Ostres hi ha feineta per aquí, quatre pelis en un dia, o sigui, un dia més a la oficina de Sitges. Si no poso la data, s’entén que parlo del 2023.
Ja sabeu que ni soc molt fan de l’animació ni d’en Miyazaki per defecte «d’aixons», pero he de dir que si he de veure alguna d’aquest gènere, vaig de cap amb les del Miya, pels amics, sense dubte és el millor, també hi ha l’efecte retro d’enyorança, i no precisament per Heidi (prefereixo MAD HEIDI, comentada per aquí) sino per «Conan, el niño del futuro», una sèrie que em va cautivar de teeneger. I el film no decepciona, marca de la casa, amb la mezcla de realitat, fantasia i els records d’una tragèdia que et deixa «gallina el piel» en la intro.
Molt interessant l’acceptació d’en Mahito a la nova situació familiar, lligat, segurament, amb aquella disciplina ferrea del japonesos en aquest aspecte de la vida (i jo diria que amb tots), sumat amb l’aura de misteri de la nova mare d’ell, fan que la part inicial del film funcioni sense cap esquerda. Fantàstica la primera aparició de la garsa, deixant un regalet molt meu a la finestra.
El que més m’atrau del film, és sense dubte la juguesca del director cap a l’espectador, sense saber molt bé, si es trobem en la dimensió real o la de la fantasia, és clar arriba un moment que per bogeria visual es dedueix, però moltes estones, escenes de transició per exemple, queda sempre el dubte.
Atenció fans de l’espanyol, ja que s’indignareu tenint en compte el papel dels periquitos en el film, segur que en Miya és del Barça!!!!
En resum, estem davant un fantàstic film d’en Miyazaki, que té tots els elements característics del seu cinema, mantenint-lo al nivell més alt, tenint escenes i moments que et queden per sempre, com per exemple la presentació de les iaies. Potser el factor Sitges ajuda a pujar nota, però es com a mínim un 8’5/10
Un home es atrapat en una canó trampa del desert dels USA hostigat per un grup de «punkis neo nerds» de lo més curiós, trampa perquè només es pot accedir mitjançant unes escales de «quita y pon». En el canó viu una misteriosa dona portant una vida de dependència amb els punks aquestos.
Analitzant el film, potser no aporta res a nivell de gènere, un grup de punks fen la vida impossible als protas doncs a «bot pront» em venen l’obra mestre del cinema espanyol «Quien puede matar a un niño» o la potent britànica «Eden Lake», amb el Michael Fassbender i la Kelly Reilly essent putejats a base de navajazos; és potser la sensació de claustrofobia absolut a l’espai obert que podria aportar cosetes interessants al gènere. I destaca sobretot el paper de l’enigmàtica Kate Lyn Shein, vista en l’interessant «The Sacrament» del «sitgessià» Ty West.
El film falla a mesura que avança el film, quan ja s’han posat les cartes sobre la taula, potser massa aviat, li falta frescura i li sobra tralla psicològica en el seu desenllaç. Té moments de apartar la vista, com el tractament de shock que pateix un de la banda que pretén ajudar al protagonista.
No és per fer una festa, però la proposta és interessant. 6/10
Film vist a l’Auditori del Melià amb el Ricki Prenda Jr Latin fucker punk.
Es tracta d’un film de terror psicològic i sobrenatural dins del sub subgènere del xoc cultural, en aquest cas India / USA. Amb una intro que visualment impacta però de contingut de serie Z, et deixa més fred que on fire, un maledicció dins d’un recipient de cogombres envinagrats, no és una bona carta de presentació. Seguint ademés la clàssica fòrmula in Crescendo del gènere, on en l’inici és centra amb crear una atmósfera de cagadubtes per diferenciar realitat a anada d’olla del personatge, i conduit pel clímax ascendent i explosió final, que sí, impacta visualment, pero ja tenim molts trets pegats.
Evidentment als ser un film intercultural india/USA, ja podeu anant oblidant algún tipus d’escena sexual, nein!!!!.
A aquestes alçades i a aquests nivells , ja no queden films dolents, que la part bona seria que no es veu follaraca, però la part dolenta és que el nivell d’exigència puja. 5/10.
