No tinc molt clar si és la segona o tercera vegada que posem una resenya de SUSPIRIA al blog, però per contracte toca, no se molt bé com m’ensortiré per no tornar a repetir coses, ja que a «grandes rasgos» continuo tenint la mateixa opinió, o sia, una obra total, casi perfecte, una referència de gènere, del director i del cinema en general, per molt que molesti.
Amb una introducció com a que fa Argento, és fácil endollarte, ja que sense pasar res, el simple fet de sortir de l’aeroport, agafar un taxi i el recorregut d’aquest fins la AKADEMIE, és una experiència visual y sonora tan per l’espectador com per la protagonista, un patiment constant per un NO PASSA RES, fa que, quan s’ha de posar la carn a la graella, tot i tenir el cos preparat, et deixa igualment KO, per tant, doble mèrit pel director, ja que no juga amb l’element sorpresa, el «no te lo esperabas eh?», perquè saps que les coses acabaran malament per algú/na. Com diu el propi Argento:
«Ciertamente intento con todas mis películas proponer al espectador ese viaje abismal. Suspiria es en ese sentido casi una montaña rusa de sensaciones iniciáticas. Desde el momento en que la protagonista cruza la puerta del aeropuerto, entra en un mundo imprevisible donde cada secuencia es una atracción insólita en si misma». (1)
No puc estar més d’acord, la intro de SUSPIRIA, la intro té una entitat pròpia difícil d’explicar, fàcilment podrian ser aquest vint minuts (una «scena lunga» amb totes les de la llei) un curtmetratge de culte. Recordo també la intro de INSOMNIO com una cosina llunyana de SUSPIRIA, funciona també molt bé, que en uns anys, al ritme que anem, tocarà revisionar, però a «bot pront» la recordo com un film amb una intro patidora molona, i una escena d’aquelles que «cuando era pequeña» entrada al grup de «escenas muertes perras».
L’Arribada de Suzy, no, no es una punk rocker ramoniana, no és pot considera terrorífica, però resulta perturbadora per la posada en escena: un primer pla objectiu de la Suzy, amb un toc realista, càmara al hombro, llum natural, so ambient, per després seguir amb un tall subjectiu de la Suzy amb música de GOBLIN -Amazing again-, amb un enquadrament panoràmic, travelling y com no, color vermell a dojo, que serveix, aquest color, per introduir-nos amb l’abanderament del film, no podem asociar un altre color al film que no sigui el vermell, i no solsament per la sang, aquí totalment secundària, simplement el vermell, en el film, té vida pròpia.
Tenim també l’element temporal, els trons, llampecs i pluja per donar i per vendre, una manera subtil de preparar a la protagonista i a tota dona que pasa pel film, per el tarannà que les espera, angoixa en estat pur, l’espectador está a punt de buscar un paraigües, perquè realment sembla que el necesitarem, ja que sense aquest, tenim, i té els figurants dels film una no protecció real. Recordem l’escena de INFERNO en el subterrani inundat, sencillament apostaflant i passat també per aigua, per tant angoixa assegurada, però això ja vindrà. En resum, la intro és un 10 absolut i categòric.
No penso analitzar tot el film, perquè es farà molt cansí, prefereixo anar parlant de cosetes que m’han semblant interessant en el film i fora d’ell, com per exemple la fantàstica escena dels insectes a dojo, en la escena, esfereïdora, quan els cucs -larvas, no se ni ho buscaré com és e català- cauen del cel com una altre tempesta made in Argento, però cambiant aigua per cucs, però cucs sense pantalla verde, que Got sei Dank, no existia encara en aquelles dates. No se que és més interessant, l’impacte visual de l’escena, o el fet que les noies, no es preguntin el perquè de tot plegat, fan que «cuando ruge la marabunta» sigui un joc de nens, no hi ha un espèrit crític de que perquè hi ha algo en descomposició allà dalt, com si tinguessin assumit que pillaran passi el que passi, i l’únic que fan es treures els cucs del cabell. És clar, tots sabem que aquest cucs no tenen el verí mortal de ARACNOFOBIA & CO, pero són inclus més fastigosos sense arrivar a ser mortals per l’ésser humà, inclús amb quantitats maques. Argento ho torna a fer, fa que mirem per la butaca, pel sostre, o ara em pica el cabell, i tot i fen-te el mascle, ho comprobas per si les mosques.
Com he dit es tracten de larves reals, sense trucs, i aquí va jugar un paper molt important en Maurizio Garrone, assistent de l’atrezzo i experts amb insectes. Larves, per cert, adquirides, donant un toc científic al blog, faltaria més, dels moscardons «Sarcophaga carnaria», que s’alimenten, «no s’ho digueu» de carn putrefacte. En Garrone, amb ordres de l’Argento, ja que aquest va consultar a professionals de l’assumpte, va aconseguir aquesta colla de moscardons, els va mantenir a base de carronya, es van reproduir i reproduir en un hangar climatitzat de l’estudi De Paolis de Roma. I després la festa de desplaçar a aquesta gran colla de Moscardons, ni més ni menys, i com ja sabeu ja que heu lleigit les ressenyes anteriors de Suspiria, a Suïssa, aquest país que m’està permetent anar cada any al festival de Sitges com un rei, o tenir una col.lecció algo fascinant d’editores com Eureka, Arrow, Criterion & CO. I us asseguro sense tenir informació, que les van passar canutes, segur, per passar aquell arsenal de bicherio, per l’aduana. A part d’això, també l’Argento va encargar un bon grapat, d’abelles, cuques de llum i cotxinilles, per treballar amb els sons d’aquestos en postproducció, ja que, Argento, es va desplaçar als boscs de Suissa per captar els sons nocturns de la natura. SI AIXO NO ES AMOR PEL CINEMA!!!!!!
