DIA 4 del MPVP: SUSPIRIAS

Suspiria (Darío Argento)

Sino em falla la memòria crec que la meva primera vegada va ésser a la sala Sidecar amb en Flores, no recordo la doble sessió potser amb “las Vampiras” Flores?. No vaig acabar molt satisfet del primer visionat de “Suspiria”, no se molt bé perquè, potser perquè era un xic gilipollas, però ara m’he fet un “Blade Runner”, o sia, un primer visionat decepcionat i un segon pels altars (Vista a Perefort). Doncs si, el film m’ha semblat magnífic de principi a fi, un film que crea estil i tendència que desgraciadament els intents de copiar el format i l’estil no funcionaran, perque la Trouppe de l’Argento va comprar les últimes unitats d’aquest tipus de película a la Kodak, amb la característica de ser de poca densitat abarcant i com a resultat un esclat de color únic.

Una intro que crea escola, la típica intro llarguíssima de l’Argento, poder 15-20 minuts, un crescendo constant, desde que la Jessica Harper está en l’aeroport, en el Taxi i arrivant a l’escola on en paral.lel es creua amb la primera víctima, i com no amb els Goblin formant part en tot moment de l’atmosfera, asfixiant ja al Taxi, segurament es un dels treballs més satisfactoris d’aquest, ja que sense Goblin el film seria un altre. 

I que dir quan apareixen la trouppe! la gran Joan Bennett com a Madame Blanc, una actriu que ho va petar als anys 40, i va ésser la dona d’en Fritz Lang, crec que deu anys, on destacaria sobretot el film de «Perversidad» un remake d’en Jean Renoir titulat «la golfa», ambdues d’altíssim nivell. I miss Tanner, una fantàstica Alida Valli, una actorassa que estic seguint en el cicle de Visconti, ho millor en “Senso”, i que participa en una de les meves pelis preferides i descoberta a Sitges també amb el Flores, “los ojos sin rostro”; també tornarà a participar en un film de l’Argento: “Inferno”.  Ja que parlem dels actors, li toca a Jessica Harper, un actriu no tan potent però molt adhient com a ballarina, amb un perfil “Carrie», amb una fragilitat física de antiheroina al servei del ballet. També está en Miguel Bosé, que aprofitaré per comentar unes paraules de diu l’Argento al post partit (extres), on l’acusan de misoginia i maltractament de les dones, ell es defensa que en els seus films les dones són les protagonistes i que els homes són secundaris, i en el cas del film que toca, diu textual: “hay sólo tres hombres, un ciego, uno mudo i un homosexual”, el primer és el pianista, que el seu assassinat és una de les escenes més espectaculars, ja que utiltza uns planols aeris fets artesanalments amb politjes i cablejat llarguíssim, cosa que ara es faria o amb drons o digital. El segon, el mut, el criat, per tant només queda en Miguelet oi?. Evidentment Argento exagera, ja que hi han més homes, tot i que amb papers més enllà dels secundaris, per exemple l’Udo Kier, que posa la nota científica de un parell de minuts. Seguint amb el tema sexual, l’Argento es defensa que el film té tendències lèsbiques sutils, sobretot pel que fa a la Sara y Suzy, com les escenes que están pegadetes llit amb llit, per la invasió (fantástica nasty -ara mateix estic escoltant la fantàstica cançó dels The Damned mentres escric- escena que ens regalen), sincerament aquesta connexió lèsbica jo l’agafo en pinces. 

Per no avorrir, salto fins a l’escena final, fantàstica, més curta i jo trovo que més contundent que la de l’adaptació, que es sencillament una carniceria, aquesta contundència és pel moment que surt la Sara de l’armari, feta caldo, per assatjar a la Suzy, aquesta escena l’he trovat molt terrorífica i aconseguida, que el final de l’adaptació comentada. 

En quan a l’edició en BD de a contraccoriente, fantàstica a nivell visual, una delicia poder gaudir-la en 2K, i aviso una compra futura no molt tard, d’un home cinema per poder gaudir dels efectes sonors dels Goblin i si es trenquen alguns vidres, doncs mala sort. Correcte a nivell de extres un documental de trenta minuts: “Miedo a 400 grados: El cine excesivo de Suspiria»

 9,5 / 10

Ho millor: Tot ella, del segon 1 al final, no dona respir a nivell de ritme y narració, pero és clar, a nivell artístic és i será única, un espectacle visual a nivell cinematogràfic i un exemple de que tots els camps fan que única película destaqui, quedi a les portes, quedi enrera o simplemente sigui “la gran cagada”, aquí es la perfecció: iluminació, fotografia, banda sonora, efectes sonors, interpretacions, direcció……

Ho pitjor: Homens!!! que en un film sobre una escola de dança, que el registri sigui dos tombarelles i mareig de la Jessica Harper, doncs un parell d’escenes de transició de 10-20 segons a lo Leroy de “Fama”, hagués sigut adhient. Ahhh el paper d’en Udo Kier i del colega científic de la Suzy, si es treu, no hagués passat res, aporta més aviat 0. 

SUSPIRIA d’en Luca Guadagnino ha sigut comentada a l’entrada d’en Flores.