En Roberto, un bataca d’un grup de rock 70ero, s’enmerda amb un assassinat, que ell no ha comés, o sí, però sense voler. Aquest, valent d’ell, vol fotre el camp «martxando leches» del lloc del crim, en un teatre tiradillo, allí es fotografiat per algú i comença la juguesca perturbadora per trovar qui és l’assassí, que curiosament el fet que ajudarà a desenmascarar a l’assassí de torn es troba en el títol.
l’Argento s’endinsa en un giallo diferent, això és el que ell volia, sortir dels taquillassos de la zona de confort dels seus dos anteriors treballs, i amb aquest, queda complentada la famosa «trilogía de las bestias», on ell mateix, en la seva autobiografia, alletja el corrent de posar títols d’animalots i enrevesarlos, segons ell ho odia, doncs van 3 per ara!!!!!. El director vol donar-li un to més oníric, sempre dins del seu mundillo pervers del giallo, i afegint recursos cinematogràfics que m’han deixat amb un pam de nas.
Començarem per la búsqueda de l’actor principal, l’Argento volia que el protagonista sigués un músic, va preguntar pel James Taylor, aquest va dir que el cinema no li interessava gens, després en Terence Stamp, que de segur l’Argento havia vista el sensacional mig metratge d’en Federico Fellini «Toby Dammit» que aquí sí que va acceptar interpretar a una estrella adaptar un conte de l’Edgar Allan Poe, que pel meu gust, junt amb «Roma» són els millors treballs d’en Fellini. Després d’en Stamp en Michael York, que també va dir que nanai. També va evaluar que la música del grup sigués las de Deep Purple, i també mistus. Serà al veure la comediete «Amantes y otros extraños» on descobreix al seu prota, en Michael Brandon, el qual tenía un semblant físic amb ell considerable, larguirucho, primet i amb txolles brutes, però no tenia ni puta idea de tocar la bateria. Llavors intenta que el personatge femení s’assembli també a la seva dona «d’antonses», la Marisa, contractant a Mimsy Farmer, i li sumem al Bud Spencer i ja els tenim a tots.
Sincerament és un film únic, estem davant d’un producte que té coses excepcionals amb cosas gairebé insoportables. Insoportable és el fet d’insertar comedia de manera repetitiva en mig d’un giallo de pura cepa. Els personatges del carter es tret del franquiciat d’en Jaimito & CO, amb l’investigador privat gay se li’m va la mà, ja que aquest té un metratge considerable, i està unit permanenmet a la comedia, per exemple en «el pájaro de las plumas de cristal» ho fa més subtilment amb el encargat de la tenda d’antiquaris. Ull no ho fa malament, però tinc la sensació d’estar veient «una jaula de grillos» per moments. Després està «il professore» l’ajudant d’en Diomede (Bud Spencer), una caricatura d’en Jean Luc Goodard, i el mateix Bud Spencer, que tot i que no té un personatge còmic, però el karma del repartidor d’hosties és molt llarga. Tot en conjunt fa que hi hagi un ambient de charlotada que no pega amb el to real del film.
Anem per l’escena onírica, una decapitació final, fragmentada al llarg del film, avançant l’escena per parts. Escena grabada a Arabia Saudí, hi havia calerets, amb una ambientació excepcional, tot i que dura segons cada mostre d’aquest, no arriva a nivell del colorido de «The Fall», però segueix éssent molt destacable. L’autor del llibre «Dario Argento: el celuloide teñido de rojo» em Ramón Alfonso, patina i la denomina, l’escena onírica nipona.
Seguint amb escenes destacables, és l’assassinat de la criada de la parelleta al parc de «St. Jordi», interpretat per la Marisa Fabbri, on succeirà una dilatada persecució en el laberíntic parc, jugant amb la claustrofobia i el patiment per salvar la vida, d’algo que no es veu, pero s’intuiex, jugant amb tot moments amb arbres majestuosos, fonts i xorrejos d’aigua, que segons ell, s’inspira amb la més que interessant peli d’en Jacques Tourneur «The leopard Man»; curiosament l’acabat de l’escena, també segueix l’estil Tourneur amb l’art d’insinuar, amb la mort no explícita d’aquesta, veient-se només la mà esgarrapant la pared.