Éssent l’anarquia el meu punt fort a l’hora d’escriure, ho deixaré aquí, perquè crec que m’estic fent pesat. Ademés he accelerat la ressenya perquè el mes de Febrer està buit d’entrades, i això no pot ésser. Podem seguir parlant del film a base de comentaris, jo ho deixi aquí, si voleu un enfoc més global del film us deixo l’enllaç de l’entrada. Abans de fer-ho, lo posso la nota, pero no està influenciat del que vaig dir fa X temps. 9’5/10. Com he dit una obra referencial total.
El lloc, el mític Videoinstant al carrer Enric Granados de Barçalona. L’any, probablement el 1998 o 1999. En Prenda i en Flores, no conformats amb l’immensa secció de terror d’VHS del local, demanen el catàleg de l’arxiu videogràfic (una mastodòntica carpeta) per buscar pelis que surten a la Goremanía d’en Jesús Palacios encerclades mentalment amb llum fosforito. En sol·licitem algunes, deixant les pàgines engantxades entre sí per les babes, els suors i altres fluids corporals que se’ns escapen dels nostres febrils cossos. Rojo oscuro no hi és (1). Lloguem Suspiria, si no recordo malament (després resulta que no es veurà bé en el nostre reproductor Funai -amb el pepino dels del Videoinstant sí, quedant-nos amb cara de pasta de boniato davant la inquisidora mirada de la jove adulta que ens atén revisant la cinta després d’haver-nos queixat-).
Què complicat era aconseguir les cintes més ocultes del cinema!
Local on ens pujava la temperatura corporal a l’època de l’VHS
Si hi ha una peli a la qual li vaig rendir culte per la seva impossibilitat de veure-la en una època on la mateixa Re-animator només s’aconseguia piratejada en alguna tenda del barri gòtic de Barcelona, o, si més no, fent una recerca exhaustiva entre els videoclubs més amagats i polsegosos en la seva secció de venda d’VHSes castigats per mil visionats domèstics, aquesta va ser Rojo Oscuro. Cal recordar que els joves adults d’aquest blog, hem estat la última generació que hem patit/gaudit el culte cinèfag en tota la seva magnitut, anhelant durant molt de temps, deixant-ho per impossible, buscant i rebuscant, preguntant, comprant al preu que sigui i veient immediatment i amb una il·lusió desfermada certes pelis de molt difícil accès i no necessàriament per ser d’un cinema de minories, marginal, o outsider sinó perquè el mercat no tenia marge per reeditar pelis populars que no fossin clàssics hitchcocknians, Johnfordians o Jamesbondians. Actualment, després d’anys de cul·lepsionisme en format digital, vivim en un estat d’empatxament total, amb desenes (si no centenars) de títol en dvd (o bluray) menystinguts, oblidats, sense temps per veure’ls, que 20 anys enrera els haguessim vist una i dos i tres i més vegades com va passar amb la reedició per part de la distribuïdora Manga films d’Holocausto canibal als 90, que pertanyia a un grup molt reduït de pelis accessibles després de que haguessin estat mite i llegenda. Cada visionat, lluny de l’onanisme cinèfag, era un passi en companyia d’amics, socis i simpatitzants com qui fa un acte d’exhibicionisme a pit orgullós d’una peça de caça d’una bèstia amenaçada d’extinció dissecada i que presideix el menjador, amb l’única finalitat d’impressionar els assistents (2), els quals, per altra banda, no compartien aquella il·lusió desfermada un cop es veien immersos en un visionat decepcionant per ells, incapaços de d’explorar el cinema de gènere més enllà del Dracula de Francis Ford Coppola.
Aposta pel trauma infantil com a Halloween d’en Carpenter
Marcus Daly (David Hemmings) es un compositor de jazz que veu des del carrer, junt amb el seu col·lega Carlo (Gabriele Lavia), com assassinen a Helga Ulmann (Macha Meril), qui, hores abans, essent ella una reconeguda medium, havia detectat la presència de l’assassí en una conferència que havia donat. Puja ràpidament cap a l’apartament on s’ha comès el crim i només troba el cadàver d’Helga. Més tard, quan hi és la policia, Marcus té la sensació de que falta un quadre en un dels passsadissos de la vivenda d’Helga, però no sap ben bé el què. La seva curiositat el portarà a investigar pel seu propi compte i amb l’ajuda de la periodista Gianna Brezzi (Daria Nicolodi), que s’immiscueix a la recerca de la noticia, alhora que s’enamora de Marcus.
