CICLE DARIO ARGENTO (5): SUSPIRIA -1977-

No tinc molt clar si és la segona o tercera vegada que posem una resenya de SUSPIRIA al blog, però per contracte toca, no se molt bé com m’ensortiré per no tornar a repetir coses, ja que a «grandes rasgos» continuo tenint la mateixa opinió, o sia, una obra total, casi perfecte, una referència de gènere, del director i del cinema en general, per molt que molesti.

Amb una introducció com a que fa Argento, és fácil endollarte, ja que sense pasar res, el simple fet de sortir de l’aeroport, agafar un taxi i el recorregut d’aquest fins la AKADEMIE, és una experiència visual y sonora tan per l’espectador com per la protagonista, un patiment constant per un NO PASSA RES, fa que, quan s’ha de posar la carn a la graella, tot i tenir el cos preparat, et deixa igualment KO, per tant, doble mèrit pel director, ja que no juga amb l’element sorpresa, el «no te lo esperabas eh?», perquè saps que les coses acabaran malament per algú/na. Com diu el propi Argento:

«Ciertamente intento con todas mis películas proponer al espectador ese viaje abismal. Suspiria es en ese sentido casi una montaña rusa de sensaciones iniciáticas. Desde el momento en que la protagonista cruza la puerta del aeropuerto, entra en un mundo imprevisible donde cada secuencia es una atracción insólita en si misma». (1)

No puc estar més d’acord, la intro de SUSPIRIA, la intro té una entitat pròpia difícil d’explicar, fàcilment podrian ser aquest vint minuts (una «scena lunga» amb totes les de la llei) un curtmetratge de culte. Recordo també la intro de INSOMNIO com una cosina llunyana de SUSPIRIA, funciona també molt bé, que en uns anys, al ritme que anem, tocarà revisionar, però a «bot pront» la recordo com un film amb una intro patidora molona, i una escena d’aquelles que «cuando era pequeña» entrada al grup de «escenas muertes perras».

L’Arribada de Suzy, no, no es una punk rocker ramoniana, no és pot considera terrorífica, però resulta perturbadora per la posada en escena: un primer pla objectiu de la Suzy, amb un toc realista, càmara al hombro, llum natural, so ambient, per després seguir amb un tall subjectiu de la Suzy amb música de GOBLIN -Amazing again-, amb un enquadrament panoràmic, travelling y com no, color vermell a dojo, que serveix, aquest color, per introduir-nos amb l’abanderament del film, no podem asociar un altre color al film que no sigui el vermell, i no solsament per la sang, aquí totalment secundària, simplement el vermell, en el film, té vida pròpia.

Tenim també l’element temporal, els trons, llampecs i pluja per donar i per vendre, una manera subtil de preparar a la protagonista i a tota dona que pasa pel film, per el tarannà que les espera, angoixa en estat pur, l’espectador está a punt de buscar un paraigües, perquè realment sembla que el necesitarem, ja que sense aquest, tenim, i té els figurants dels film una no protecció real. Recordem l’escena de INFERNO en el subterrani inundat, sencillament apostaflant i passat també per aigua, per tant angoixa assegurada, però això ja vindrà. En resum, la intro és un 10 absolut i categòric.

No penso analitzar tot el film, perquè es farà molt cansí, prefereixo anar parlant de cosetes que m’han semblant interessant en el film i fora d’ell, com per exemple la fantàstica escena dels insectes a dojo, en la escena, esfereïdora, quan els cucs -larvas, no se ni ho buscaré com és e català- cauen del cel com una altre tempesta made in Argento, però cambiant aigua per cucs, però cucs sense pantalla verde, que Got sei Dank, no existia encara en aquelles dates. No se que és més interessant, l’impacte visual de l’escena, o el fet que les noies, no es preguntin el perquè de tot plegat, fan que «cuando ruge la marabunta» sigui un joc de nens, no hi ha un espèrit crític de que perquè hi ha algo en descomposició allà dalt, com si tinguessin assumit que pillaran passi el que passi, i l’únic que fan es treures els cucs del cabell. És clar, tots sabem que aquest cucs no tenen el verí mortal de ARACNOFOBIA & CO, pero són inclus més fastigosos sense arrivar a ser mortals per l’ésser humà, inclús amb quantitats maques. Argento ho torna a fer, fa que mirem per la butaca, pel sostre, o ara em pica el cabell, i tot i fen-te el mascle, ho comprobas per si les mosques.

