BONDERWOY CHRONICLES 16: HOGAR

HOGAR (2020)

Doncs com no intentar visionar una peli del cada dia més agradable de veure Javier Gutiérrez.

Aquest actor de Vergüenza Ajena, difícilment aconseguirà ser vist amb altres mirades, de caire més pertorbador, en aquest cas. Tot i així sembla que sí, que cada dia s’hi acosta més.

La temàtica de la peli és més que bona, quelcom podria dir que s’acosta a l’aclamada Parásitos ¿exploit? … no crec.

Treballa amb el Mario Casas, noi guapo, i eficaç en papers de no xulangas, com és el cas. Ja passava en No Matarás, on el Casas, amb aires de tontaina, feia un paper, al meu parer, molt bo.

La pel·lícula es digne de Cinefort; un thriller espanyol de bon gust. Tot i així he de dir que segueix una línia que sempre m’ha cansat, excepte potser en Match Point. Em refereixo a la perfecció d’encaix de les circumstàncies i planificacions varies. Em recorda l’estil dels thrillers de finals del 80’s.

En general pel·lícula interessant de veure però que no destaca en les resolucions sinó en l’atreviment de la temàtica

BONDERWOY CHRONICLES 15: VIVARIUM (Lorcan Finnegan) – 2019 –

Em decideixo a veure-la per la pinta dels actors i per aquella paraula tant atractiva: distòpia.

Pel·lícula d’aire estrambòtic com s’espera, amb uns protagonistes juvenils e divertits envers un nou univers sintètic.

El film succeeix amb bon ritme i mereix l’atenció i riures de l’espectador tot i ser una espècie de malson per d’altres.

Tildat també com a terrorífica jo la veig més aviat fantàstica, per gustos els colors. Si bé és cert que el terror seria viure el que estan passant els protagonistes.

Doncs si la primera impressió al començar és bona, no passa el mateix amb el ritme que esperava. Al meu parer la peli s’enquista en molts aspectes, potser em faig vell.

És com una mica de tot i de res. No és ni un Bitelchús, encara que l’ambient us ho pot recordar. Tampoc és un Show de Truman, encara que els personatges queden acorralats en un món inesperat. Tampoc és ni un Dark City, ni un Al final de la Escalera, ni un Society ni un res, ja que vol tocar coses que no arriben enlloc i que es resolen com qui diria “Ahora iría bien una doble falta”, doncs aquí tens una dobla falta … apa màgia.

Falta de cohesió, continuïtat i sentit. L’intent però és bo i es mereixeria un Cinefort.