Després de l’escena del teatre on la medium Helga detecta la presència l’assassí a la platea, Dario Argento fa un abrupte tall en la sintaxi (semblant al dels crèdits incials on mostra amb un pla fixe un crim a través d’unes ombres reflectides en un marc nadalenc i música infantil seguit d’un ganivet tacat de sang i les passes d’un infant en un primer pla) amb un moviment lliure de càmera purament descriptiu a ritme dels brillants I Goblin sobre una sèrie d’elements infantils (figures, nines, bales, etc..) posats en un vellut negre i una mà enguantada que les acarona, fins que el moviment de la càmera s’atura en una navalla. Si hagués d’explicar en imatges el giallo en la seva forma més estilitzada segurament agafaria aquesta escena: infància, trauma, sentit estètic deliberat, arma blanca, entelèquia, assassinat. Després, Argento repetirà la mateixa estructura tot just abans de l’assassinat, realitzant una al·legoria entre els motius abans esmentats i el crim. Profondo Rosso aprofundeix, valgui la «refunfúncia», en consolidar el seu llenguatge propi, en afirmar-se com un gènere amb una entitat pròpia, amb Denominació d’Origen reconeguda i inconfusible, en donar un «autentico passo verso l’horror da parte di un autore che ha da sempre usato il «giallo» come pretesto per dare corpo ai suoi incubi e alle sue paure piú profonde»(3). Es coneix que el mestre Hitchcock va dir, després de veure aquesta peli, «¡Este joven chico italiano está empezando a preocuparme!» (4). Senzillament, només amb l’acurada planificació i multitut de recursos narratius, que passen pels característics moviments de càmera sinuosos «all’italina», muntatges hitchkockians (5), plans fixes teatrals (6), etc… el mestre romà transpira un vitalisme i una energia a través de les imatges que és inqüestionable (6) a part de brillant, no conformant-se en alimentar rutinàriament aquell monstre que ell mateix va donar forma definitiva junt amb Mario Bava i que van anomenar giallo, pel qual «sólo necesitabas una historia intrigante, con una trama ingeniosa, y actores de cierto talento (…) y con un presupuesto bajo podías rodar buenas películas, que se vendían muy bien en cualquier parte del mundo» (7), sinó que els elements sobrenaturals i esotèrics deixen de ser una cortina de fum per emmascarar l’assassí (8) i esdevenen tangibles i presents. Tant és així, que Argento utilitza en certs moments el so ambient de la natura, els udols del vent en aquest cas, per crear un entorn inquietant, hostil, mogut per forces inabastables, i que dos anys després, a Suspiria, l’explotarà fins a la seva màxima expressió. De fet, la sintaxi sonora, com la fílmica, també és brusca i alterna so ambient construït per incrementar el suspens amb talls dels I Goblin i de Giorgio Gaslini gòtics i jazzístics respectivament que irrompen amb contundència, tot fent que les imatges i la música tinguin una clara vocació de posar l’acent en la força expressiva dels fets més determinants i que s’acompanyarà (com no podia ser d’una altra manera) amb un excès visual a través dels efectismes de maquillatge gore.
Lamentablement, el llibret del mateix Argento i de Bernardino Zapponi (col·laborador ocasional de Federico Fellini), tot i estar per sobre de la mitja dels giallos i tenir un punt de partida que Carpenter utilitzarà a Halloween, reprodueix algun dels seus tics vistos a la trilogia zoològica: des d’allò que se li escapa a qui ha presenciat el crim o la seva escena (a en Sam Dalmas, a L’uccello dalle piume di cristallo li passa quelcom semblant que a en Marcus) i que es converteix en la gran incògnita del film, fins la intercalació (també abrupta) de la comèdia, aquí portada per una sobreexcitada Daria Nicolodi, comèdia més continguda i menys gruixuda que en les pelis anteriors, passant per un sentit fatalista en les morts dels criminals, com si es volgués enfazitzar amb la idea omnipotent de l’asssassí només vençut per un ens superior i incontrolable per l’home (Carpenter, a la peli abans esmentada, traspassarà aquest límit), i em remeto al desenllaç de Quatre mosche di velluto grigio i l’accident de tràfic rodat amb una surreal càmera hiperlenta.
L’ull voyeur de l’assassí/espectador, un dels leitmotiv del giallo
A més de Daria Nicolodi aportant llum a la història, David Hemmings, rodadíssim havent protagonitzat Blow up anteriorment, està senzillament magistral rolejant un antiheroi immers en una retorçada trama aparentant desició però deixant entreveure un nerviosisme i unes pors amb petits gestos que el fan creïble i, sobretot, inoblidable. També mereix comentari el paper de Clara Calamai que gairebé fa de sí mateixa, o de Bette Davis si busquem similituts, com a artista castigada i oblidada per la seva vellesa dissimulant una rancúnia infinita amb un somriure amable i despreocupat. I, per anar-me a l’altra banda de la corva d’edats, també vull anomenar a Nicoletta Elmi, actriu infantil que interpreta aquí a Olga amb un paper curt i no massa rellevant però potent per la seva fesonomia inquietant, estranya i per les pràctiques de bruixeria amb el llangardaix empalat amb una agulla. La seva filmo, que va, bàsicament de Ecologia del delitto fins a Demoni és imprescindible pels amants del cinema fantaterrorífic italià i ella, per sí mateixa, és una referent com a actriu a l’alçada de Edwige Fennech, Rosalba Neri o Barbara Bouchet, entre d’altres.
Nicoletta Elmi
Dario Argento, té, fins ara, la condició de realitzar projectes molt personals pel que fa a la seva visió privilegiada amb la càmera, el seu desfermat sentit estètic i de l’excès, la seva acurada direcció d’actors i la seva imaginació en els guions. De tot això, on el director italià no acostuma a arribar a l’excel·lència, és en el llibret, en la història original perquè gairebé sempre sembla extreta d’una novel·leta de butxaca popular (per mi, l’excepció està en Suspiria). Segurament, és un handicap si ens les donem de joves adults que desprecien tot allò que no és cultura «elevada», però en poques pelis se’m posen els pèls com a elevades escàrpies com va passar a l’escena on Marcus està dins dels passadissos en runes de la «Villa del Bambino Urlante» el primer cop que la vaig veure. 9,5/10
Daria Nicolodi en un equadrament i fotografia cuidats. En aquest rodatge sorgirà la relació amb en Dario
(1) Buscant per internet, no he trobat cap rastre, excepte alguna edició casolana, de Profondo Rosso en VHS, Beta o de cap altra tipus analògic editat a Espanya. No sé si és una conseqüència del fracàs comercial degut de la peli degut per la saturació del mercat on es trobaven giallos a sota de les pedres.