Com he dit es tracten de larves reals, sense trucs, i aquí va jugar un paper molt important en Maurizio Garrone, assistent de l’atrezzo i experts amb insectes. Larves, per cert, adquirides, donant un toc científic al blog, faltaria més, dels moscardons «Sarcophaga carnaria», que s’alimenten, «no s’ho digueu» de carn putrefacte. En Garrone, amb ordres de l’Argento, ja que aquest va consultar a professionals de l’assumpte, va aconseguir aquesta colla de moscardons, els va mantenir a base de carronya, es van reproduir i reproduir en un hangar climatitzat de l’estudi De Paolis de Roma. I després la festa de desplaçar a aquesta gran colla de Moscardons, ni més ni menys, i com ja sabeu ja que heu lleigit les ressenyes anteriors de Suspiria, a Suïssa, aquest país que m’està permetent anar cada any al festival de Sitges com un rei, o tenir una col.lecció algo fascinant d’editores com Eureka, Arrow, Criterion & CO. I us asseguro sense tenir informació, que les van passar canutes, segur, per passar aquell arsenal de bicherio, per l’aduana. A part d’això, també l’Argento va encargar un bon grapat, d’abelles, cuques de llum i cotxinilles, per treballar amb els sons d’aquestos en postproducció, ja que, Argento, es va desplaçar als boscs de Suissa per captar els sons nocturns de la natura. SI AIXO NO ES AMOR PEL CINEMA!!!!!!

Éssent l’anarquia el meu punt fort a l’hora d’escriure, ho deixaré aquí, perquè crec que m’estic fent pesat. Ademés he accelerat la ressenya perquè el mes de Febrer està buit d’entrades, i això no pot ésser. Podem seguir parlant del film a base de comentaris, jo ho deixi aquí, si voleu un enfoc més global del film us deixo l’enllaç de l’entrada. Abans de fer-ho, lo posso la nota, pero no està influenciat del que vaig dir fa X temps. 9’5/10. Com he dit una obra referencial total.

DIA 4 del MPVP: SUSPIRIAS

SITGES 2018 SUSPIRIA. LUCA GUADAGNINO. 2018

(1) Suspiria: las ministras del mal, de Pilar Pedraza, Fantasmagorías 6. 2020

CICLE DARIO ARGENTO (3), bonus track amb: LOS CINCO DIAS -le cinque giornate- (1973), IL TRAM. LA PORTA SUL BUIO (1973) i TESTIMONE OCULARE- LA PORTA SUL BUIO (1973).

SINOPSIS DE FA:

Milán, revuelta anti-austriaca de 1848. Cainazzo (Celentano), un delincuente de poca monta, y Rómulo (Cerusico) un panadero, se ven envueltos en los disturbios del momento. Asisten a reuniones en las que entran en contacto con los personajes más heterogéneos: agentes dobles, gentes sedientas de sangre, aventureros sin escrúpulos. Y como no desean ser marginados, participan de forma oportunista en la rebelión. Pero en medio de tanta injusticia y violencia, Rómulo reacciona instintivamente

