hi força definitius.

Sabrina Siani i Harrison Muller en ple rifi-rafe.

Prosperi, per la seva banda, plasma en la peli allò que és de manual: contrapicats dels herois, ralentís en les accions més o menys clau, flash basck amb la imatge difuminada per àurees, i un cert sentit del caos i de la cruesa en els saquejos, tan i tan recurrents, de viles pacífiques amb molt de moviment entre actors, figurants i homes a cavall. A més, es treu de la màniga, un traveling d’una formació a cavall al trot que intenta imitar a les grans produccions i que demostra que efectivament hi ha algú darrera del projecte.

Original casc futurista per la guàrdia del castell.

Però si la planificació es pot considerar que, amb els suposats pocs recursos de la producció, és suficient, no podem dir el mateix de la part actoral. Segurament no donaria per més. D’en Harrison Muller (a qui «vam» veure a Miami Cops) podem dir que no força el seu personatge cap a una irrissòria expressivitat infantilitzada de tan malvada que és, sinó que porta el seu rol dins els marges de la naturalitat. En Peter McCoy, sempitern succedani d’Arnold Schwarzenegger, rival directe en aquests tipus de produccions d’en Miles O’Keeffe (2), porta un personatge sense matissos més enllà dels de l’heroi clàssic amb un parell de registres expressats amb patetisme; mentre que la indiscutible deesa de l’Sword&Sorcery mediterrània, Sabrina Siani, té prou plans com per lluir-se però aporta poc a més a part del seu atlètic físic que, no cal dir, encaixa perfectament tot i la malaptesa en l’art de l’esgrima (és clar que això és una tònica general). Tots dos protagonitzen l’escena «basta con un beso» on la desconfiança i amenaça inicial de Valkari es precipita en un petó a Siegfried i es converteix en el cum laude de la ridiculesa escènica.

Dos «cracks» de la interpretació, Sabrina Siani i Peter McCoy, a punt de fer un gir amorós

Quan veig el currículum de Guglielmo Mancori (fotògraf) em reafirmo amb una sensació que ha vagat durant el visionat de El trono de fuego. No és que hagi participat en pelis «top», però l’avalen produccions com Orgasmo d’en Lenzi i Manhattan Baby d’en Fulci a més de 81 cintes a les seves esquenes que, només per extensió, mereix un respecte. La peli té un discurs cromàtic força interessant. La intensitat d’ocres i vermells dels personatges i del foc i la del ferrós i orgànic verd-blau de la pedra de les muralles mantenen un equilibri amb la composició que tendeix a les ombres sense ofegar-la. Crec que, en aquest sentit, es podria emparentar, pel que fa la creació d’atmosferes expressives amb la brumosa fotografia d’Alejandro Ulloa a Conquest. En canvi, l’escenari on està el Pozo de la Locura (no dins d’ell, on es produeix l’escena més interessant del film per l’ambient fantasmagòric i macabre) trenca amb això per la sensació de cartró pedra que res té a veure amb la resta d’imatges del castell. Per cert, aque aquest castell, el castell de Bracciano és un d’aquells llocs on s’han fet infinitat de pelis. A més, allí s’hi van casar en Martin Scorsese amb Isabella Rossellini i en Tom Cruise amb Katie Holmes. El fracàs d’aquests matrimonis i d’altres de famosos ha donat al castell una fama de maleït. Ups!

Castello di Bracciano.

Finalment, comentar que la BSO corre a càrreg del veterà Carlo Rustichelli (Los Titanes, Seis mujeres para el asesino, I lunghi capelli della morte, i un llarg etc) acompanyat del seu fill Paolo, i que tendeix cap a l’acompanyament de les situacions més dramàtic que èpic i que es va modulant correctament segons l’acció amb sons d’avantguarda com els que acompanyen el Pozo de la Locura o amb composicions medievalistes en alguna escena de tansició.

Una peli que té per vàlua a tres «gegants» de l’actuació en la decadent i alhora apassionant indústria italiana dels anys 80, com són McCoy, Muller i Siani i que sorprèn pel seu plantejament pictòric de colors intensos i textures voluminoses i orgàniques no exemp de certes incongruències d’estil en decorats artificials. La història que es narra, per altra banda, ja és història perquè, mentre escric aquestes barroeres línies puc dir que ni m’enrecordo… en realitat sí que m’enrecordo, si més no, l’oblidaré tan fàcilment com quan vaig veure-la per primer cop. Bé, si més no, sempre podré recórrer a aquest nostre-i-de-valtrus pretenciós blog per fer memòria, perquè si una cosa de positiva té escriure sobre pelis és que ajuda a retenir en la memòria els més imfames bodrios que s’hagi vist mai, si més no. 5,5/10

Pels erotomaniacs que hagin trobat a faltar «l’obligat» destape de la Siani.

(1) Lucio Fulci, amb el productor Edmondo Amati, va voler vendre al festival de Cannes de 1982 una peli anomenada The sword of Sigfried el póster de la qual era l’únic que s’havia fet. Si no es venia, cosa que va passar, s’abortava el projecte. Així les gastaven en aquella època. D’aquesta idea, ens ha quedat el nom de l’heroi a Il trono di fouco.