(2) Per fer una mica d’història i avorrir a la concurrència, dir que les pelis necrofíliques de Buttgereit, el curt de Nacho Cerdà Aftermath; Evil dead 2, Braindead, entre d’altres van formar part d’aquesta aposta per part de Manga Films i Strong Video pel cinema extrem. De totes elles, els «afeccionats» al gore vam patir una decepció antològica al adquirir la reedició de El dia de los muertos que tallava a tisorada viva els moments més gore amb els quals Tom Savini ens delectava. Llavors, ens vam deixar caure a tots els videoclubs de la perifèria buscant l’edició de Weekend Video, no massa difícil de trobar «allavorens».
(3) Antonio Bruschini i Antonio Tentori a Operazione Paura. I registi del Gotico italiano.
(4) Frase que surt darrera de la caràtula de l’edició en dvd de Vella Vision. La col·lecció Clásicos de Terror Giallo apareguda fa 20 anys, en els inicis de la indústria videogràfica digital, va ser una bomba per mi i, particularment, Profondo Rosso, un títol que, com ja he dit, era inaccessible i desitjat a parts iguals.
A la franquícia «Saw» també li agrada aquests tipus d’aparicions
(5) A més de fragmentacions semblants a les de Hitchkock com la del ronyós bany del teatre quan obren l’aixeta de la pica del lavabo (reminisciències de la dutxa de Psycho), hi ha moments que em transporten a l’Albert Hall de The man who knows too much del 56: les cortines vermelles del teatre, els moviments de càmera seguint una partitura, plans impossibles dels percutors de les tecles de piano col·laborant en el clímax, etc.
(5) Quan Marcus torna de l’interrogatori i parla amb el seu amic Carlo tenint de fons una magnífica font de la Piazza CLN di Torino, Argento, amb aquest tracte visual, dóna a l’escena un sentit teatral molt pròpia dels escenaris del giallo: isolats fins a l’estranyesa on les accions de suspens i els crims poden expresssar-se com una somiació, com quelcom irreal, com un quadre expressionista.
La Piazza CLN de Torino. Lloc de peregrinatge pels fans
(6) «Lo escribí y lo rodé en una época de gran efervescencia, llena de cambios, de euforia. Por ejemplo, mi relación sentimental con Marilú Tolo había concluído, y por primera vez en mucho tiempo, vivía sin una mujer a mi lado que no fuese mi hija Fiore. Soy un solitario que sufre incluso cuando duerme junto a alguien cada día, y esa libertad repentina me proporcionó una saludable sensación de alivio. Quería volver a trabajar y estaba lleno de energía… Tal vez sea eso lo que se nota en el film» Entrevista a Dirigido por num 413
(7) Ernesto Gastaldi, un de les més fructíferes (i perverses) ments plasmades en forma de llibret per avessats directors de giallo, a El giallo italiano. La oscuridad y la sangre, extret de Blood and Black Lace. The definitive guide to italian sex and horror movies.
(8) Les connexions entre el giallo i el gòtic són constants. Autors com Ricardo Freda, Antonio Margheritti o en Mario Bava les utilitzen amb molta freqüència.
Dario Krueger, com sempre amb un guant a la mà per posar-la al servei de la càmera en els assassinats
Milán, revuelta anti-austriaca de 1848. Cainazzo (Celentano), un delincuente de poca monta, y Rómulo (Cerusico) un panadero, se ven envueltos en los disturbios del momento. Asisten a reuniones en las que entran en contacto con los personajes más heterogéneos: agentes dobles, gentes sedientas de sangre, aventureros sin escrúpulos. Y como no desean ser marginados, participan de forma oportunista en la rebelión. Pero en medio de tanta injusticia y violencia, Rómulo reacciona instintivamente
L’Argento cremat pel seu autobombo dels seus tres anteriors films amb temática semblant, pensa en deixar el món del cinema, semblant més una reacció per cridar l’atenció per explorar altres gèneres cinematogràfics i després de l’experiència televisiva que comentaré després, treballa amb un guionista «Poeta del poble» Nanni Balestrini, éssen un dels fundadors del POTERE OPERAIO, un partit polític d’extrema esquerre, així doncs, el tema de la objectivitat en el guió desapareix i passa a fer un film històric a un film sobre la revolució. L’Argento no volía dirigira la peli, el director inicial, Nanni Loy, es baixa del vaixell i es per insistència de papi Argento (productor) que gairebé obliga al seu fill a dirigirla. El resultat? doncs un fracas de taquilla, ja que els fans de l’Argento esperaven más de lo mismo, i els crítics el tilden d’anarcofeixista i de manipular un fet històric.
El problema del film son dos, el primer per part de l’Argento, que en l’anterior film CUATRO MOSCAS SOBRE EL TERCIOPELO GRIS, ja ens força a tragar amb les sevas incursions a la comedia més italiana, sense donarse compte que afectava alhora de compactar el film. Segona cagada, donarli el paper principal al Adriano Celentano, una especie de Jim Carrey a la italiana, amb un repertori de monerias i gesticulacions que li donan al film una sensació constant de costellada general, donantli el tufillo de comedieta chusca casposa made in Italia d’aquella época.