L’Argento cremat pel seu autobombo dels seus tres anteriors films amb temática semblant, pensa en deixar el món del cinema, semblant més una reacció per cridar l’atenció per explorar altres gèneres cinematogràfics i després de l’experiència televisiva que comentaré després, treballa amb un guionista «Poeta del poble» Nanni Balestrini, éssen un dels fundadors del POTERE OPERAIO, un partit polític d’extrema esquerre, així doncs, el tema de la objectivitat en el guió desapareix i passa a fer un film històric a un film sobre la revolució. L’Argento no volía dirigira la peli, el director inicial, Nanni Loy, es baixa del vaixell i es per insistència de papi Argento (productor) que gairebé obliga al seu fill a dirigirla. El resultat? doncs un fracas de taquilla, ja que els fans de l’Argento esperaven más de lo mismo, i els crítics el tilden d’anarcofeixista i de manipular un fet històric.

El problema del film son dos, el primer per part de l’Argento, que en l’anterior film CUATRO MOSCAS SOBRE EL TERCIOPELO GRIS, ja ens força a tragar amb les sevas incursions a la comedia més italiana, sense donarse compte que afectava alhora de compactar el film. Segona cagada, donarli el paper principal al Adriano Celentano, una especie de Jim Carrey a la italiana, amb un repertori de monerias i gesticulacions que li donan al film una sensació constant de costellada general, donantli el tufillo de comedieta chusca casposa made in Italia d’aquella época.

Que hi ha de bo en el film? doncs cosetes puntuals, com per exemple la novia novieta d’en Argento, la Marilú Toló, que s’excita veient con combatent i morent els seus camarades, simpática escena plena d’erotisme i nudie gratuit, i interessant paper donant-li una sexualitat dominant extraña de veure portant vestits cinc talles més petites. I a nivell d’Argento, aquest li dona escenas de violència considerable i sanguinarias que fan de contrapunt total amb la costellada d’humor que estàvem veient. I poca coseta més a destacar, el film es segueix bé, es entretingut, i aquest contrapunts anàrquics sumen més que resten, ja que de la resta s’encarrega el fallit to donat al film. 4’5/10

Il tram – La porta sul buio

SINOPSIS DE FA: Un recién nombrado Detective obtiene su primer caso de asesinato: una joven de 27 años es asesinada en el tranvía y escondida bajo un asiento cuando volvía de su trabajo la noche anterior. Ninguno de los pasajeros ni el conductor vieron el suceso, ¿Cómo es posible?

L’Argento accepta la oferta de la RAI de produir una mini-serie de terror de quatre episodis, per emitirlas en el Prime Time italià. Però els jefes de la RAI no estan satisfets per l’excés de violència i la explicicitat de les escenes, i que esperaven si l’Argento i en Luigi Cozzi estaven en el projecte!!!!, el resultat, els episodis son retallats per la censura. El episodi está fragmentat en dos apartats, el primer es l’investigació policial del crim, molt de manual, passa sense pena ni gloria, i una segona fent referència a l’intent de que un inocent sigui condemnat injustament, un apartat molt d’en Alfred Hitchcock, cosa que no s’amaga, sobretot en la presentació de la serie, on surt l’Argento presentant-se a si mateix i després, si hi ha temps, el capítol. 5/10

Testimone oculare – La porta sul buio

SINOPSIS DE FA: Roberta, una atractiva mujer conduce por un camino apartado, pero, de repente, tiene que frenar al ver delante del coche a una chica tendida en el suelo, inmóvil y sangrando. Roberta observa que ha recibido un tiro y que el asesino la observa desde detrás de unos arbustos. Escapa despavorida del escenario del crimen y se dirige a una comisaría; pero, cuando la policía llega al lugar, ya no hay evidencia alguna del crimen

Seguim igual, el passarell de l’Argento fa la presentació del capítol, un episodio que tenia que ser dirigit per l’assistent de l’Argento al seus anteriors films, en Roberto Pariante, pero aquest es veu sobrepassat i demana que en Dario s’encarregui del capítol, i així serà.

