HOMENATGE A STUART GORDON (1947-2020) LA HIJA DE LAS TINIEBLAS (DAUGHTER OF DARKNESS AKA EL LÍMITE DEL DESTINO). 1990

Són les 4:25 de la matinada, qualsevol dia entre els anys 1998 i 2000. Sona el radio-despertador de dígits vermells a la meva habitació del pis gore. És possible que senti algun ronc apagat d’en Prenda dormint a l’habitació del costat. M’aixeco del matalàs que té per somier el fred terra enrajolat de la casa. Encara no se senten les converses, recencs i tintinejos del bar de davant de casa. La veritat és que no són massa matinadors. L’Hospitalet de Llobregat està dormint si no hi ha cap grup de latin kings en la foscor del racó d’alguna plaça propera com si fossin vampirs esperant a la víctima. Passo al menjador i de ben segur ensopego amb algun VHS que hi ha pel terra. Els plats del sopar del dia anterior encara estan bruts a la taula del menjador. Ahir va tocar cua de lluç al forn amb merdes (així és com anomenem el condiment). La safata on hi havia el lluç també segueix allà, oliosa i amb petites restes enganxades del menjar que es van torrar en excés durant la cocció. Ens ho fotem tot, sempre. Engego la minúscula tele amb tub catòdic, sintonitzo Tele5 i poso la cinta verge VHS al reproductor Funai, funesta llar de petites paneroles que s’han colat al display de l’aparell i han mort, segurament exposades a les altes temperatures produïdes per l’ús ininterromput de gravar i veure pelis com si estiguéssim posseïts. Espero uns 10′ mentre s’acaba no sé quina peli i, tot seguit, a les 4:45′ comença La hija de las tinieblas. M’asseguro que tot està en ordre i torno al meu matalàs que hi ha al terra, satisfet per la caçera cinèfaga. M’adormo ràpidament.

Aquest era, en el seu moment, l’autèntic esperit del cinèfag. Perdoneu la manca de modèstia. Era una època on la programació de les hores intempestives de la televisió era un ric terreny on collíem autèntiques meravelles. Recordo especialment una bona collita de giallos, en gran part gràcies a la programació de La2. A més, com que eren pelis per omplir abans que hi hagués el boom de la teletenda, no es tallaven amb anuncis. Us imagineu poder veure una peli a Tele5 sense anuncis? Per altra banda Antena 3, en el cicle «noche de lobos» programava bazòfies com Redneck zombies.

Bé deixem-nos d’avorrida nostàlgia i de fer-nos els grans frikis de la cinefàgia…

Seguint l’estela vampírica que deixa els 80 en la seva vessant romàntica de conciència d’espècie decadent amb el poder de la immortalitat i la caça d’humans en ambients de festa nocturna on són els Tony Manero d’ultratomba (Fright Night, Lost boys) La hija de las tinieblas és una insípida aportació a la temàtica del vampirisme postmodern, entre els referents esmentats (aquests en clau de comèdia) i el que ens vindrà amb desgràcies com la de Crepúsculo.

Katherine Thatcher (Mia Sara) acaba de perdre a la seva mare, i decideix anar a buscar el seu desconegut pare a Bucarest, com a únic familiar que té actualment. Katherine reconeix diversos llocs de Romania a través d’estranys somnis premonitoris que sembla que la posen sobre la pista per trobar el seu pare. Max (Dezsö Garas), un simpàtic taxista amb antepassats seus que van acabar amb el mateix Drácula, l’ajuda en l’empresa mentre que Delvin (Jack Coleman), l’ambaixador dels Estats Units a Romania no li fa massa cas. Sentint-se en part desamparada, caurà fàcilment sota els encants de Grigore (Robert Reynolds), un jove adult que regenta un pub del casc antic de Bucarest.

Mia Sara i Deszö Garas, fent d’àngel de la guarda de la «princesa».