Que hi ha de bo en el film? doncs cosetes puntuals, com per exemple la novia novieta d’en Argento, la Marilú Toló, que s’excita veient con combatent i morent els seus camarades, simpática escena plena d’erotisme i nudie gratuit, i interessant paper donant-li una sexualitat dominant extraña de veure portant vestits cinc talles més petites. I a nivell d’Argento, aquest li dona escenas de violència considerable i sanguinarias que fan de contrapunt total amb la costellada d’humor que estàvem veient. I poca coseta més a destacar, el film es segueix bé, es entretingut, i aquest contrapunts anàrquics sumen més que resten, ja que de la resta s’encarrega el fallit to donat al film. 4’5/10
Il tram – La porta sul buio
SINOPSIS DE FA: Un recién nombrado Detective obtiene su primer caso de asesinato: una joven de 27 años es asesinada en el tranvía y escondida bajo un asiento cuando volvía de su trabajo la noche anterior. Ninguno de los pasajeros ni el conductor vieron el suceso, ¿Cómo es posible?
L’Argento accepta la oferta de la RAI de produir una mini-serie de terror de quatre episodis, per emitirlas en el Prime Time italià. Però els jefes de la RAI no estan satisfets per l’excés de violència i la explicicitat de les escenes, i que esperaven si l’Argento i en Luigi Cozzi estaven en el projecte!!!!, el resultat, els episodis son retallats per la censura. El episodi está fragmentat en dos apartats, el primer es l’investigació policial del crim, molt de manual, passa sense pena ni gloria, i una segona fent referència a l’intent de que un inocent sigui condemnat injustament, un apartat molt d’en Alfred Hitchcock, cosa que no s’amaga, sobretot en la presentació de la serie, on surt l’Argento presentant-se a si mateix i després, si hi ha temps, el capítol. 5/10
Testimone oculare – La porta sul buio
SINOPSIS DE FA: Roberta, una atractiva mujer conduce por un camino apartado, pero, de repente, tiene que frenar al ver delante del coche a una chica tendida en el suelo, inmóvil y sangrando. Roberta observa que ha recibido un tiro y que el asesino la observa desde detrás de unos arbustos. Escapa despavorida del escenario del crimen y se dirige a una comisaría; pero, cuando la policía llega al lugar, ya no hay evidencia alguna del crimen
Seguim igual, el passarell de l’Argento fa la presentació del capítol, un episodio que tenia que ser dirigit per l’assistent de l’Argento al seus anteriors films, en Roberto Pariante, pero aquest es veu sobrepassat i demana que en Dario s’encarregui del capítol, i així serà.
Interessant introducció on la protagonista, la Roberta, trova la víctima a la carretera, dilatant l’escena per recrearse amb el cos de la víctima, truca a la policia, pero no hi ha mòvil, llavors deixa l’escena del crim per buscar un telefon, en la tornada el cos ha desaparegut. La juguesca psicològica de manual, pero efectiva, on la policia i l’entorn de la Roberta creu que s’ho ha imaginat tot. Aquesta juguesca s’escau fins la part final, on l’Argento es treu de no se on, la mateixa estructuració que en EL PAJARO DE LAS PLUMAS DE CRISTAL, per tancar aquest discret migmetratge telefílmic, que ni fu ni fa, ni faster ni lauder, només per fans del completisme filmogràfic, i fins aquí el BONUS TRACK. 5/10
En Roberto, un bataca d’un grup de rock 70ero, s’enmerda amb un assassinat, que ell no ha comés, o sí, però sense voler. Aquest, valent d’ell, vol fotre el camp «martxando leches» del lloc del crim, en un teatre tiradillo, allí es fotografiat per algú i comença la juguesca perturbadora per trovar qui és l’assassí, que curiosament el fet que ajudarà a desenmascarar a l’assassí de torn es troba en el títol.
l’Argento s’endinsa en un giallo diferent, això és el que ell volia, sortir dels taquillassos de la zona de confort dels seus dos anteriors treballs, i amb aquest, queda complentada la famosa «trilogía de las bestias», on ell mateix, en la seva autobiografia, alletja el corrent de posar títols d’animalots i enrevesarlos, segons ell ho odia, doncs van 3 per ara!!!!!. El director vol donar-li un to més oníric, sempre dins del seu mundillo pervers del giallo, i afegint recursos cinematogràfics que m’han deixat amb un pam de nas.
Començarem per la búsqueda de l’actor principal, l’Argento volia que el protagonista sigués un músic, va preguntar pel James Taylor, aquest va dir que el cinema no li interessava gens, després en Terence Stamp, que de segur l’Argento havia vista el sensacional mig metratge d’en Federico Fellini «Toby Dammit» que aquí sí que va acceptar interpretar a una estrella adaptar un conte de l’Edgar Allan Poe, que pel meu gust, junt amb «Roma» són els millors treballs d’en Fellini. Després d’en Stamp en Michael York, que també va dir que nanai. També va evaluar que la música del grup sigués las de Deep Purple, i també mistus. Serà al veure la comediete «Amantes y otros extraños» on descobreix al seu prota, en Michael Brandon, el qual tenía un semblant físic amb ell considerable, larguirucho, primet i amb txolles brutes, però no tenia ni puta idea de tocar la bateria. Llavors intenta que el personatge femení s’assembli també a la seva dona «d’antonses», la Marisa, contractant a Mimsy Farmer, i li sumem al Bud Spencer i ja els tenim a tots.