Interessant introducció on la protagonista, la Roberta, trova la víctima a la carretera, dilatant l’escena per recrearse amb el cos de la víctima, truca a la policia, pero no hi ha mòvil, llavors deixa l’escena del crim per buscar un telefon, en la tornada el cos ha desaparegut. La juguesca psicològica de manual, pero efectiva, on la policia i l’entorn de la Roberta creu que s’ho ha imaginat tot. Aquesta juguesca s’escau fins la part final, on l’Argento es treu de no se on, la mateixa estructuració que en EL PAJARO DE LAS PLUMAS DE CRISTAL, per tancar aquest discret migmetratge telefílmic, que ni fu ni fa, ni faster ni lauder, només per fans del completisme filmogràfic, i fins aquí el BONUS TRACK. 5/10

CICLE DARIO ARGENTO (3): CUATRO MOSCAS SOBRE TERCIOPELO GRIS ( Quatre mosche di velluto grigio) -1971-

En Roberto, un bataca d’un grup de rock 70ero, s’enmerda amb un assassinat, que ell no ha comés, o sí, però sense voler. Aquest, valent d’ell, vol fotre el camp «martxando leches» del lloc del crim, en un teatre tiradillo, allí es fotografiat per algú i comença la juguesca perturbadora per trovar qui és l’assassí, que curiosament el fet que ajudarà a desenmascarar a l’assassí de torn es troba en el títol.

l’Argento s’endinsa en un giallo diferent, això és el que ell volia, sortir dels taquillassos de la zona de confort dels seus dos anteriors treballs, i amb aquest, queda complentada la famosa «trilogía de las bestias», on ell mateix, en la seva autobiografia, alletja el corrent de posar títols d’animalots i enrevesarlos, segons ell ho odia, doncs van 3 per ara!!!!!. El director vol donar-li un to més oníric, sempre dins del seu mundillo pervers del giallo, i afegint recursos cinematogràfics que m’han deixat amb un pam de nas.

Començarem per la búsqueda de l’actor principal, l’Argento volia que el protagonista sigués un músic, va preguntar pel James Taylor, aquest va dir que el cinema no li interessava gens, després en Terence Stamp, que de segur l’Argento havia vista el sensacional mig metratge d’en Federico Fellini «Toby Dammit» que aquí sí que va acceptar interpretar a una estrella adaptar un conte de l’Edgar Allan Poe, que pel meu gust, junt amb «Roma» són els millors treballs d’en Fellini. Després d’en Stamp en Michael York, que també va dir que nanai. També va evaluar que la música del grup sigués las de Deep Purple, i també mistus. Serà al veure la comediete «Amantes y otros extraños» on descobreix al seu prota, en Michael Brandon, el qual tenía un semblant físic amb ell considerable, larguirucho, primet i amb txolles brutes, però no tenia ni puta idea de tocar la bateria. Llavors intenta que el personatge femení s’assembli també a la seva dona «d’antonses», la Marisa, contractant a Mimsy Farmer, i li sumem al Bud Spencer i ja els tenim a tots.

Sincerament és un film únic, estem davant d’un producte que té coses excepcionals amb cosas gairebé insoportables. Insoportable és el fet d’insertar comedia de manera repetitiva en mig d’un giallo de pura cepa. Els personatges del carter es tret del franquiciat d’en Jaimito & CO, amb l’investigador privat gay se li’m va la mà, ja que aquest té un metratge considerable, i està unit permanenmet a la comedia, per exemple en «el pájaro de las plumas de cristal» ho fa més subtilment amb el encargat de la tenda d’antiquaris. Ull no ho fa malament, però tinc la sensació d’estar veient «una jaula de grillos» per moments. Després està «il professore» l’ajudant d’en Diomede (Bud Spencer), una caricatura d’en Jean Luc Goodard, i el mateix Bud Spencer, que tot i que no té un personatge còmic, però el karma del repartidor d’hosties és molt llarga. Tot en conjunt fa que hi hagi un ambient de charlotada que no pega amb el to real del film.