(2) Miles O’keeffe, el nostre macho man insignia, empata amb McCoy en el gènere sword&sorcery post Conan: Ator el poderoso, Ator el invencible, El caballero verde i Iron Warrior contra Gunan el guerrero, La espada salvaje de Krotar, Ironmaster i El trono de fuego. Si haguéssim de desempatar, Miles O’Keeffe acumula protagonisme en les quatre pelis, mentre que McCoy fa un paper secundari a Ironmaster i queda a l’ombra de Joe Pasco i George Eastman. Però, en canvi, els personatges d’en McCoy són, en línies generals més bàrbars que l’estudiós Ator a Ator el invencible, el principesc Gawian de El caballero verde o el metrosexual guerrer de Iron Warrior. Així doncs, obrim el debat… Per altra banda, a Miles O’Keffe el podem veure en format digital perquè totes les seves pelis tenen la seva edició en dvd (ja les podeu buscar, briballs!, que acostumen a estar a preu de mercadillo!). En canvi, el mercat nacional, a dia d’avui, no està per ressuscitar a Pietro Torrissi, que només el podem veure fugaçment a Ironmaster. Per un fan de culturistes que combinen dieta mediterrània amb anabolitzants importats de laboratoris clandestins dels Estats Units, reciclats a herois amb sandàlies i complements de cuir, és una autèntica pena. I ja que hi som, Sabrina Siani acumula 5 mítics infra-conans: Gunan el guerrero, Ator el poderoso, La espada salvaje de Krotar, Conquest i El trono de fuego. A les altres pelis del mateix gènere i època es troba a faltar la seva presència sempre.

LOS SIETE GLADIADORES (I sette magnifici gladiatori aka Han el bárbaro) Bruno Mattei i Claudio Fragasso, 1983

«Al principio, debía escribir un par de episodios de treinta minutos de duración total que debían grabarse al cabo de dos semanas con Lou Ferrigno para incluirlos en la malograda película de Mattei Los siete gladiadores, con el objetivo de acortarla media hora. Los escribí. Sin embargo, no mucho después me hicieron una nueva propuesta: rodar, en cuatro semanas, una hora de una película completamente nueva sobre Hércules con Lou Ferrigno, y añadir a posteriori la media hora que faltaba para completar los 90 minutos de duración requeridos en cualquier película, con varios actores y de bajo coste. Solo me pusieron una condición: no revelarle nunca a Ferrigno que se trataba de una película nueva. Debía creer que estábamos filmando nuevas escenas para insertar en Los siete gladiadores, pues, de lo contrario, pediría una retribución mucho mayor de la pactada» (1) La nova peli que Luigi Cozzi, l’autor d’aquestes declaracions, havia de rodar sense que l’actor protagonista se n’adonés, era la marciana La furia del coloso. I no vull afegir res més sobre aquesta qüestió, més enllà de com era de meravellós el cinema exploit d’aquella època!

El poblat de Clusium està dominat per l’invencible semi-déu Nicerote (Dan Vadis), que expolia el menjar dels vilatans per alimentar als seus soldats. La líder del poble, Pandora (Carla Ferrigno) rep l’encàrreg per part d’Anacora (Barbara Pesante), la cega mare de Nicerote que està per la causa de Clusium, de buscar a Roma el digne portador de l’epasa forjada per Vulcano i entregada a Aquiles per part de Júpiter, perquè serà l’únic capaç de véncer a Nicerote. Pandora trobarà a Han (Lou Ferrigno) i aquest gladiador bàrbar formarà un equip de 6 lluitadors més per combatre contra el malvat Nicerote. Aquesta és la peli de malvats molt malvats i de bons molts bons. I, en aquest cas, Bruno Mattei, molt donat a hibridar gèneres, sorprèn pel seu plantejament molt més agermanat amb el peplum més ranci que amb el salvatge sword&sorcery de Conan The barbarian. Sorprèn també, perquè Mattei no es deu al peplum dels 60 com a director (segurament sí com a espectador). Cal afegir que Menahem Golan es va enfadar molt amb Mattei quan va llegir el guió de la posterior Hércules i que formaba part d’un pack de dues pelis (la segona de les quals finalment dirigiria Luigi Cozzi amb les condicions exposades a l’inici de l’escrit). En paraules del mateix Cozzi «me dijo que ese guión era una mierda, que él no podía producir una película así porque el actor Lou Ferrigno era el ídolo de los niños en los Estados Unidos, pero que en ese guión no paraba de follar a diestro y siniestro»(2). Però centrant-nos amb la peli que ens ocupa, tot i que es fa necessari entendre-la dins la quadrilogia de Lou Ferrigno amb la Cannon (3), es pot acceptar el caràcter exploit d’algunes pelis coetànies amb el «wonder sense» reforçat per la producció dels efecte especials cada cop més cars però també més rendibles en el cinema; pelis d’aventures per a tots els públics d’herois positius que siguin de l’època que siguin, es poden emmirallar amb el Superman de Richard Donner. I Los siete gladiadores, plagiant desvergonyidament a Los siete samurais de Kurosawa és aquest tipus de peli sorprenentment infantil, amb una producció espantosament simple i sense cap indici d’apropar-se a la l’aventura bàrbara dels personatges de Robert E. Howard, que llavors estaven de moda.

Agraïda presència de Sybil Danning.