El nostre Stuart Gordon es veu immers en una Tv movie que llinda la mediocritat i, segurament, aquesta serà una de les seves pelis en part més decepcionants. No ho comento per fer bandera en aquest homenatge, però crec que el guió li fa de llast. Quan porto una hora de metratge, realment penso que la peli ja es pot acabar, tot i tenir algunes incògnites obertes, sabent que hi haurà el gir que portarà a Katherine cap al clímax final, i només es poden valorar les escenes dels somnis amb una visió subjectiva en gran angular, però sense tirar cohets. Fins i tot, el muntatge té algun fos en negre planificat per donar pas a la publicitat. Suposo que els productors es van fixar amb un valor en ascendència, amb els seus relativament recents èxits comercials, i el van enredar junt amb una vella estrella del cinema per fer d’esquer, com Anthony Perkins que, a la manera de Bela Lugosi, sembla que en aquesta peli vagi per lliure amb la seva acumulació de registres patètics.

En canvi, Mia Sara, una de les càndides heroïnes del fantasy dels 80 amb Legend, sembla estar acaronada pel director i es una mostra més del tacte d’Stuart Gordon amb les dones protagonistes en les seves pelis, com ho han estat Rona De Ricci (El péndulo de la muerte), Elyse Levesque (El gato negro) o Barbara Crampton en unes quantes ocasions. Sobre dones amb una especial llum encantadora es vertebra la lluita entre el bé i el mal, fins i tot amb Re-animator, on Megan està enmig de la misoginia d’Herbert West, el desig més enllà de la mort del doctor Hill i la passió de Dan, quan aparentment podria tenir un paper força secundari (gràcies a ella, la història funciona a la perfecció).

Mia Sara porta el pes dramàtic amb multitut d’expressions encisadores. Contrasta amb l’excés teatral d’Anthony -Psycho- Perkins

Una de les altres característiques d’Stuart Gordon és la creació d’antiherois que posen el contrapunt còmic. L’ambaixador Delvin, enxampat en calçotets al primer encontre amb Katherine marca la relació entre ells dos, consolidada amb un epíleg veritablement graciós, de còmic Mad, i que reforça el feeling que aconsegueix transmetre la parella. Tot i la curta carrera en el món del cinema i, en aquest cas, d’haver de defensar en imatges una història força irregular, almenys ens trobem amb un director amb ofici, capaç de crear una bona sintaxi fílmica, senzilla però efectiva i entenedora. Aquesta és una de les constants en la seva filmografia.

Amb la premisa, encara utilitzada amb propostes com Hostel, de l’inhòspita Europa (1), representada per la Romania de Ceaucescu com un Estat policial anacrònic, ple de supersticions i llegendes, visitada per una persona vinguda de la cultura moderna i democràtica, només s’aconsegueix una aventureta romàntica en la que, potser per l’histrionisme de Perkins, però segurament per un guió que ens apropa cap a la infantilització del gènere de vampirs interessats en practicar una pseudo-ciència per fer-se més forts i dominar el món (segurament, a la manera d’una peli de Santo, el enmascarado de plata), no arriba a penetrar en l’ànima de l’espectador. 5/10 Vull afegir que, per Miguel Juán Payán, al exhaustiu i ben editat llibre Los cien mejores filmes de vampíros destaca que «es la producción más destacada» de la llista de telefilms sobre el tema vampíric.

(1) Països amb altres règims polítics o altres religions que, des de la mirada dels USA, es veuen com una amenaça del seu sistema de vida. Hi ha qui parla d’una metàfora del terrorisme com un nou subjecte per a les pelis de terror.

LA HUELLA (1972) – i CICLE MANKIEWICZ 21 –

I acabem el cicle de Mankiewicz amb un film a l’alçada del nivell mostrat en linias generals, o sia, a bon nivell. Se n’ha fet un remake d’aquest film del 2007, dirigida pel Kenneth Brannagh (Algú ha fet l’acudit sobre en Kenneth Bragas?) y també protagonitzada pel Michael Caine, i subtituint a Laurence Olivier, en Jude Law, film per cert, que no he vist, que no tinc i no hi ha intenció de tenir-lo.