Moment per la deesa de l’amor al Brigadoon, amb acte de presència de la Bárbara Bouchet, B & B pels col.legues. Com podeu veure a la foto, s’hauria de buscar una altre paraula conceptual, com la masclista MILF, per poder dir que la senyora encara li quedan cosas a dir. Estava a primera fila, a dos pams d’ella, i evidentment vaig babejar, 80 tacus….»ladies……gentlemen……ladies and gentlemen…»
El film és un giallo pur, que m’acabo de donar compte que el tinc en la col.lecció groga de Regia del giallo, i a més a més, té una edició fantàstica (ho pressuposo) de l’Arrow, però dona igual, estem a Sitges i s’ha d’apollar al Brigadoon!!!! Sempre Fidelis (per veure projeccions gratis ;), amb moments gòtics (el del Buque Maldito, l’etiqueta directament al cinema gòtic, jo tinc els meus dubtes, perquè sí, és clar, quan estan al castell no hi ha discussió, però hi ha molta passejada per la vida de ciutat en la peli, que fa el factor gòtic ni sigui tan predominant. Si que predomina els nuament, que tan a aquesta presentació com la de la Angustia del Silencio del tiet Lucio Fulci, projectada un dia després, i per tant la següent entrada per part meva, diu, a l’estil Lina Romay, i amb altres paraules, que es sorprenia quan en el guió apareixia vestida.
Segurament en Dario Argento, que també apareixerà per aquí, concretament l’últim dia, haurà vist la peli per fer Suspiria, perquè el film que va presentar la B & B, presenta una escala de colors molt intensa, dominant per la capa vermella de la Dama assassina (no és spoiler perquè el títol bé que ho diu).
Tenim també l’element que menys m’agrada del giallo, que no és altre que l’intentar sorprenda l’espectador amb la identitat de l’assassí, a l’estil «no te lo esperabas ehhhh!!!!»
Destacar també la bona banda sonora d’en Bruno Nicolai, que com anecdota, dir que els dos que tenia al costat, venien en representació d’un Podcast, que no recordo el nom, que utilitza en la entradilla d’aquest un fragment del film, evidentment aquesta informació va ser dita a la B & B i molta molta molta il.lusió no tenia, ja que remata dient que no li agrada el gènere de terror, ademés al rodatge va ser bastant putejada, però que a vingut a Sitges a presentar el film per mi, bueno, és que m’ho prenc molt personal, tot i que les paraules exactes van ser «pels aficionats del gènere com vosaltres»
6,5/10
The Young Ones Adults 
És un bon senyal que totes aprobin per a tu. Anotades queden a la meva llista de pendents.
He de dir que estic gratament sorpresa amb tot el que comentes del film de Miyazaki; sembla un dels seus grans treballs. A mi em van agradar molt La princesa Mononoke i El castillo ambulante. Fa uns anys també vaig veure Nausicaä del Valle del Viento. La vaig trobar molt interessant; és una barreja de ciència-ficció, futur postapocalíptic i steampunk. Recomanable per a fans de l’autor i interessats en aquests temes.
M’enamora el vell. No s’hi pot fer res. Després de veure Saw X i ara haver fet un review de La dama rossa uccide sette volte, m’enamora el vell. I, oju! Que el nou també m’exalta, però la meva nostàlgia malaltissa es veu refermada per pelis com aquesta. I no ens enganyem. Això és cinema pop, de barri si es vol, amb autors d’ofici que tant et fan un western, com una comèdia eròtica, com un thriller, com una mica de tot de manera competent. Com és el cas de Emilio Miraglia, que fa convergir el giallo amb l’erotisme i amb el gòtic sense cap prejudici, fent que es juxtaposin escenes de les velles catacumbes i aparicions espectrals amb escenes d’avantguardistes empreses de moda, dones emancipades amb professions liberals i cotxes esportius. De fet, un autèntic referent, també visual i que es deixa notar en aquesta peli, la Valentina de Guido Crepax, conviu amb l’extemporània Baba Yaga (per cert, que diré que és força interessant la versió que fa Corrado Farina al 73 d’aquest fumetto nero). B&B interpreta a una elegant tipus de Valentina, fotògrafa com ella, una heroïna moderna com ella amb les seves dosis d’erotisme que està patint un sanguinari complot com a La perversa señora Ward o Detrás del silencio, entre d’altres, que utilitza una llegenda negra que va de fantasmes que tornen de la tomba per matar-la i passa per la crua violació de Peter o la complicada i segur que ambiciosa escena del desenllaç. I no negaré l'(ab)ús dels mecanismes propis del giallo en la ressolució de l’assassinat que porten cap a explicacions delirants per descobrir l’assassí, però al final, La dama rossa uccide sette volte, amb els seus defectes (entre els que destaco el d’unes interpretacions generalment fluixetes), és una d’aquelles pelis que fan afició, suposo per aquesta lisèrgica i gairebé lovecraftiana combinació del vell i del nou. 7/10
P.D.: la mitiquíssima frase de Lina Romay va ser (quasi) exactament: «Yo sólo me visto si el guión lo exige»