Anem per l’escena onírica, una decapitació final, fragmentada al llarg del film, avançant l’escena per parts. Escena grabada a Arabia Saudí, hi havia calerets, amb una ambientació excepcional, tot i que dura segons cada mostre d’aquest, no arriva a nivell del colorido de «The Fall», però segueix éssent molt destacable. L’autor del llibre «Dario Argento: el celuloide teñido de rojo» em Ramón Alfonso, patina i la denomina, l’escena onírica nipona.

Seguint amb escenes destacables, és l’assassinat de la criada de la parelleta al parc de «St. Jordi», interpretat per la Marisa Fabbri, on succeirà una dilatada persecució en el laberíntic parc, jugant amb la claustrofobia i el patiment per salvar la vida, d’algo que no es veu, pero s’intuiex, jugant amb tot moments amb arbres majestuosos, fonts i xorrejos d’aigua, que segons ell, s’inspira amb la més que interessant peli d’en Jacques Tourneur «The leopard Man»; curiosament l’acabat de l’escena, també segueix l’estil Tourneur amb l’art d’insinuar, amb la mort no explícita d’aquesta, veient-se només la mà esgarrapant la pared.

I arrivem a la mare de les escenes, l’accident de cotxe de la Mimsy Farmer tancant la pel.lícula, utilitzant una «cámara de filmación alemana única en el mundo», en aquell «antonses» segons l’Argento, arrivant a «una velocidad de toma de 36.000 fotogramas por segundo», fa que el director es tiri una de les seves «argentadas»: «La secuencia final, en la que se ven todos los fragmentos del parabrisas queexplota mientras Mimsy literalmente pierda la cabeza -obtenida luego de doce tomas- , creo que su modo ha hecho historia». Clar, és espectacular l’escena, pero s’ha da dir (també ho afirma ell), que Michelangelo Antonioni l’utiltza en «Zabriskie Point», un film, ja que hi soc, interessant, trencador i polèmic. També, suposo que amb altres càmaras modernes, s’ha introduit en «Matrix» i més reiteradament «300» d’en Zack Snyder. Una altre escena a destacar és la mort de l’amant d’en Tobias escales avall, amb una col.locació de la cámara, com a mínim curiosa amb un resultat original i sorprenent, bravo per l’Argento per intentar buscar coses noves.

També tenim la ració centífica, una anada d’olla important, i clau en la resolució del film, sempre basant-se amb «algún estudio muestra que» bla bla bla bla, agafant-se a qualsevol cosa per poder justificar l’acabat del film, amb una resolució típica del giallo, pel que fa al «sorpasso» final, però que em decepciona per les explicaciones donades, no em fan falta, quan són tan evitables, una persona que assassina una i altre vegada, l’espectador no necesita cap justificació dels fets, justificar la bogeria amb paraules i el perquè de tot plegat, és un recurs que mai m’ha agradat, tot i que no queda malamanet i entenc més una explicació al personatge d’en Tobias que al espectador. Per cert l’escena de laboratori amb l’ull humà és canela fina!!!!

Com a conclusió, es podria dir que es tracta d’un film sobre la depravació de la parella, el desgast d’un matrimoni pels fets esdevinguts, on cap dels dos protagonistes cau bé, sobretot ell, portat a terreny del gènere, i salpicat per altres gèneres que amb més subtilitat i menys duració, hagués convertit amb una obra que podia haver competit amb les Suspirias i altres obres totals del director, on el director treu un regitzell de recursos cinematogràfics no vists fins ara, que fan que aquesta lluita interna entre l’àngel i el dimoni, o sia, el posar-la a parir o lloarla, quedi decantada per la possitivitat en la seva valoració global. 7/10

SITGES DIA 6: A WOUNDED FAWN (2022) -Travis Stevens- / SHEPHERD (2021) -Russell Owen-

Amb A wounded Fawn s’hauria d’inaugurar un premi a la millor meitat d’un film, el qual seria sense dubte la guanyadora. Una sinopsis ben simple i directa, un assassí en serie amb transtorns bipolars a dojo, té una segona cita amb una currante d’un museo d’art. Aquest s’escapan a una casa a pendre pel cul, i allà pasaran coses, com els catalans «que hacen cosas».