El film d’en J.L.Mankiewicz adapta una obra de teatre d’en Anthony Shaffer, el qual és el guionista del film també. Ambdós es van fer coleguillas i inclús les llicències d’en JLM alhora de adaptar el text van ésser ben rebudes per l’autor, cosa bastant extraña en aquest mundillo d’egos.

La trama es ben sencilla, el Laurence Olivier (Andrew) es monta un joc macabre i enrabassat citant a l’amant o actual marit de la seva ex dona al seu palauet, en milo, interpretat pel Michael Caine (impressionant intro pels laberint del jardí que em recorda a El resplandor) per simular el robatori de les joies d’ella i cobrar i repartir la calerada entre ells. Está clar que el joc es complica, però millor la veieu per no desgranar res més.

El film es divideix en tres actes, el primer on l’Andrew exposa i proposa el pla de la simulació de robatori, éssent el Milo una espècie de marioneta on l’Andrew fa i desfà controlant la situació en tot moment. El segon acte apareix l’inspector en escena per aclarar una desaparició. I el tercer apareixent novament el Milo per rematar amb una altre juguesca on aquest porta la batuta.

L’Andrew és un aristòcrata decadent escriptor de noveles policíaques, on veu que en Milo li ha xoriçat algo que ell enten que li pertenyia, la seva ex, i aquest prepara un mecanisme en forma de joc macabre per dur a terme la seva venjança contra el fucker d’en Milo, tot i que tot plegat va més enllà d’una disputa per una dona, aquí surten més temas a la palestra: prejudicis classistes, racisme encobert, enveja, soberbia per superioritat intelectual y/o cultural, entre d’altres.

Un dels canvis realitzats per director envers a la novel.la és en el personatge d’en Milo, i cito al director perquè vejeu de quin peu calçava:

«En la obra original, Milo, no era un cockney, dirigía una agencia de viajes y era mitad judío y mitad italiano. Preferí que fuera un peluquero, es decir, alguien que hubiera subido la escala social fornicando, ya que la peluquería es propensa a esto». M’encanta saber l’opinió d’en JLM sobre el perruquers, tildant-los d’autèntics FUCKERS.

Com sol ser habitual en el cine d’en JLM, hi ha una el.lipsis sense dates temporals precises, que separa el primer del segon acte, que un s’ha de montar la seva pròpia pel.lícula per tractar de filar prim. Una altre característica del cinema d’en JLM, jo diria que es LA CARACTERÍSTICA, és como no, la linea fantàstica de diàlegs, que éssent una obra amb dos actors i el film amb una durada de dos hores i mitja, o són uns diàlegs brillants amb guspira, intel.ligents, carregats de cinisme i mala follà amb un ritme trepidant, o enfonsa el film en la miseria als 30 minuts, i naturalment el film aguanta el pols, éssent lloable i molt destacable el resultat d’aquests.

El primer acte em sembla una genialitat absoluta, amb la presentació dels personatges i la posada en escena. El segon, en canvi, em sembla el menys bo, ja que el personatge d’en Caine, no per la seva culpa, torna a fer un Vestida para matar, i ràpidament et dones compte del percal i perd el punch del thriller amb el personatge de l’inspector, quedant-se només en una juguesca parlanchina d’alt nivell, això sí. I un tercer acte, també magistral, i víctima d’una copia massiva en el futur del thriller d’assassins en sèrie, sobretot el postmodern, amb el joc macabre possant al límit al caçador caçat, i on la suposada víctima del primer acte passa a ser el caçador que ha caçat al caçador caçat («que follón» parafrasejant al señor Cuesta de Aquí no hay quien viva, o «que pollón» parafrassejant a la actriu de torn que contempla al Nacho Vidal), veient la desesperació del personatge d’en Olivier contrarrestant per l’actitut d’en Caine, i amb el genial epíleg final, on aparentment tots perden i amb la sensació de que el joc se’ls ha anat de les mans, és un tancament apropiat a la bojeria que ens ha plantejat en JLM. 8’5/10