Tot i ser una sala petita com les d’ara, el cinema fa goig amb tot de joves adults amb bidons de cuca-cola i caixes impossibles de crispetes. Afortunadament, la majoria s’ho cruspirà entre els 15 o 20 minuts d’anuncis i tràilers. Quan uns treballadors del cinema porten unes pizzes als de les butaques de davant, em ve al cap un sketch dels cada cop més reivindicables Martes y trece on en Josema Yuste i en Millán Salcedo van a veure una peli portant un fogonet per cuinar-se… no sé… una favada? Els del meu costat es desparramen i s’apoltronen en la butaca XXL abatible. Antas, el «home video» volia fer la competència a les sales comercials. Ara, són els cinemes que competeixen contra l’audiovisual privat, golafre, mandrós i casolà.
La peli comença amb una intro marca de la casa. Ja m’enteneu: una trucada aparentment inofensiva a la jove adulta de torn per part d’un jove adult en una cita a cegues. L’assassinat per decret del Ghostface i… un altre Ghostface que assassina al primer en el seu apartament mentre encara es llepa els bigotis per la seva obra macabra. La víctima, en Jason Carvey (Tony Revolori), un estudiant de cinema que ha matat a la seva profe, li pregunta estant moribunt al seu botxí disfressat de G.F. «Cual es tu película de terror preferida?» i aquest li contesta: «a la mierda las películas». Ostresss! M’oloro que la quintaèssencia d’Scream desapareixerà, potser per aportar noves idees. Però, desgraciadament, no serà aisins. Mindy Meeks-Martin (Jasmin Savoy Brown), la setciències sobre el cinema de terror, parla d’assimilació de «franquícia» per part de Ghostface, però no convenç com a nova aportació reflexiva, postmoderna i (auto)referencial. Més aviat, aquest argument s’explora des de la segona part i l’apariació de la nissaga fictícia (dins la ficció) d'»Stab», fins a la quarta amb l’eclosió del fandom. És més, l’assimilació de franquícia per part dels diferents assassins que van apareixent en les diferents entregues és inherent només per reproduir la marca «Ghostface». Sortiré del cinema amb la sensació d’haver vist un slasher convencional, condescendent amb els personatges principals (una mica disneylitzats pel desenllaç i marvelitzats per la guarida del malote i el tarannà dels buenotes) i amb algun altre defecte important de guió. Per cert, que en Jason és un fanàtic d’Argento, porta una samarreta de 4 moscas sobre terciopelo gris i ha fet un treball universitari sobre el giallo (és que en Betinelli-Olpin i en Gillet llegeixen el nostre blog? Doncs si és aisins, que surtin de l’armari immediatament!).
L’altre gran defecte, que esmento unes línies d’insipida crítica més amunt, és el de la sensació de veure una peli transicional respecte de l’evolució psicològica de Sam Carpenter (Melissa Barrera); la nova «Teniente Ripley» de la nissaga i protagonista absoluta. Segurament la propera trama de dubtós èxit per a futures entregues. Les seves connexions mentals i fantasmagòriques amb el seu pare i primer Ghostface, Billy Loomis (Skeet Ulrich), em recorden a pelis d’una altra temàtica (com Agárrame esos fantasmas de Peter Jackson) i, almenys en aquesta peli, no aporten massa cosa més enllà d’abonar el camp temàtic d’una propera entrega. És molt difícil fer una peli arrodonida (que no rodona) quan el llibret (els mateixos James Vanderbilt i Guy Busick de la cinquena part) es dispersa i no és capaç de tancar algunes de les subtrames i/o convertir-ne una de secundària en una de principal. D’això se’n diu guió fallit? A l’entrega anterior la pausa narrativa per fer créixer el background dels personatges entre punyalada i punyalada és un valor afegit, mentre que, en aquesta, «los 4 protas» (com s’autodenominen Tara, Sam, Mindy i Chad -Mason Gooding-) semblen a vegades investigadors del paranormal a lo Scooby Doo, a vegades herois crepusculars en acció amb una ganivetada a l’estòmac, a vegades joves adults ruents i descerebrats; fent tot plegat que sigui complicat defensar aquests personatges a nivell interpretatiu.
Per altra banda, per fi el paper de Courteney Cox com a intrèpida periodista i escriptora Gale Weathers s’encaixa molt millor en la trama i, no només no fa el ridícul com a la part final d’Scream V, sinó que té un moment força interessant i èpic en l’enfrontament amb el cara de fantasma al seu apartament, explotant la mateixa situació de Dewey Riley a l’entrega anterior. Per altra banda, Neve Campbell desapareix del projecte, suposo que per vergonya alïena. Vés a saber!