Comparant-la amb una peli, d’època i temàtica semblant, extremadament infantil també, com és Tunka el Guerrero; aquesta obertament infraconan té a l’epilèptic El Gran Sabio com a narrador èpic, un nan fent el contrapunt simpàtic i un final carregat de discursos filosòfics i transcendentals que no entenen ni ells mateixos i que fan que el resultat final ens deixi com a mínim amb el pensament desconcertant de si hem vist una merda de peli o una obra de culte absolut. Mentre que Los siete gladiadores no pot arribar a aquest estadi perquè no té cap argument que la faci especial més enllà de l’extremadament dolenta que és dins els marges del cinema d’aventura més ranci. L’inventiva efectista i l’agosarament narratiu acostumen a ser uns puntals del decadent cinema de gènere llatí dels 80 que el fa especialment encisador i ineressant, i Mattei no mostra cap capacitat respecte a això. A més, a nivell fílmic, es tendeix als plans de conjunt amb enquadraments tancats que segurament amaguen un pobre disseny de producció basat en runes romanes que, no ho oblidem, no deixa de ser un anacronisme en una peli ambientada en l’època romana. Els exteriors de Roma venen representats per un únic tunel de pedra de ves a saber quina barriada, per l’entrada de qualsevol edifici amb columnes i escalinata, i per un circ on es fa una cursa d’aurigues a les fosques, segurament per amagar l’entorn de l’escenari que no deu ser l’adequat. El muntatge, moltes vegades sense transició narrativa demostra que el material per a l’edició és més que limitat. Algunes escenes, com l’asalt dels leprosos, és un exemple de desgana de dirigir per la vergonyosa actuació. La música, amb corus, instruments de vent i tambors exaltant l’acció és de lo més magrejada des de fa molts lustres. I podria continuar, certament. En definitiva, només trobem algun interés a l’hora de rodar amb intenció narrativa en algun moviment de la càmera que ascendeix a llarg del gegantí cos de Han, en un parell de travellings dels 7 gladiadors o en algun enquadrament, molt del western amb els gladiadors a cavall.
I l’estètica, és clar, està al servei del bíceps de Ferrigno. Òbviament, abunden els plans que recullen gestos de concurs de fisioculturisme en els quals l’actor contrau els músculs quan agafa l’espasa o creua els braços. I si a aquest exhibicionisme li sumem el vestuari de l’emperador (però sobretot el de Nicerote), el nivell de cutrisme comença a ser insultant.

Nicerote (Van Davis) portant un vestuari de tarjeta vermella directa (autor d’un tal Bert Dunne). Aquesta kitsch fantasy propera al pride parade de poble és una constant del cinema infraconan.

Los siete gladiadores és, en defintiva, un peli vulgar. També a nivell argumental, doncs la mescla de mitologia greco romana amb l’artúrica resulta no només fallida sinó reiterativa i gens original. En quantes pelis del període entra en escena una epasa que alliberarà als bons de la causa? Que si Ator y la espada de Graal, que si Gunan el Guerrero, que si Conquest (aquest cop, l’objecte màgic és un arc però el fons és el mateix), etc… I també és una peli vulgar narrativament parlant. Doncs, tot i l’actualització del peplum amb la moda infraconan del moment, el film no se surt dels codis del tebeo folletinesc amb un Goliath (Emilio Messina) amic dels nens, un Han que només lluita amb l’espasa si la causa és noble o un Scipio (Brad Harris) fidel al líder sense fisures i amb una camaraderia infranquejable.

Lou Ferrigno, incapaç de dissimular les seves poses de fisioculturista.

A tot aquest desgarabell, podem sumar-hi les actuacions, en la majoria dels casos deplorables, si exceptuem, pel seu magnetisme a Sybil Danning, una de les poques actrius creïbles com a guerrera o amazona i convertida aquí en un dels pocs arguments que justifiquen el seu visionat, així com l’aparició «estelar» de Mindi Miller en una lluita de wrestling, protagonista de El enigma del talismán (Amazons), peli que tard o d’hora caurà en el blog. 4/10.

Mindi Miller escanyant a una desprevinguda gladiadora, un tastet de tooot el que farà a El enigma del Talismán.

(1) Entrevista a Luigi Cozzi al llibre Apocalypse domani (Ángel Sala coord.)
(2) Luigi Cozzi a la mateixa entrevista.
(3) A El desafío de Hercules, I sette magnifici gladiatori, La furia del coloso i Sinbad of the seven seas (totes elles protagonitzades pel catxes de Ferrigno), podríem afegir Los bárbaros de Ruggero Deodatto i Masters of the Universe. Totes elles són productes de la mítica Cannon i totes elles estan dirigides a un públic familiar. Segurament que, en una altra línia de producció, tant Cozzi, com Deodato, com Mattei, com Castellari haguessin fet alguna bestiesa. Dins aquest gènere d’aventures fantàstiques produïdes per Golan-Globus, és a dir la Cannon, s’encarregarien d’explotar la franquícia de Superman a les seves acaballes amb Superman IV.

MONOGRÀFIC MADE IN PHILIPPINES PART III: THE BLOODY RETURN

Rambo torna. Trump segueix predicant el «America first and only America». Santiago Abascal trenca camises de tan treure pit després de convertir la seva formació política en la tercera força de l’Estat amb 52 diputats. El president de Filipines, Rodrigo Duterte, assegura fa dos mesos que ell mateix ha tirat a les aigües de la badia de Manila els narcotraficants abatuts en la seva guerra particular contra la droga, amparat amb la implantació de la pena de mort per penjament el 2016 que ell mateix va imposar com a mesura. Fins i tot, com a testimonis imparcials dels temps en què vivim, els de Trash-o-Rama treuen un pack de cinema Rambo Exploitation. Tanta testosterona necessita braços executors, commandos amb un odi infinit cap als seus enemics després de l’ultratge imperdonable del seu estat del benestar catòlic-conservador. Tanta hiperventilació necessita guerrers amb conviccions inviolables que pregunten després de disparar. Tant postureo macho necessita lluitadors solitaris, amb traumes bèl·lics que els ennuvola el pensament i els limita la paraula fins els paroxístics monosísalbs, que no escolten els precs de pietat de les seves múltiples víctimes demonitzades més enllà de l’ensordidor soroll de tiros i bombes.