Amb una intro trencadora que deixa ja les cartes boca amunt digne del millor Darío Argento (Insomnio, per exemple) dilatadament llarga amb un ritme trepidant en la subasta, recoll del premi i proposta de negoci. Després ens presenta al personatge femení, una adorable i cool noieta fascinada per l’ambient d’art que respira la cabanya de l’oncle Tom. I és aquí on el film brilla, una mano a mano d’altíssim nivell el qual recordo SI NOMES SI al mestre Alfred Hitchcock, crean una atmòsfera de intriga i asfixia digne d’en gordi, amb un climax perturbador a la par que fascinant, amb aquells primers plans a objectes importants i relevants en la trama (véase «la soga» per exemple), tenint com a escena preferida, aquell moment que ella es tanca al lavabo sabent que en un 99% el seu enamorat, en el transcurs de la cita ja no tant, és un assassí i correrà perill, però encara no s’ha descobert al 100%, així que valenta d’ella surt del lavabo resant per aquest 1%, pero res de res, passa el que ha de passar. Nota 1/2 del film: 9/10

La segona part del film és un «vale todo», una burrada sense sentit, pero visualment espectacular, plens d’imatges d’apartar la vista, així com perturbadores, algunes rídicules, altres efectistes, i tornant a la sensació de «Abierto hasta el amanecer», o sia, dos pelis totalment diferents en una. L’error fatídic és intentar lligar cabos sueltos entre les dos parts, no val la pena, jo m’estic tornant més classicot, així que prefereixo la primera part al lisergisme per un tubo de la segona!!!!. Ho millor d’aquesta part és el final amb les lletres de crèdit. Nota de la segona part del film: 6/10.

Total: 7’5/10

Un jove adult, massacrat per una pèrdua propera, se’n va a viure a pendre pel cul, a una illa amb 4 cabres i molt de fred. Allà passaran cosetes, com els catalans també «que hacen cosas».

És pot dir que és un film efectista, no engaña a ningú, saps d’avantmatx que seras nutrit d’un regitzell d’esglais importants, i així és, es vol apropar a un thriller psicològic tortuós, però ho fa de passada, menys mal, el públic vol sustos i passar-ho malament i això tindrà. Pocs actors però amb un impacte important, sobretot les dues noies maduretes: la veterena Greta Scacchi com a mare d’ell, tenint una de les escenes d’apartar la mirada de campionat, i la Kate Dickie com la pescadora enigmàtica torta (vista «la bruja» d’en Robert Eggers).

El problema del film, és que la búsqueda de l’efectisme constant, fan que algunes situaciones i escenes, tot i que són resultones, fan tufillo a que están posadas amb calçador pel bé del ritme, com per exemple l’aparició d’un vaixell estancat que ningú abans s’habia donat compte. I el punt més fluixet, l’intent de enrabassar la trama amb la tralla psicològica de culpabilitat, que crec que desaporta i desdibuixa una mica un film, que és lo que és, un entreteniment de sustus ben fets, crean atmòsferes efectistes però molt resultones (l’escena final de les ovelles és molt impactant). 6’5/10

SITGES 2022 DIA 3: El ser (Sebastián d’Arbó) -1982- / Dark Glasses (Dario Argento) -2022-

M’estreno al Brigadoon, sold out típic de fi de setmana. Entrenyable presentació presencial d’en Sebas, tan peculiar com pintoresc, comença el discurs en català i es avisat que si podia cambiar d’idioma, llavors ve l’acudit idiomàtic que ell esperava una reacció de cachondeito pero obté indiferència. Torna a cargar contra la Pilar Miró, al qual l’acusa de cargarse el cinema espanyol, i es torna a piropejar afirmant el seu producte com a únic i pioner. Entranyable i agrait.

