Em decideixo a veure-la per la pinta dels actors i per aquella paraula tant atractiva: distòpia.
Pel·lícula d’aire estrambòtic com s’espera, amb uns protagonistes juvenils e divertits envers un nou univers sintètic.
El film succeeix amb bon ritme i mereix l’atenció i riures de l’espectador tot i ser una espècie de malson per d’altres.
Tildat també com a terrorífica jo la veig més aviat fantàstica, per gustos els colors. Si bé és cert que el terror seria viure el que estan passant els protagonistes.
Doncs si la primera impressió al començar és bona, no passa el mateix amb el ritme que esperava. Al meu parer la peli s’enquista en molts aspectes, potser em faig vell.
És com una mica de tot i de res. No és ni un Bitelchús, encara que l’ambient us ho pot recordar. Tampoc és un Show de Truman, encara que els personatges queden acorralats en un món inesperat. Tampoc és ni un Dark City, ni un Al final de la Escalera, ni un Society ni un res, ja que vol tocar coses que no arriben enlloc i que es resolen com qui diria “Ahora iría bien una doble falta”, doncs aquí tens una dobla falta … apa màgia.
Falta de cohesió, continuïtat i sentit. L’intent però és bo i es mereixeria un Cinefort.
The Young Ones Adults 
«Falta de cohesió, continuïtat i sentit», fantàstic resum per resumir els aspectes dolents del film. Jo també vaig tenir la sensació de estar veient una peli que va de més a menys, i el terror es viure-ho, però això no està plasmat com un terror psicològic, que hagués funcionat molt millor que el resultat de fabula fantasiosa que ens dona. Llàstima li donaria un cinc pelat.