Els machos de destrucció massiva i les explossions apocalíptiques de moda now!

Aquest tercer especial Monogràfic Made in Philippines va dedicat solemnement a tots ells, que ens alegren el dia a dia per protagonitzar titulars als telenotícies dignes d’un trailer d’una peli d’acció bèl·lica feta a Philippines. A continuació transcric els barems que ens ajuden a entendre més bé el caire de la peli comentada.

Relacions interracials:

1. Massa narcisime embadurnat de suor.

2. Alguna txuminada amb les filipines.

3. Romanticisme sensiblero in the jungle.

4. Amors eterns vomitius.

El potra:

1. Ho faria millor Woody Allen.

2. Ambigu a lo Village People.

3. Ensenya múscul anabòlic a la mínima.

4. Tú ereh muy masho.

Morts de filipins

1. Més es va perdre a Bambi.

2. Es mata amb respecte.

3. Cauen com mosques.

4. Això és un putu genocidi

Explosions

1. Aquell dia la pòlvora es va mullar.

2. Com qui està a les falles, chè.

3. Gardela de la bona.

4. L’apocalipsi!

SERPIENTE SAM (Natto per combattere) Bruno Mattei. 1989

Maryline Cane (Mary Stavin) es fa passar per periodista i contacta amb Sam Wood (Brent Huff), supervivent del camp de presoners de Lu Tang a la guerra del Vietnam perquè pugui reviure la seva evasió amb la producció d’un reportatge per a la televisió. En realitat, vol rescatar al seu pare, el general Carl Webber (John van Dreeler), antic superior de Sam, que durant la guerra li va negar una missió de rescat. Un exemple de l’exploit italià dels 80 tan donat a les hibridacions. En aquest cas seria: Indiana Jones salva el Vietnam. Serpiente Sam és un d’aquells machos que sempre té una frase graciosa, ironia a dojo davant la xata, menspreu a los «enanos de mierda del Vietnam» i estètica indy total. A més està doblat per Ramón Langa, el mateix que posa veu a Bruce Willis, cosa que sempre suma, i, a la vegada, es llueix en una escena d’aquelles d’armar-se a lo comando a part d’ubicar-se darrere d’una mega metralladora i davant de múltiples filipins que moren, i no de cap tresor ni de guerrers anacrònics amb turbants. L’inici de la peli és d’antologia indyxploit amb Sam bebent-se el verí d’una cobra recentment esmunyida per ell mateix, però l’afaitada a l’epíleg i la cara de bon nen d’en Brent Huff generen dubtes. Bruno Mattei es defensa prou bé d’algunes incoherències de guió, d’errors de raccord i de la música que enalteix a l'(anti)heroi fins a la cursileria a base de bon ritme i, com passa amb Strike Commando, toca de reüll altres gèneres amb excessos d’explosions (crec que algunes es repeteixen però en diferents angles) i algun cadàver putrefacte en una caverna, que sempre s’agraeix. 5,5/10

Bren Huff encarna, com si fos un gos petaner, un creuament entre Indiana Jones i Rambo. Però ens l’estimem igual.

El potra: Ambigu a lo Village People.

Relacions interrracials: Alguna txuminada amb les filipines*.

Morts de filipins: Es mata amb respecte.

Explosions: Gardela de la bona.

COMANDO EN LA JUNGLA (Jungle rats) Teddy Page as Irvin Johnson. 1988

John Smith (Romano kristoff) és el tinent que lidera un grup de 5 militars que va al rescat del General Douglas Corad (l’omnipresent Mike Monty) durant la guerra del Vietnam. Hauran de trobar prèviament l’enllaç de Mai, una espia vietnamita al servei de la CIA. De seguida es veu que el Sergent Rayo (Jim Gaines), un dels components del comando, té una actitud força insubordinada, cosa que generarà problemes. En Page, el director, s’atreveix a aprofundir sobre el joc brut de la guerra i la peli ja es promociona amb la frase «en esta lucha no existen ni rangos ni reglas». No hi ha regles; tot plegat és un infern i es mostra a la peli amb un generalitzat histrionisme dramàtic mentre es dispara amb les metralletes… De fet, el mateix John Smith diu a Mai (Marilyn Lang) en un d’aquells moments que justifiquen el feeling interracial (a part d’una sentida abraçada):»dicen que en el amor y en la guerra todo es justo pero es en la guerra donde hay que ser fuerte». Però deixem-nos de cites i anem al gra: tot i l’exhibició del protagonista al desenllaç de la peli, ell és massa legal amb tothom per ser un bon macho, treballa massa en equip, hauria d’haver estat més expeditiu amb Rayo, o potser mostrar-se en desacord amb els seus superiors, o anar en solitari…. Els espectadors més incondicionals agraeixen aquelles ràfegues del comando «a pecho descubierto» on tothom mor gairebé en fila i alguna particularitat, com una violació prou creïble, alguna tortura sàdica o el plagi de l’escena on obliguen a parlar l’empresonat de torn amb descàrregues elèctriques com a Rambo II, mentre la música descriptiu narrativa va omplint la banda sonora només per omplir. Cal destacar també, la fixació per filmar tot un plegat de codis amb les mans durant els moments de sigil·li mentre es comuniquen els comandos quan assetgen un campament. Ho van parodiar a Tropic Thunder? Crec que no. Vaja cagada!. 5/10

Romano Kristoff es debat entre fer de San Bernardo i fer de macho.