I arrivem a la mare de les escenes, l’accident de cotxe de la Mimsy Farmer tancant la pel.lícula, utilitzant una «cámara de filmación alemana única en el mundo», en aquell «antonses» segons l’Argento, arrivant a «una velocidad de toma de 36.000 fotogramas por segundo», fa que el director es tiri una de les seves «argentadas»: «La secuencia final, en la que se ven todos los fragmentos del parabrisas queexplota mientras Mimsy literalmente pierda la cabeza -obtenida luego de doce tomas- , creo que su modo ha hecho historia». Clar, és espectacular l’escena, pero s’ha da dir (també ho afirma ell), que Michelangelo Antonioni l’utiltza en «Zabriskie Point», un film, ja que hi soc, interessant, trencador i polèmic. També, suposo que amb altres càmaras modernes, s’ha introduit en «Matrix» i més reiteradament «300» d’en Zack Snyder. Una altre escena a destacar és la mort de l’amant d’en Tobias escales avall, amb una col.locació de la cámara, com a mínim curiosa amb un resultat original i sorprenent, bravo per l’Argento per intentar buscar coses noves.
També tenim la ració centífica, una anada d’olla important, i clau en la resolució del film, sempre basant-se amb «algún estudio muestra que» bla bla bla bla, agafant-se a qualsevol cosa per poder justificar l’acabat del film, amb una resolució típica del giallo, pel que fa al «sorpasso» final, però que em decepciona per les explicaciones donades, no em fan falta, quan són tan evitables, una persona que assassina una i altre vegada, l’espectador no necesita cap justificació dels fets, justificar la bogeria amb paraules i el perquè de tot plegat, és un recurs que mai m’ha agradat, tot i que no queda malamanet i entenc més una explicació al personatge d’en Tobias que al espectador. Per cert l’escena de laboratori amb l’ull humà és canela fina!!!!
Com a conclusió, es podria dir que es tracta d’un film sobre la depravació de la parella, el desgast d’un matrimoni pels fets esdevinguts, on cap dels dos protagonistes cau bé, sobretot ell, portat a terreny del gènere, i salpicat per altres gèneres que amb més subtilitat i menys duració, hagués convertit amb una obra que podia haver competit amb les Suspirias i altres obres totals del director, on el director treu un regitzell de recursos cinematogràfics no vists fins ara, que fan que aquesta lluita interna entre l’àngel i el dimoni, o sia, el posar-la a parir o lloarla, quedi decantada per la possitivitat en la seva valoració global. 7/10
The Young Ones Adults 
D’entrada, m’agradaria destacar «l’autohomenatge» que en Dario Argento es fa en la intro a ritme de rock&roll amb la mosca que no para d’empipar a en Tobias, que ben bé podria ser un cameo insectil de la que vam veure (i també va rebre pantoflada -però va ser perdonada-) a la famosa escena de Hasta que llegó su hora, també en l’inici del film, l’autoria intel·lectual del qual recau sobre el bo d’en Dario, o això diu ell. Però no ens embarbussem amb l’anecdòtic, i menys encara si s’intueix una certa ironia en el meu primer comentari. Prou!