Sincerament és un film únic, estem davant d’un producte que té coses excepcionals amb cosas gairebé insoportables. Insoportable és el fet d’insertar comedia de manera repetitiva en mig d’un giallo de pura cepa. Els personatges del carter es tret del franquiciat d’en Jaimito & CO, amb l’investigador privat gay se li’m va la mà, ja que aquest té un metratge considerable, i està unit permanenmet a la comedia, per exemple en «el pájaro de las plumas de cristal» ho fa més subtilment amb el encargat de la tenda d’antiquaris. Ull no ho fa malament, però tinc la sensació d’estar veient «una jaula de grillos» per moments. Després està «il professore» l’ajudant d’en Diomede (Bud Spencer), una caricatura d’en Jean Luc Goodard, i el mateix Bud Spencer, que tot i que no té un personatge còmic, però el karma del repartidor d’hosties és molt llarga. Tot en conjunt fa que hi hagi un ambient de charlotada que no pega amb el to real del film.
Anem per l’escena onírica, una decapitació final, fragmentada al llarg del film, avançant l’escena per parts. Escena grabada a Arabia Saudí, hi havia calerets, amb una ambientació excepcional, tot i que dura segons cada mostre d’aquest, no arriva a nivell del colorido de «The Fall», però segueix éssent molt destacable. L’autor del llibre «Dario Argento: el celuloide teñido de rojo» em Ramón Alfonso, patina i la denomina, l’escena onírica nipona.
Seguint amb escenes destacables, és l’assassinat de la criada de la parelleta al parc de «St. Jordi», interpretat per la Marisa Fabbri, on succeirà una dilatada persecució en el laberíntic parc, jugant amb la claustrofobia i el patiment per salvar la vida, d’algo que no es veu, pero s’intuiex, jugant amb tot moments amb arbres majestuosos, fonts i xorrejos d’aigua, que segons ell, s’inspira amb la més que interessant peli d’en Jacques Tourneur «The leopard Man»; curiosament l’acabat de l’escena, també segueix l’estil Tourneur amb l’art d’insinuar, amb la mort no explícita d’aquesta, veient-se només la mà esgarrapant la pared.
I arrivem a la mare de les escenes, l’accident de cotxe de la Mimsy Farmer tancant la pel.lícula, utilitzant una «cámara de filmación alemana única en el mundo», en aquell «antonses» segons l’Argento, arrivant a «una velocidad de toma de 36.000 fotogramas por segundo», fa que el director es tiri una de les seves «argentadas»: «La secuencia final, en la que se ven todos los fragmentos del parabrisas queexplota mientras Mimsy literalmente pierda la cabeza -obtenida luego de doce tomas- , creo que su modo ha hecho historia». Clar, és espectacular l’escena, pero s’ha da dir (també ho afirma ell), que Michelangelo Antonioni l’utiltza en «Zabriskie Point», un film, ja que hi soc, interessant, trencador i polèmic. També, suposo que amb altres càmaras modernes, s’ha introduit en «Matrix» i més reiteradament «300» d’en Zack Snyder. Una altre escena a destacar és la mort de l’amant d’en Tobias escales avall, amb una col.locació de la cámara, com a mínim curiosa amb un resultat original i sorprenent, bravo per l’Argento per intentar buscar coses noves.
També tenim la ració centífica, una anada d’olla important, i clau en la resolució del film, sempre basant-se amb «algún estudio muestra que» bla bla bla bla, agafant-se a qualsevol cosa per poder justificar l’acabat del film, amb una resolució típica del giallo, pel que fa al «sorpasso» final, però que em decepciona per les explicaciones donades, no em fan falta, quan són tan evitables, una persona que assassina una i altre vegada, l’espectador no necesita cap justificació dels fets, justificar la bogeria amb paraules i el perquè de tot plegat, és un recurs que mai m’ha agradat, tot i que no queda malamanet i entenc més una explicació al personatge d’en Tobias que al espectador. Per cert l’escena de laboratori amb l’ull humà és canela fina!!!!
Com a conclusió, es podria dir que es tracta d’un film sobre la depravació de la parella, el desgast d’un matrimoni pels fets esdevinguts, on cap dels dos protagonistes cau bé, sobretot ell, portat a terreny del gènere, i salpicat per altres gèneres que amb més subtilitat i menys duració, hagués convertit amb una obra que podia haver competit amb les Suspirias i altres obres totals del director, on el director treu un regitzell de recursos cinematogràfics no vists fins ara, que fan que aquesta lluita interna entre l’àngel i el dimoni, o sia, el posar-la a parir o lloarla, quedi decantada per la possitivitat en la seva valoració global. 7/10
Per començar el cicle, estaria bé dir cuatre idees prèvies que tenim del director, en Dario Argento, ja que tot i que sigui una revisión cronològica i gairebé exhaustiva del director, ja tenim uns tirus pegats i segurament, servidor haurà vist un 40% de la filmografia d’aquest, segur que el Tetsuo Flores més, sense estar centrada a una època específica, per exemple ja comentada aquí «Suspiria», en el cicle que ja no recordo el nom, o «la terza madre», vista als apartaments St. Jose de Sitges amb el Tetsuo Flores, evidentment en el festival internacional de cinema de Sitges. També he tingut la desgràcia de veure Drácula 3D, i per això, afirmo, previ cicle que els films de l’Argento són d’alta qualitat quan es rodeja de grans professionals, i baixa notablement quan no és així, per tant afirmo que l’Argento no és un director total, aquell que domina tots els aspectes cinematogràfics d’un film. Sense jugar ventatge, és una idea que he tingut de fa temps, ja que no entenia la mancança de qualitat, per exemple de Drácula 3D, que coqueteja, desgraciadament amb l’amateurisme, éssent un dels seus últims films, no l’últim, aquest any s’estrena: «Dark Glasses» aka Ochialli Neri. I dic això perquè en el llibre,comprat expressament pel cicle, «Darío Argento: el celuloide teñido de rojo» hi han exemples del que dic y concretament de la seva òpera prima, el qual aniré introduint segons avanci la ressenya.