El potra: Ambigu a lo Village People.

Relacions interrracials: Alguna txuminada amb les filipines.

Morts de filipins: Cauen com mosques.

Explosions: Gardela de la bona.

MANNIGAN’S FORCE. Tata Esteban as John R’yan Grace. 1988

Jack Mannigan (George Nicholas), veterà del Vietnam i revolucionari contra el govern a Cenagua el 1984, accepta l’encàrrec de rescatar a 4 soldats americans empresonats a la mateixa Cenagua pel govern de San Esteban. Per fer la missió, reclutarà als seus antics companys revolucionaris. Qui encarrega la missió, Randall (Anthony East), en realitat amaga algun negoci brut i fa servir el comando suïcida per no aixecar sospites. Havia posat molta fe amb George Nicholas, havent viscut l’experiència mística de veure’l a Get the terrorist contra Craig Allan, però és tan dolenta la peli que ni ell pot satisfer la meva avidesa de cercar machos de sota les pedres filipines. La peli cau en picat després d’un inici prometedor amb sanguinolentes morts, no només de soldats, sinó també de nens (és divertit veure com s’espanten a l’explosionar-los la sang de quètxup amagada al cuir cabellut) i amb detonacions que omplen la pantalla mentre Mannigan farda de «a veure qui la té més grossa», de metralleta «aslcar». Nicholas practica karate, camina entre mil focs creuats amb el tors nu mentre empunya dues metralletes, porta collaret estret a lo Rambo, sua i hiperventila com mai ha fet cap macho. Però l’ensopiment narratiu fa que deixi de lluir ràpidament. S’ha de moure massa entre bastidors i se li refreda el gallet fàcil. La peli comença forta, realment, no només per la tralla de «tiros» i bombes sinó pel muntatge, on la superposició d’imatges bèl·liques incrementa el sentit de l’èpica i l’acompanyament musical, amb sons suggestius i generadors de clima és estranyament interessant. Però, a partir del nus comença l’avorriment de tàctiques i contra tàctiques bèl·liques, fins al desenllaç maldestre, precipitat, amb zero clímax dramàtic. Com a anècdota, remarco dues escenes on la continuïtat desapareix quan, en una mateixa acció, es passa del dia a la nit com per art de màgia. És bastant de tarjeta vermella. El que no he vist són els follets del bosc. 2/10

George Nicholas, el pitbull dels machos a les Philippines, fent exhibició de potència i llargària dels seus apèndixs.

El potra: Ensenya múscul anabòlic a la mínima..

Relacions interrracials: Alguna txuminada amb les filipines.

Morts de filipins: Es mata amb respecte..

Explosions: Com qui està a les falles, chè.

OPERACIÓN CAMBOYA (Intrusion: Cambodia). Jun Gallardo. 1983

Ens situem als inicis de la guerra del Vietnam, al nord del país. La CIA rescata a un general espia empresonat per les Forces Armades de Cambodia perquè té una informació vital. Els vietcongs aconsegueixen eliminar-lo envaint el campament americà. A partir d’aquí, s’ha d’organitzar una missió per poder recuperar uns documents importants per a la guerra. Aquesta missió anirà encapçalada per Richard Kruguer (Richard Harrison), un General amb fama de malastruc. Des del punt de vista filipí, és innegablement atractiu l’elenc d’actors. Sembla una selecció de machos: Richard Harrison (Deudas de fuego), Anthony Alonso (Trident force), Vic Vargas (Asalto al paraíso), James Gaines (etern i imprescindible secundari) i Rom Kristoff (Comando en la jungla). «Casi Ná». Però la peli no està a l’alçada… Sembla patir problemes de desorientació al estar entre Apocalypse Now i Rambo 2. Té moments de cruesa quan maten i violen a uns vilatans però, alhora, la banda sonora que podria ser perfectament la mateixa d’una cinta bèl·lica dels 60, fa envellir molt a la peli i no es troben massa punts de contacte amb el cinema d’acció fet a Phillipines als 80. Hi ha un encreuament entre un cert antimilitarisme a base d’antiherois i una despreocupació per potenciar la figura del macho. I això que intervé en Harrison, però pateix les conseqüències del to narratiu per lluir-se i, en tot moment, sembla un més del grup de comandos. La quota femenina, l’atractiva espia Rosa (Tetchie Agbayani, que, tot i el complicat nom, té una extensa carrera nacional), serveix per ensenyar algun pitet i ser magrejada per un alt comandament dels vietcongs. Tot i l’ensopiment general, Jun Gallardo alterna muntatges amb bon ritme (en els crèdits inicials o en l’escena que rescaten a Rosa) amb llargs plans, no sé si innecessaris, d’helicòpters sobrevolant una jungla infestada d’extres. 3/10

Richard Harrison enmig d’una manada de machos. Així és molt difícil destacar com a macho.