El tercer giallo d’en Dario Argento té tota la coherència estilística que la seva ubicació cronològica demana. Si bé encara arrossega el llast de la comedieta de barri amb els histriònics personatges citats per en Prenda (el carter, l’investigador privat, el professor) com a fallit contrapunt al to ja clarament terrorífic (1) i, a més, introdueix actors -el Bud Spencer post Le llamaban Trinidad – en la cresta de l’onada de la popularitat com faria en Santiago Segura a modus «d’amiguetes» (l’Ennio Morricone posa uns Aleluyas en la seva presentació), els recursos fílmics del director el van apropant cap al destil·lat formal de la propera etapa, la més brillant segurament, de l’orrore esotèric sense concessions. Una mostra contundent d’això, és l’assassinat d’Amelia. Ja des de El gato de las nueve colas, Dario Argento fa petites dislocacions temporals que no passen de la filigrana relativament buida. Aquí, el temps agafa una dimensió surreal, onírica (esotèrica) absolutament incongruent respecte la percepció temporal de la víctima, així com l’espai, que es modifica en funció de la sensació d’angoixa de D’Amelia i és una expressió del seu estat d’ànim. L’escena és impactant i digna d’un gran cineasta. Sembla que, per fi, Argento comença a trobar el camí que el portarà cap a l’Olimp dels mestres del cinema de terror, i subratllo terror, perquè l’altre espai protagonista, com la casa dels Tobias, amb l’angoixant i subratllada foscor en els moments de suspens, amb un gat (d’una sola cua) bufant a la negror com a enginyós i efectiu indici de que hi ha algú més a la casa és més «terror» que «thriller» (acceptant que el thriller i el terror tenen una mateixa inèrcia i que l’ordre dels factors sí altera el producte), més orrore que giallo. La càrrega expressiva i narrativa en l’ús del color i de la llum en els moments de major intensitat dramàtica es va fent més palesa a mesura que avancem en la seva filmo i que ens portarà cap al manierisme màxim de la master piece Suspiria (2). La cuidada posada en escena, els elegants i fluits moviments amb steadycam, els plans enginyosos (com el que es mou a la velocitat del gabinet que va cap a la víctima generant un estrany efecte) ja esdevenen un reclam per què l’espectador es deixi els quartos a la taquilla o, en el nostre cas, per seguir avançant en la seva filmografia amb tota la motivació cinèfila o cinèfaga segons com es miri.
En canvi, el guió té una manca evident de solidesa. Principalment per dos motius. Per una banda, hi ha secundaris que veritablement aporten molt poc al desenvolupament de la història. Tornem a la quota Dios i El professor. Contrariament (també al que diu en Prenda) no puc dir el mateix del detectiu Gianni Arrosio interpretat convincentment per Jean-Pierre Marielle i amb un to d’antiheroi que bé li valdria un spin off si Cuatro moscas sobre terciopelo gris fos un producte serialitzat de Netflix. La seva trama paral·lela (no tant per homosexual sinó per ser un detectiu que acumula 44 fracassos i que pensa que, per estadística, ja li ha de tocar resoldre’n un) enriqueix el relat i s’hauria d’haver explorat més. Per altra banda, l’element de ciència ficció (i sospito que Luigi Cozzi haurà estat el principal impulsor) grinyola com a fòrmula per tocar la tecla i justificar el títol. Potser en una època on les ciències ocultes gaudien de molta popularitat, la tanatografia podia fascinar més a l’espectador hiperestimulat amb una nova corrent de pseudociència com les psicofonies, fotografies d’ovnis, numerologia, ioga, espiritisme, entre d’altres. Actualment apareix com un artifici per sortir-se’n del «i ara, què fem?» (aviat comentaré la peli Imago Mortis, que també va d’això), com els somnis recurrents de Roberto Tobias que van progressant, fruit de la sugestió que li provoca la història «mondo» que explica un dels seus col·legues, només per concloure amb un insubstancial «El condenado no era jo!» per part del protagonista al final de la peli.
La seva partner en el repertori, no és altra que Mismy Farmer en el paper de Nina Tobias. La recodordo especialment a la interessantíssima Tensión, també amb les mateixes qualitats i els mateixos defectes que a la peli d’Armando di Crispino: molt d’esforç i vocació interpretativa per transmetre no massa credibilitat. Tot i això, un encert de càsting des del punt de vista físic, sobretot per la seva aparença andrògina que tant bé s’escau a la peli. Junt amb Michael Brandon, subscribeixo les paraules d’Antonio José Navarro a El Giallo italiano. La oscuridad y la sangre: «(…) neutralizan con su restallante inexpresividad la turbulenta vida interior de sus personajes».