Segon film que vec d’en d’Arbó el primer va ésser «Viaje al más allá», ambdos a Sitges, ambdos al Brigadoon i ambdos amb el gran Narciso Ibáñez Menta. Amb temàtica evidentment lligada a la parapsicologia, tenim un més que correcte film, amb un clímax molt elaborat, un ritme adhient combinant les escenes amb chicha amb escenes de transició i desenvolupament dels personatges. El pilar fonamental del film no és altre que l’actriu principal Mercedes Sampietro, està sensacional, i sensacionalment sensual i sexy. En Menta al seu alt nivell com a Tristanbaker de torn. Interessant treball dels FX que combina una escena tipo Scanners d’anar per casa però resultona, amb les de l’hectoplasma i l’alliberament d’energia a l’estil Bola de drac.

Com a cosetes negatives: la música es millorable, sobretot amb la trilladíssima sonoritat de l’època amb els moments tontets romanticos. Alguns diàlegs són de vergonya aliena. I alguns actors reguleros, A part d’això, el film es mereixedor d’un visionat. 6’5/10

Respectant la cronologia del cicle d’Argento, em decidit, en FLores i servidor, de fer el comentar i deixarlo en llista d’espera. Això sí, una parell de foticos d’en Dario Argento recollint un més que merescut «premit», amb un discurs d’agraïment etern a Sitges i a l’Anguel Sala. Com a anécdota el moment en que diu una frase molt escueta en italià, la traductora esperant que digues més cosa, pero en Dario li diu que traduexi la curta frase que havia dit

CICLE DARIO ARGENTO (1): EL PÁJARO DE LAS PLUMAS DE CRISTAL (L’uccello dalle piume di cristallo)

Per començar el cicle, estaria bé dir cuatre idees prèvies que tenim del director, en Dario Argento, ja que tot i que sigui una revisión cronològica i gairebé exhaustiva del director, ja tenim uns tirus pegats i segurament, servidor haurà vist un 40% de la filmografia d’aquest, segur que el Tetsuo Flores més, sense estar centrada a una època específica, per exemple ja comentada aquí «Suspiria», en el cicle que ja no recordo el nom, o «la terza madre», vista als apartaments St. Jose de Sitges amb el Tetsuo Flores, evidentment en el festival internacional de cinema de Sitges. També he tingut la desgràcia de veure Drácula 3D, i per això, afirmo, previ cicle que els films de l’Argento són d’alta qualitat quan es rodeja de grans professionals, i baixa notablement quan no és així, per tant afirmo que l’Argento no és un director total, aquell que domina tots els aspectes cinematogràfics d’un film. Sense jugar ventatge, és una idea que he tingut de fa temps, ja que no entenia la mancança de qualitat, per exemple de Drácula 3D, que coqueteja, desgraciadament amb l’amateurisme, éssent un dels seus últims films, no l’últim, aquest any s’estrena: «Dark Glasses» aka Ochialli Neri. I dic això perquè en el llibre,comprat expressament pel cicle, «Darío Argento: el celuloide teñido de rojo» hi han exemples del que dic y concretament de la seva òpera prima, el qual aniré introduint segons avanci la ressenya.

En Sam Dalmas, nom que trempa, això no tan com el nom real del actor: Tony Musante, és un jove escritor ianqui que està a punt de martxar de Roma, pero accidentalment observa un aparent assassinat; aquest assassí no és la primera vegada que actúa, i acapara l’atenció del fucker Musante, aquest decideix quedarse per ajudar a trovar el psychokiller. Així a bote pronte, el primer judici de causa és que és un imbècil per quedarse, i més encara per autonombrarse defensor altruista de la humanitat.