El potra: Ambigu a lo Village People.

Relacions interrracials: Massa narcisime embadurnat de suor.

Morts de filipins: Cauen com mosques.

Explosions: Com qui està a les falles, chè.

TIGER FORCE COMMANDO (Tiger Commando). Dante Varona & Rene Balan. 1988

En la línea de les pelis de tiros en les quals un veterà torna a l’infern vietnamita anys després de la guerra a un campament de presoners encara en actiu, tot explotant la idea d'»Acorralado 2″, Dante Varona, el particular Rambo «divisió d’honor» filipí, es posa davant i darrere de la càmera, duplicant així els despropòsits als quals ens té acostumats. Susan Sanders (Mary Miller) arriba junt amb Burnett (Bernhard Floedl), un excompany de Tony (Varona) a les Phillipines per demanar al mateix Tony que els ajudi a rescatar el seu pare, el cònsol Sanders (Frank Campbell). A més, Tony i Burnett, recorden que encara no se sap res dels companys seus desapareguts i creuen que se’ls presenta una oportunitat per rescatar-los. No només els trobaran, sinó que es tornaran a creuar amb els antics enemics del Vietnam. Després d’haver vist a Varona a Kriss Commando i a Delta Force Commando fent rituals de «ara estic de mala llet i us mataré a tots», el protagonista està en aquesta peli en hores baixes anant i venint insípidament i aguantant alguns plans a la recerca d’una absurda introspecció. Només gaudeix d’un parell de moments dignes de Macho, com el de fer 4 o 5 trets entre cella i cella als enemics o el de veure a la tele emocionat els assajos a l’aigua de Dirty Dancing. Potser està massa preocupat dirigint en nostre Varona… Dirigint què? Perquè, només cal veure la intro amb aquells primers plans de mals actors assentint a les ordres de Tony o el nyap narratiu de la incursió al campament vietnamita, també en els primers minuts. Per no parlar de les penjades absolutes en els aterratges i enlairaments dels avions per mirar d’estirar la peli el màxim que es pugui (per cert, que afortunadament dura 1h12′ aprox). Salvem del desastre una voluntat de mostrar-nos l’enemic a través del Mayor Nam (Ernie David) com un sàdic i monstruós que gaudeix amb riures malèfics de les tortures i no se n’està de violar a alguna verge del campament. 2/10

Dante Varona raça autòctona de machos a les Philippines. En aquesta peli, en hores baixes.

El potra: Ho faria millor Woody Allen.

Relacions interrracials: Alguna txuminada amb les filipines.

Morts de filipins: Es mata amb respecte.

Explosions: Com qui està a les falles, chè.

HERMANOS EN GUERRA (I Ragazzi del 42º plotone aka Brothers in War) Camillo Teti as Mark Davis. 1988.

Durant la guerra del Vietnam, després d’un atac a un campament americà que està a primera línia de combat, el capità Rogers (Franklin Domínguez) decideix escoltar a la ballarina Mary (Sherrie Rose) i el seu mànager Burt (Jim Pelish) amb dos soldats que es porten a matar; el bo d’en John (Christopher Alan) i Josy (Victor Rivers) que no para de tractar de «maricón» a John alhora que mira lascivament a Mary. Vaja, una peça. Darrere d’aquest projecte perpetrat per la mítica Fulvia films i rodat a les Philippines hi ha un dels cervells indòmits i emblemàtics del cinema italià exploit: Dardano Sachetti, etern guionista d’un bon grapat d’obres mestre (si només anomeno el díptic Demoni de Lamberto Bava i la trilogia de zombies d’en Fulci crec que no cal afegir res més), deixa la seva empremta amb un film amb les seves convenients dosis de tensió dramàtica i de girs argumentals francament enginyosos. Però aquí hem vingut a parlar de machos, i Christopher Alan suspèn l’assignatura per estar supeditat a expressar el drama de la guerra des del punt de vista de l’heroi positiu sense fissures. Només veiem algun intent d’exercir com a macho quan està empresonat, disposat a ser torturat i es posa com una fiera dient mil vegades «hijos de puta». Comparativament, Josy, està als antípodes del potra com a macho violador, egoista però amb un sentit del deure des de l’autodestrucció i el cinisme molt propi d’un macho. Doncs sí, amb una càrrega dramàtica important («El horror de la guerra se abatió sobre ellos con toda su crueldad») principalment per la temàtica rape&revenge múltiple filmada amb prou competència (la violació mentre cau una tempesta quan els únics que la poden salvar no poden sortir d’un cau i les violacions vistes com si fossin ombres xineses són dos exemples… -Pobre Mary! Que després de tot trobarà el seu amor a la jungla-) estem davant d’una aventureta amb reminiscències a Casualties of war (del mateix any) i que, per tant, se surt dels cànons rambonians. Tot i això, fa passar una bona estona 5,5/10

Christopher Alan (a ladreta) es defensa com pot del gos de guerra macho a l’esquerra (Victor Rivers).

El potra: Ambigu a lo Village People.

Relacions interrracials: Romanticisme sensiblero in the jungle.

Morts de filipins: Es mata amb respecte.

Explosions: Com qui està a les falles, chè.