No són evidents, però una de les principals connexions d’Scream VI és amb Friday th 13th part VIII: Jason takes Manhattan. En aquest cas, Ghostface deixa la provinciana Woodsboro i s’envà a Nova York («New York, New rules», és una de les frases promocionals; per la franquícia de Jason Voorhees: «New York has a new problem»). L’homenatge, com acostuma a passar, està en una escena on un personatge l’està mirant per la tele (1). No crec que sigui intencionat (o potser sí) però, a part del context urbà i l’escena del metro (en ple Halloween, i Ghostface falsos i no tan falsos en els vagons mentre els personatges suen la gota gorda en una escena llarga pel ritme de la peli però força brillant), el desenllaç, per ser tan condescentdent, em remet al de la peli de Rob Hedden on, fins i tot, es salva el gos de Rennie (sic, i, una mica sic per Scream VI, també). Seguint amb els paral·lelismes entre aquestes dues produccions, afegeixo que el to descuidat, al meu entendre, de la història podria ser una mena d’emmirallament instintiu amb la peli de Jason Voorhees a NY. No feu cas. Tara (Jenna -Miércoles- Ortega)(2) i Sam, conviuen amb Quim Bailey (Liana Liberato) en un pis de New York, fugint, junt amb els germans Mindy i Chad de la traumàtica experiència un any antas al seu Woodsboro natal. Però els fantasmes de Ghostface les persegueixen pels carrers de la Gran Poma i amb ells, altres persones com la periodista Gale i Kirby Reed (Hayden Panettiere), convertida ara en membre de l’FBI, rescatada de la quarta entrega de la nissaga on aparentment va morir i col·laborant amb el detectiu Bailey, pare de Quim, per mirar de fotre curallada. L’aguerrida Sam, per altra banda, es converteix en la sobreprotectora guardinana de la seva germana Tara i es guanya la fama d’assassina en el seu entorn jove adult (recordem que ella es va carregar al Ghostface de la part anterior i… va gaudir en l’acte!). Per cert, pel dit abans, que vull remarcar la importància de les pelis de Viernes 13 per entendre no només l’evolució artística de l’slasher modern, sinó la de la seva història industrial. He d’organitzar una marató Friday the 13th però quasi ja!.
Per altra banda, el tàdem Betinelli-Olpin/Gillet mostren múscul en les escenes dels assassinats que, tot i tendir cap al cinema d’acció més que als mecanismes del suspens terrorífic tenen un nivell d’explicitat força potent i una agressivitat en la freqüència ganivetil que fa les delícies del fan. Espectacular el pla detall del ganivet penetrant la carn i retorçant-la, així com un apunyalament ocular que conecta amb el de Tommy (Corey Feldman), a la quarta part de Viernes 13, la peli preferida, dins la franquícia de Crystal Lake, de Mindy. Moltes d’aquestes virtuoses escenes s’acompanyen per una tremebunda música wagneriana que contrasta, en termes generals, amb la manca de tragèdia en els assassinats per ser les víctimes, personatges de videojoc amb zero funcions empàtiques, cosa que aporta un agradable to irònic al crim. També vull remarcar que els diàlegs són àgils, i es tradueixen al castellà amb modernes locucions com els «en plan» per ací i els «en plan» per acullà a més d’alguna divertida frase com «No te puto acerques» que li diu Mindy a Ethan Landry (Jack Champion) en moments de la clàssica paranoia perquè tothom ja és sospitós de ser Ghostface. Tot plegat, i com a mèrit del producte, fa que no deixi d’entretenir i passi bé, consolidant la nova cosmologia de la nissaga amb les germanes Carpenter alhora que esgotant fòrmules manides però fidel a l’slasher més xabacaner que us podeu imaginar. 6/10
(1) Un altre homenatge amb lectura és el de la Invasión de los ladrones de cuerpos (1956). Dins l’elenc de sospitosos en lluir la disfressa de tot-a-cent es respira una sensació de suplantació de personalitat. Qualsevol dels joves adults clàssicament americans amaga un assassí; un dels temes de l’American Gothic de tots els temps.
(2) Mentre escric aquestes línies, la meva filla Damata Flores tafaneja el que estic fent. Després de supervisar el trailer d’Scream VI li ensenyo a ella. De seguida reconeix l’actriu Jenna Ortega: » Uala! És Miércoles!. Des d’aleshores porta uns dies dient-me que vol veure les pelis d’Scream. Té 9 anys… I què puc fer? Actuar com un pare responsable, ser fort i prohibir-li una meravellosa marató de cinema amb ella? O deixar-me portar per l’adoctrinament cinèfag i començar una imparable carrera conjunta de visionats de pelis de génere cada cop més pujades de to? Em podeu ajudar, sispli?
The Young Ones Adults 