En un d’aquells dies que t’arrossegues després de dues setmanes intenses amb la «fenye», la família, les diverses ocupacions esportives (perquè no soc dels que es passen el dia veient pelis; menudo plan!) i les atencions a casa, no dono per més i decideixo tancar-me a la meva habitació/santuari del vici a veure la penúltima peli pendent del quintet espaial de l’Alfonso Brescia (1). Amb el més que previsible visionat de zero esforç cognitiu, que ja em convé donat el meu estat d’esgotament màxim, se li suma desgraciadament una qualitat d’imatge imfame produit per una cinta d’VHS tarada i, només al final de la peli, he pogut baixar el nivell de tensió per la millora del visionat, inesperat però sempre possible quan agafes una d’aquelles cintes de la prehistòria de la cultura audiovisual humana. Però tot sigui per aquest blog, que ens resistim a abandonar tot i que, per molt que ens les donem de crítics guais, siguem uns aficionadillus de pacotilla que es comprometen a dir quatre coses després de veure pelis com aquesta o que, si més no, es veuen condicionats a l’hora de decidir quina peli toca veure avui en funció de si haurà o no haurà entrada al blog de theyoungonesadults.wordpress.com
El capità Hamilton (John Richardson), de la nau espaial MK 31 accedeix, a contracor, a complir les ordres dictades per la Base Orion d’anar a explorar un planeta d’on provenen uns senyals. Quan s’apropen a la seva òrbita, la nau perd el control i és misteriosament atreta fins arribar a aterrar. Allí es trobaran a uns éssers de forma humana amb la pell platejada que diuen haver estat esclavitzats per un robot anomenat Monstruo Inmortal. Mentre això passa, la premsa que hi ha a la Base Orion comença a especular sobre la possibilitat de que la Terra sigui envaïda per aquests éssers de l’espai exterior.
Com si fos un caleidoscopi, en Brescia (no podia ser d’altra manera, ara que som coneixedors de quasi totes les seves space operas) només fa que girar els cristalls en el tub de miralls per disenyar aleatòriament noves formes. L’Entidad Suprema de La batalla de las estrellas és aquí el Monstruo Inmortal. Els alienígenes amb pell de plata representen un tripulant a la nau de La guerra de los robots. Els decorats de les sales de comandament, el vestuari, els actors, els tècnics, …en definitiva, tota la producció artística asumeix amb matissos, o sense, nous rols, o repeteixen els que ja tenien anteriorment. Per exemple, John Richardson, com a protagonista amb un tarannà romàntic sobre la condició humana dels seus avantpassats. Si a La batalla de las estrellas fa alegats ecologistes, aquí defensa l’amor natural, en contra del programat per computadores en un espai anomenat «amor cósmico» on la parella no té contacte físic i tot es basa en la inducció de les màquines. Sens dubte, aquest escepticisme pel progrés i el fet d’estar al llindar de la lley conecta el Capità Hamilton amb el prototip dels cowboys del western. Igualment és significatiu, des del punt de vista del pistoler antiheroi, quan, des de la base Orion, li diuen que si explora els senyals gaudirà tota la tripulació del doble de dies de permís, ell diu que, el que vol són els seus justos dies de permís, ni més ni menys. Cada cop tinc menys dubtes de, com diuen alguns, el western és el rei dels gèneres cinematogràfics.
La màquina de l'»amor cósmico» aborda la temàtica de la deshumanització per la imposició de la tecnologia.