En Sam Dalmas, nom que trempa, això no tan com el nom real del actor: Tony Musante, és un jove escritor ianqui que està a punt de martxar de Roma, pero accidentalment observa un aparent assassinat; aquest assassí no és la primera vegada que actúa, i acapara l’atenció del fucker Musante, aquest decideix quedarse per ajudar a trovar el psychokiller. Així a bote pronte, el primer judici de causa és que és un imbècil per quedarse, i més encara per autonombrarse defensor altruista de la humanitat.
Estem davant una òpera prima poc habitual, on a nivell formal es difícil trobar-li esquerdes pròpies de la que seria una òpera prima, i empalmo amb la intro del text: és que a la fotografia está Vittorio Storaro, guanyador de 3 Oscars, un d’ells d’un film vista recentment amb un espatarrant 4K: Apocalypse Now. A nivell tècnic, el film no falla, amb una riquesa de plans cinematogràfic, com he dit, no pròpia per un òpera prima; el que fa elevar el nivell d’un giallo argumentalment giallista, per tant, no hi ha de cap de les maneres el factor sorpressiu argumental, a no se que un s’estreni amb el giallo, que no és el cas. Recordo la intro i la outro com als moments més potents del film, la escena flueix sola, sense jugar la carta de ser potencialment explícita, amb uns climaxs (ambdues) dignes dels guionistes del clan de Sergio Leone, que casualment, l’Argento ho va ésser, i concretament a la meravellosa «hasta que llego su hora» (1) també anomenada, l’spaguetti Western convertida en ART. Aquest climax en forma de dil.latació de les escenes (la intro crec que dura 20 minuts, composades per mirades, silencis i mosques), va ser marca de la casa del film anomenat, i curiosament marca de la casa en las intro de l’Argento, aquelles que dil.laten el temps, creant moments de patiment constant en l’espectador, recordo a bot pront la intro de «Insomnio», i és clar la de «Suspiria». Doncs aquí igual, una intro fantàstica, amb uns contrastos de colors que ajuden a intensificar l’escena, així com la idea genial de que Dalmas es quedi atrapat entre dos viderieras i contempli sense poder gairebé res l’agonia de la víctima. El muntatge de la intro es sensacional, és clar, com he dit abans l’Storaro ajuda molt, i, com no he dit encara, la música i efectes sonors compacten formant uns minuts d’alta qualitat cinematogràfica. Per cert de la música s’encarrega l’Ennio Morricone, no hi ha res més a dir, bueno si, en forma d’anècdota (2). Tot el que he dit de la intro, val també per la outro o escena final, també a la galeria d’art.
Tenim aquest professionals d’alta qualitat amb resultats evidents d’alt nivell, quin és el problema del film llavors? Més que del film, potser seria del gènere, ja que, a nivell personal, trovo que el giallo pot ser molt esquemàtic i tancat, seguint sempre el mateix tarannà, les normes són aquestes i si vols jugar es lo que hay, pero a nivell d’exigència pròpia en busca de la obra perfecta (En Suspiria ho vaig trobar), un busca l’excel.lència sempre, i el aspecte repetitiu del gènere, no ajuda en aquesta busqueda, sobretot quan parlem de nus del film, o de tot film giallista. En esència trobo el film rutinari en el nus, tenint coses interessants, com la introducció d’un humor molest i sàdic : el moment «sospechosos habituales» en la roda de reconeixement quan el poli li fot la bronca al ajudant que habia posat al grup dels agresors sexuals a un del grup dels transvestits. O quan en Dalmas va a la tenda d’antiquaris i és «assaltat» sexualment per l’encarregat gay d’aquesta. És sense dubte, un tipus d’humor molt abrupte, amb contagotes que suma molt per donar vidilla al nus, pero tinc la sensació que no es surt del tot de la rutina. També suma un recurs no se si propi, crec que no, de que a meitat del film sembla haverse resolt el cas, però es descobreix la doble autoria, un recurs molt explotat al thriller i al terror modern. Com es pot lluitar contra la rutina en el giallo? Doncs en «Torso: violencia carnal» dona en la tecla: sexualitat explícita repetitiva, perquè mira que subratlla una i una altre vegada: sexe explícit—> assassinat, clar d’aquesta repetició el personal no es queixa tant ;). Desgraciadament en el film de l’Argento, no es el cas, potser encara no había explotat el giallo amb forta càrrega sexual, ho desconec, tot i que hi han un par d’escenes sensual, però gens explícites (A Perefort, si hagués presentat aquesta peli, m’haurien xiulat).
I parlant de Torso, aprofito la vintenessa per analitzar el grup actoral, éssent la Suzy Kendall part de l’elenc tant a Torso com al film d’en Dario Argento. Al film he tingut un problema a l’hora d’elegir els audios en la sensacional edició de la ARROW, ja que no tinc clar el idioma original del film, ja que la parella protagonista ni tenen la pinta d’italians, ademés vaig anar probant, audio italià i audio angles, i no sabria dir-ho 100%, tot i que els italians doblaban els actors americans quan venian a fer uns calerons. A part de l’idioma, m’han semblat tot l’elenc correctes, no soc gaire fan del Musante, tampoc he vist moltes pelis d’ells, i si que ho soc de la Suzy Kendall, molt més atractiva i sensual que bona actriu això si. En resum tots correctes sense tirar cohets.