Com bé diu en Prenda, no cal l’explicació final, no la necessitem, però… aisons és un giallo amb els seus traumes infantils de l’assassí paranoic i els seus (sovint) ridículs impulsos per matar, els falsos sospitosos i els rocambolescos girs argumentals. En aquest cas, aquests clitxés destorben més que en d’altres pelis coetànies (ara em ve al cap ¿Quien la ha visto morir?, estrenada un any més tard. Un giallo de «pura cepa») i s’arrosseguen per un empantaganat guió que no ajuda. Per tot, no puc més que sentir-me satisfet del global. Per cert, que la versió censurada va fer petites tisorades de fotogrames sobre diàlegs que toquen temes escabrosos, manporros al carter, comentaris sobre la infidelitat i una bona estripada (crec) de la meravellosa escena del bany de Tobias amb Dalia. Copio a en Prenda amb la puntuació 7/10
(1) Pedro Yoldi, a la mítica i coetània Terror Fantastic número 12 de septembre del 72 té una visió diferent de la vessant còmica de la peli (tot i que admet que un sector del públic els pot veure «fuera de lugar»): «(…) es indudable que éstos (es refereix als gags) hacen que el film no icurra en las escenas monótonas a que en muchos otros estamos acostumbrados y al propio tiempo relajan un tanto la tensión del espectador». Per gustos, colors. Però, ben mirat, i retraient-me a l’instant del que he dit allà a dalt, funcionen en el seu propòsit; l’únic que aquests squetchos han envellit molt malament i contrasten amb l’afectació del temps sobre la part del thriller que és nul·la, i no només això; com els bons vins, està llesta per ser consumida fins i tot per als paladars més exigents. En conclusió, és evident que aquest recurs de distensionar a l’espectador per pillar-lo a contrapeu en el clímax és habitual, i si no, només cal repassar algunes de les nissagues com la de Friday the 13th, on s’intercala subnormalitat teenager i sexe gratuït entre matxetada i matxetada.
(2) Tant en l’esmentada escena d’Amelia al parc com en alguns plans generals del carrer on viu en Roberto Tobias just abans dels clímax, a part de la part cromàtica, la natura està inquieta i és premonitòria, el vent udola i mou les fulles dels arbres. A Suspiria encara arremeterà amb més força. Aprofito per conectar-ho tant amb l’escena de El aprendiz de brujo a Fantasia amb una virulenta explossió dels fenòmnes naturals, com amb les recurrents imatges dels boscos sacsejats pel vent a la mítica sèrie de David Lynch, Twin Peaks. Un dels seus alummes aventatjats com és en Michele Soavi, agafarà el testimoni del mestre per fotografiar les seves pelis, sobretot amb la utilització dramàtica dels colors.
Fantàstica contra!!!! així dona gust!!! Per cert Flores, que pensas de l’escena final amb l’extrema slow motion? Com he dit, l’Argento s’ha auto penjat una altre medalla amb l’escena, com van dir el bo d’en Flores i servidor, amb un italià gairabé «parfecte», quan l’Argento abandona l’escenari en la presentació de Dark Glasses, amb crits de «Magnífico!!!», «Bravísimo»!!!!
Tinc entès que Argento era (és) un flipat dels avenços tecnològics i suposo que va posar aquest de l’extrema slow motion amb calçador. Per mi, no aporta res a la peli, al contrari que en d’altres com l’ús de les rudimentàries steady-cams. L’slow motion acostuma a transmetre un sentit èpic i dramàtic a l’escena. En Sam Pekimpah, per posar sobre la taula a un referent en la utilització de l’èpica ensangonada a través de la càmera lenta, ho sabia encaixar molt bé en el seu discurs fílimc. En la peli d’Argento no l’entenc. El desenllaç es precipita, la fugida no és heroica, el personatge de Nina no ha evolucionat dramàticament (només es desenmascara al final d’una manera ruïn i patètica). Per mi, és fallit en termes generals i «l’slow motion beyond the stars» és molt més prescindible (i oblidable) que, el travelling zenital de la càmera seguint el cap de Dalia rebotant en els esglaons de les escales.