DESTRUCTORES (The devastator) Cirio H. Santiago. 1986

Confiava que aquesta peli formés part, en l’àmbit de la producció, d’un dos-per-u amb Fast Gun, també de Santiago i també interpretada per Richard-Deathstalker-Hill, però vet-ho aquí que The Devastator està rodada principalment a Califòrnia i m’he de fiar que l’IMdB diu que hi ha localitzacions a Phillipines per colar-la com una phillipinada. Crec que la intro, on surten imatges del somni (humit) d’en Deacon Porter (Hill) de quan estava al Vietnam, és l’únic que hi ha de filipí, i potser formen part de l’arxiu on Santiago recicla escenes d’altres pelis seves. Bé, són elucubracions. La temàtica és semblant a la de Fast Gun: un poble americà banyat per la corrupció. En aquest cas, John Carey (Crofton Hardester) és el cap d’una extensa plantació de marihuana als boscos de King’s Ransom. Per un motiu que no coneixem, Martin ha tingut un accident de cotxe però la seva dona, Elaine (Debbie Brooks) sospita que la banda està implicada en la mort del seu marit i truca al seu amic, i company del Vietnam, Deacon Porter per què l’ajudi a investigar. A part de l’escena on Porter s’enfronta tot sol contra un Helicòpter (tal com va fer a Fast gun amb un avió) i de lluites d’uns quants contra ell a cops de karate, hi ha una aura d’antiheroi i de «jugar» en equip que fa que s’allunyi bastant dels cànons habituals de macho, però… és en Richard Hill!, i veure’l en ulleres de sol estil Ray Ban posa en evidencia a qualsevol. La xati de torn, Katt Shea (vista també a la divertida sens dubte La Reina de Barbaria), és, insisteixo, una dona a lo Cirio H. Santiago: treballa en una gasolinera, és lluitadora, amant i el que faci falta, per goig de les feministes. I el director, com sempre, demostra conéixer almenys l’A-B-C de la seva professió. Però, per desgràcia nostra, la peli s’apropa més a la temàtica A-team que a la de tiros i bombes a mansalva. No us ho tindré en compte si la considereu una Phillipinada postissa. 5/10

Richard Hill, un macho que sap marcar territori.

El potra: Ambigu a lo Village People.

Relacions interrracials: Romanticisme sensiblero (in the jungle).

Morts de filipins: Més es va perdre a Bambi.

Explosions: Com qui està a les falles, chè.

EL LOBO DE LA JUNGLA (Jungle Wolf) Charlie Ordoñez. 1986.

A l’aviador acròbata i veterà del Vietnam, Steve Parrish (Ron Marchini), se li encarrega la missió de fer l’intercanvi entre Isidro Zapien (Joonee Gamboa), líder fel Frente de Libertat empresonat pel govern d’un país de Centre America, pel recentment segrestat ambaixador dels EEUU Porter Worthington (Tony Carreon). Davant la negativa del susdit govern d’afavorir l’intercanvi, la missió d’Steve posarà en contra seva tots dos fronts, tant el del govern en provocar l’evasió de Zapien com el dels rebels comandats per Hernández (Romy Díaz), qui ha realitzat un cop contra Zapien. Quan un macho va sol per la jungla, té més punts per ser un macho de categoria. I aquest és el cas de Marchini que, tot i no anar sol ben bé, el seu seguici format per María (Laura Abeyta) i Paco (Rudy Meyer) és poc més que testimonial. Fins a dos cops Ordoñez ens obsequia amb un muntatge on Parrish es prepara per matar amb katanes i estrelles ninja entre d’altres artilugis. Amic dels nens, enamorat perfecte (els dos flash back amb la seva antiga dona són veritablement vomitius), és un macho top però a qui li trobem a faltar més mala llet (cridant a lo Reb Brown o taciturn com en Richard Harrison, per exemple). Les ràfegues es van repetint al llarg de la peli i és especialment significativa aquella en què els mercenaris del govern fan sobre la població civil , començant per matar a un nen per l’esquena. Bravo! També cal anomenar la quantitat de plans detall dels casquets sortint de la metralladora, interpretables com una metàfora de l’ejaculació «machil» explícita. La dosi d’explosions es concentra a la part final després d’una bona sequera. Moment en què l’heroi ha deixat un rastre de destrucció apocalíptica. La BSO, força variada, és capaç d’interpretar correctament l’acció del film elevant les dosis de melodrama d’aquest, essent francament efectiva; i el tema principal, vuitanté total, Back in action d’Ed Etzel i Michael Bistow entra directament a l’Olimp de les cançons sagrades del gènere «Tiros i Bombes made in Phillipines» (quan acabi de veure TOTES les pelis, publicaré un CD). 5,5/10 Val a dir que aquesta és la primera d’una trilogia fantabulosa protagonitzada pel crack Steve Parrish: li segueixen Traición a un soldado i Regreso a las armas. Apa! a buscar-les com si no hagués el demà!

Ron Marchini, un macho d’aquells que no necessiten bordar.

El potra: Ensenya múscul anabòlic a la mínima.

Relacions interrracials: Amors eterns vomitius.

Morts de filipins: Cauen com mosques.

Explosions: Com qui està a les falles, chè.