I que dir del director, vaia personatge!!!!, pel seu ego (véase abajo (1) y (2)) va estar a punt de fotre el rodatge a la merde, i sort del seu pare en Salvatore Argento, que va convencer als tècnics i professionals, que aquestos van tildar al Dario de chapusser i matusser, degut això en Salvatore per salvar el film, va tenir que contractar a més professionals per tirar el film endavant. Broncas també amb l’elenc, en Tony Musante el tilda de inútil i l’acusa de donarli instruccions molt complexes. A favor de l’Argento dir que al final el film és molt compacte i hauria un film referencial de gènere. Destaco, que no se si es cosa seva, els plans subjectius continuos quan es fa referència al assassí, un recurs utilitzat amb moltes trampes en la saga dels Viernes 13. Moments de climax total, on et fan patir de debò, suman les escenes quan ens monstra l’elecció de l’arma, amb un sempre eficient cuero negre. I també ja sigui per estalviar o per fer-se un Hitchock (ell es fa un cameig breu en totes les seves pelis), però en Darío, he lleigit o vist, que també surt en totes o gairebé totes les seves pelis, o sia, les seves mans, éssent les mans de l’assassí.
7,5/10
Més que interessant òpera prima deixant a part la pre i post producció en forma d’arrogància per part del director, amb moments puntuals d’altíssim nivell, amb altres de manual de gènere. Pròxim viatge: Cuatro moscas sobre el terciopelo gris.
(1) Anècdota apustuflant: L’Argento va formar equip amb el guionistes de Sergio Leone al film «Hasta que llegó su hora», equip de guionistes: Sergio Leone, Sergio Donati, Dario Argento, Bernardo Bertolucci, «CASI NÁ». La prensa italiana, que era molt entremeliada, acusa a l’Argento de no fotre ni brot en l’equip, perquè ens entenguem, era el típic que les coletilles, amb frases bòniques buides, com donant el OK, animant al personal, i al final posa el nom al treball grupal de ciències naturals: aparell reproductor femení, sense a haver fotut ni brot. L’Argento indignadíssim surt a la palestra i cito: » (…) En cuanto a mi participación, és un film de Leone, porque la rodó él, pero también tiene muchas cosas mías. Por ejemplo, el prólogo, la idea de la mosca en la cara de Woody Strode fue mía». Quan vaig lleigir això, somriures i més enllà van haver-hi, i demostra que la teoria del treball grupal escolar no va tan mal encaminada. Ademés si surts en defensa pròpia i el teu argument abanderat és una escena que dura uns segons en un film de tres hores, tot i que està molt, és una idea ornamental que suma mil.lèssimes, en cap cas li dona forma a l’escena……aquest Argento és un tremendu!!!!!
(2) Continuem amb el descar de l’Argento, el qual es va presentar a casa d’en Morricone per imposarli la música que volia per film, portant un grapat de, suposo que vinils, i que en Morricone es bases (o copies) amb les cançonetes que li havia portat…..CRACK DESCARAT!!!!!! Evidentment, l’Ennio ho va rebutjar i va fer el que li sortia dels collons.
Vinga doncs no perdem més temps i fotem-li amb el cicle, si en Putin ens ho permet of course. Seguirem les mateixes normes que el cicle a dos mans que es du a terme d’en Herschell Gordon Lewis, o sia peli per mes, obrirà foc el que no li toqui obrir el cicle mensual d’en Lewis, o sia, com que al Març (pajas mil) obra foc en Flores amb el Lewis, jo estrenaré el cicle d’Argento (espero que no em toqui fer la de Drácula 3D!!!!!)
Pelis i calendari
1- EL pájaros de las plumas de cristal -Març-
2- El gato de las nueve colas -Abril-
3- Cuatro moscas sobre terciopelo gris -Maig- BONUS TRACK: Los cinco días. Aquesta he conseguit un artxiu V.O., pero la deixo com a bonus track, ja que, ja sigui per poca accesibilitat o per la poc pes en la seva obra, ho deixo com a opcional no obligatori.
4- Rojo oscuro -Juny-
5- Suspiria -Juliol-
6- Inferno -Setembre- (Agost vacances again)
7- Tenebre – Octubre-
8- Phenomena -Novembre-
9- Terror en la opera -Desembre-
10- Los ojos del diablo -Gener-
11- Trauma -Febrer-
12- El síndrome de Stendahl -Març-
13- El fantasma de la ópera -Abril-
14- Insomnio -Maig-
15- El jugador -Juny-
16- Jennifer: Masters of Horror – Juliol- BONUS TRACK: te gusta Hitchcock?. Dic ho mateix que al anterior, sigui per la poca accessibilitat al títol, no seria obligatoria, pero si maca de comentarla
17- Pieles: Masters of Horror -Setembre- August wieder Frei.
18- La madre del mal -Octubre-
19- Giallo -Novembre-
20- Drácula 3D -Desembre-
21- Dark Glasses (Occhiali Neri). – Gener- Peli que se estrena al festival de Berlín 2022, així que potser en la fi de l’any 2023, si el Vladimir no ens mata «antas», crec que potser ja haurà sortit amb format físic o en plataforma.
22- Viatge fi de curs a Roma al museo de l’Argento (Profondo Rosso). I no ho dic en broma.
Es donarà punt possitiu si el visionat prové d’ediciones de la Arrow.
A final del cicle es deixa la porta oberta, per Bonus Tracks, ja que el director dona molt joc per això, ja sia pels numeroso documentals sobre ell, crec que vam veure un a Sitges d’ell, ja sia també com a productor, guionista o cantant de cabaret….evidentment ens ve ràpidament al cap la saga Demons: Demoni 1 y Demoni 2.
The Young Ones Adults 