Sense haver vist res del Larraín, i amb el prejudici del cinema llatinoamericà, vaig voler veure la peli per la puntuació alta i comentaris en les xarxes.
Ema comença amb uns diàlegs que no entenc ni pujant el volum; és per l’accent. Ja després un comença a interpretar amb claredat.
Més enllà d’entendre millor o pitjor el llenguatge, la peli es fa entendre, i ja no només amb el guió, sinó amb la fotografia, pel meu gust, fantàstica.
Tractant-se també d’una peli de ball, és en aquest on també es mostra molt forta. I com no, també en la banda sonora, perfecta a l’estil de la peli.
L’estètica dels personatges són de modernitat en tot moment, ja sigui visual i mental. Noies progres més enllà dels estereotips. En un argument quasi fictici però acostat a una possible realitat.
En conjunt, Ema és una experiència alternativa en un drama social i familiar més que dur. El perfil de pel·lícula atrevida i sense casar-se amb res resulta una motivadora sensació, alhora, visual i sonora.
A destacar la parella protagonista sostenint les escenes de forma quasi inhumana mesclat tot plegat per les danses i músiques, a vegades claustrofòbiques.
Excel·lents plans i, en la meva opinió, en paral·lel, a vegades, amb l’estil de Gaspar Noé (véase Climax).
P.D.: sempre millor en pantalla gran.
The Young Ones Adults 