Estem acostumats a veure amb el tiet Brescia una manca de personalitat darrera de la càmera que es tradueix amb enquadraments i moviments rutinaris. Fins i tot una planificació de mínims que fa que hi hagi certa part expressiva dels actors que es perdi en els confins de l’espai exterior. I, Cosmos, situación límite no és una excepció. Tot i això, vull pensar que el muntatge d’aquesta peli li atorga més ritme que a Star Battle (i m’estic movent pel camp de les fines matitzacions incrèdules): els travellings a la sala d’operacions de la nau, els enquadraments i certes planificacions en els diàlegs són una repetició del que hem vist al quintet de l’espai brescià. A tot això, li sumem un equip tècnic pràcticament idèntic al de les altres pelis, amb les monocromies de Silvio Fraschetti, amb els bits sonors i els estranys sintetitzadors de Marcello Giombini i amb els ridículs efectes especials d’Aldo Frollini. No és agosarat pensar que aquest cicle de pelis té una imagineria pròpia i reconeixible, ni que sigui per estalviar despeses reciclant la producció o, senzillament per una «creativitat» tant desbordant que ha provocat una certa promiscuitat amb la filmació. Evidentment, aquesta imagineria només es considera com a tal des del punt de vista d’una branca del cinema de culte que fa referència al cinema ocult (i perdoneu el joc de paraules, que no me l’he inventat jo) i el seu potencial resideix en el fet d’imaginar-me lluint la retro-scifi d’una de les seves caràtules en una samarreta a qualsevol festival de cinema que s’escaigui.
D’entidad suprema a monstruo inmortal. Visca el reciclatge!
I parlant de retro-scifi, és de justícia comentar que l’emparentament habitual de les pelis d’en Brescia com a exploits de l’èxit d’Star Wars és produeix més per una qüestió de relació temporal que per l’oportunisme d’explotar el filó. Almenys pel que fa referència a Cosmos situación límite i La batalla de las estrellas. Dues pelis que, pels seus elements terrorífics, conecten millor amb l’sci-fi dels 50 sense amenaces atòmiques (sobretot amb aquelles pelis de suplantacions de la personalitat com The brain from planet Arous i Invasion of the body snatchers) i amb l’autòctona Terrore nello spazio del mestre Bava que amb l’aventura d’aroma medieval d’Star wars. fins i tot, el plantajement pròpiament de l’espai s’apropa més a 2001… que als èxits de George Lucas, com ho demostra l’escena, un altre cop repetida a les altres pelis de ciència ficció d’en Brescia, de l’astronauta al buit de l’espai fent una mena de dansa al so de la música clàssica extradiegètica. Curiosament, el relleu d’aquesta sci-fi amb elements gòtics l’agafarà una superproducció americana per a tots coneguda: Alien el octavo pasajero. Un cas diferent el veiem am la pitjor peli de la nissagas bresciana, La guerra de los robots, una desvergonyida (encara més) proposta que intenta reproduir batalles a l’espai amb emperadors i princeses del futur (2). I encara més desvergonyida és la mescla entre la Bestia de Borowczyk i les lluites folletinesces amb espasa làser a la delirant La Bestia nello spazio.
Un dels encants d’aquesta bazòfia rau amb els elements terrorífics com el de la vampirització.
Sembla que en l’última de les produccions dels 70, La guerra de los robots, en Brescia ja mirava cap els USA com qui mira al pupitre del costat en un examen. Però, tot i la deplorable producció i la manca de qualitat general, aquesta primera proposta d’space opera (com la segona) està impregnada per un element que, en menor o major mesura, es detecta en tot el cinema de gènere italià, ja sigui el western, el giallo, l’orrore, el peplum o la mateixa fantascienza. Es tracta del gòtic, i amb el seu ranci flaire acompanyat per l’entranyable retrosci-fi, la resta se li pot perdonar. 6,5/10
(1) A saber, i per ordre cronològic: Cosmos, situación límite; La batalla de las estrellas; La guerra de los robots; Siete hombres de oro en el espacio i La bestia nello spazio. Així com les tres primeres es van fer entre el 77 i el 78, Siete hombres de oro en el espacio (1981) va anar a remolc de la segona entrega de l’univers Lucas; El imperio contraataca.
(2) Fins i tot, en referència a aquesta peli, La guerra de los robots, Ángel Sala afirma que segueix més aviat la línia de la sèrie Gamma 1 d’Antonio Margheriti. Del prolífic autor només he vist Il pianeta degli uomini spenti (1961)
The Young Ones Adults 