SPYDER. LA TRAMPA DE AZUCAR (Spyder) Joe Mari Avellana. 1988

Brad Spyder (Blake Bahner) porta samarreta de tirants, xupa biker de tall curt, texans marcant paquet, guants de body builder i ulleres de sol. Brad Spyder fa proclames com «no hay nada peor que un policía corrupto». Brad Spyder no li fa putu cas a la despampolant Karen Peldenton (Roxanne Baird) quan li fa unes sensuals cures. Spyder s’arrenca la samarreta de tirants quan decideix, amb el seu arxienemic Skinner (Gary Rooney), deixar les armes i lluitar cos a cos mentre el seu voltant és un caos de foc creuat. Oi que no cal dir res més? Joe Mari Avellana, habitual guionista de l’ínclit Cirio H. Santiago, agafa les regnes d’aquest projecte per fer una d’aquelles pelis amb el típic poli justicier a lo Cobra que va sobrepassant contínuament els límits del reglament. El senyor Peldenton (Paul Holmes) és enganyat per una organització militar que li promet rescatar el seu fill desaparegut al Vietnam. Tot és una farsa amb la qual els sequaços de Cierquins, el capitost, es financen amb els diners de l’empresari Peldenton per comprar droga. Jeffrey Stokes (Derek Williams), desertor del Vietnam que també es va donar per desaparegut, es posa en contacte amb el seu germà i company d’Spyder, Lee (Ronald William Lawrence) amb intenció de destapar els traficants. Tots dos moren i, és clar, Spyder es posa com una moto desitjós de venjança. Francament, no està gens malament construïda la història i podria ser perfectament l’aperitiu d’una bona doble sessió amb una de les pelis de l’Sly fent de macho. Fins i tot, es van arrodonint algunes subtrames donant la sensació d'»empaque», cosa gens habitual en aquests tipus de pelis. Tot i aquesta correcta factura, jo em quedo amb la intro, on hi ha la massacre d’un campament militar enmig de la jungla (atenció!, que eren maniobres d’entrenament, però amb foc i víctimes reals!) i amb el desenllaç, ja comentat, de macho dolent vs macho bo refregant-se suorosos mentre entomen cops d’arts marcials. Des del punt de vista d’aquest monogràfic, la resta és fullarassa. 6/10.

Blake Bahner, un macho que es treu fàcilment les puces de sobre.

El potra: Tú ereh muy masho

Relacions interrracials: Massa narcisime embadurnat de suor..

Morts de filipins: Es mata amb respecte.

Explosions: Com qui està a les falles, chè.

SLASH (1984) Jun Gallardo as John Gale. 1984

Al blog sumem ja, amb Slash, tres pelis d’VHS que van anar tant a preu fet que empalmaven el tràiler de la mateixa peli amb l’inici i les distribuïen tal qual. Les altres dues són Delta Force Commando i Miami Cops de l’estimat Alfonsito Brescia. Això pot donar a les pelis un toc d'»avangarde» a imitar pels autors postmoderns. Per què no?. En aquest cas, el testosterònic tràiler juxtaposat al començament a base de tiros i bombes de la peli pronostiquen l’hecatombe bèl·lica màxima. I va del canto d’un duro que no sigui així (segurament per la manca d’escenes bèl·liques a la jungla al nus de la peli). Peter Harris, a qui diuen Slash (Romano Kristoff) s’encarrega d’anar a rescatar a Barbara (Gwendolyn Hung) d’un campament dels Kemer Vermells. Barbara tenia uns documents amagats i els raptors intentaven fer-li cantar a on estaven, però ella estava entrenada pel membre de la CIA i antic company d’Slash al Vietnam Andrew Scott (Mike Monty) i no diu ni piu. Per altra banda, Bruce Grant (Paul Vance), membre del govern americà, vol fer-se amb els documents coaccionat pel xantatge del General dels Kemer Vermells, Coetzee (Protacio Dee). Sense que sigui vist com una cosa negativa si seguim els postulats d’aquest i d’altres Especials Phillipines, la peli és una piconadora sonora pel que fa als tiros i les explosions fins a arribar a la monotonia i al lleuger mal de cap. No és d’estranyar si ens regim per la magnífica i hipertrofiada caràtula. D’aquelles pelis on cada escena acaba en hòsties, tiros o bombes. Romano Kristoff, una de les rutilants estrelles del cinema made in Phillipinas, s’apropa al súmmum de macho quan fa un crit de guerra d’estar molt cabrejat (vist doblement entre tràiler i peli, quin goig!) i porta molt bé allò d’anar-se cabrejant cada cop més al llarg de la peli. Li falta, en tot cas, la rama sensiblera amb alguna filipina per encaixar com a macho perfecte. En Jun Gallardo, un dels que comencen a ser habituals, porta com pot una trama lineal, amb planificacions lineals i una banda sonora d’orquestra d’acord amb els esdeveniments també monòtona i impersonal. 4,5/10

Romano Kristoff. Quan un macho udola, udola de veritat.

El potra: Ensenya múscul anabòlic a la mínima.

Relacions interrracials: Massa narcisime embadurnat de suor.

Morts de filipins: Cauen com mosques.

Explosions: Gardela de la bona.

Després d’Slash surt un fil de fum d’una de les ranures del reproductor per on es posen les cintes de vídeo. Noto, desde la distància, com irradia calor i sembla que l’aparell estigui enfebrit. El display genera una llum més apagada de l’habitual i detecto en ell un estat de fatiga crònica com qui té una enfermetat del sistema immunològic. Com passa a vegades amb els gossos, l’expressió del reproductor de cintes VHS és tan eloqüent que gairebé em parla. M’està dient que pari, que té una edat i que ja no està preparat per aquests trots. Em demana per favor que tiri del dvd, que hi ha pelis made in Philippines editades en format digital, que ja n’hi ha prou. Potser ho faré, sí. Però no serà el mateix…