Estem davant una òpera prima poc habitual, on a nivell formal es difícil trobar-li esquerdes pròpies de la que seria una òpera prima, i empalmo amb la intro del text: és que a la fotografia está Vittorio Storaro, guanyador de 3 Oscars, un d’ells d’un film vista recentment amb un espatarrant 4K: Apocalypse Now. A nivell tècnic, el film no falla, amb una riquesa de plans cinematogràfic, com he dit, no pròpia per un òpera prima; el que fa elevar el nivell d’un giallo argumentalment giallista, per tant, no hi ha de cap de les maneres el factor sorpressiu argumental, a no se que un s’estreni amb el giallo, que no és el cas. Recordo la intro i la outro com als moments més potents del film, la escena flueix sola, sense jugar la carta de ser potencialment explícita, amb uns climaxs (ambdues) dignes dels guionistes del clan de Sergio Leone, que casualment, l’Argento ho va ésser, i concretament a la meravellosa «hasta que llego su hora» (1) també anomenada, l’spaguetti Western convertida en ART. Aquest climax en forma de dil.latació de les escenes (la intro crec que dura 20 minuts, composades per mirades, silencis i mosques), va ser marca de la casa del film anomenat, i curiosament marca de la casa en las intro de l’Argento, aquelles que dil.laten el temps, creant moments de patiment constant en l’espectador, recordo a bot pront la intro de «Insomnio», i és clar la de «Suspiria». Doncs aquí igual, una intro fantàstica, amb uns contrastos de colors que ajuden a intensificar l’escena, així com la idea genial de que Dalmas es quedi atrapat entre dos viderieras i contempli sense poder gairebé res l’agonia de la víctima. El muntatge de la intro es sensacional, és clar, com he dit abans l’Storaro ajuda molt, i, com no he dit encara, la música i efectes sonors compacten formant uns minuts d’alta qualitat cinematogràfica. Per cert de la música s’encarrega l’Ennio Morricone, no hi ha res més a dir, bueno si, en forma d’anècdota (2). Tot el que he dit de la intro, val també per la outro o escena final, també a la galeria d’art.

Tenim aquest professionals d’alta qualitat amb resultats evidents d’alt nivell, quin és el problema del film llavors? Més que del film, potser seria del gènere, ja que, a nivell personal, trovo que el giallo pot ser molt esquemàtic i tancat, seguint sempre el mateix tarannà, les normes són aquestes i si vols jugar es lo que hay, pero a nivell d’exigència pròpia en busca de la obra perfecta (En Suspiria ho vaig trobar), un busca l’excel.lència sempre, i el aspecte repetitiu del gènere, no ajuda en aquesta busqueda, sobretot quan parlem de nus del film, o de tot film giallista. En esència trobo el film rutinari en el nus, tenint coses interessants, com la introducció d’un humor molest i sàdic : el moment «sospechosos habituales» en la roda de reconeixement quan el poli li fot la bronca al ajudant que habia posat al grup dels agresors sexuals a un del grup dels transvestits. O quan en Dalmas va a la tenda d’antiquaris i és «assaltat» sexualment per l’encarregat gay d’aquesta. És sense dubte, un tipus d’humor molt abrupte, amb contagotes que suma molt per donar vidilla al nus, pero tinc la sensació que no es surt del tot de la rutina. També suma un recurs no se si propi, crec que no, de que a meitat del film sembla haverse resolt el cas, però es descobreix la doble autoria, un recurs molt explotat al thriller i al terror modern. Com es pot lluitar contra la rutina en el giallo? Doncs en «Torso: violencia carnal» dona en la tecla: sexualitat explícita repetitiva, perquè mira que subratlla una i una altre vegada: sexe explícit—> assassinat, clar d’aquesta repetició el personal no es queixa tant ;). Desgraciadament en el film de l’Argento, no es el cas, potser encara no había explotat el giallo amb forta càrrega sexual, ho desconec, tot i que hi han un par d’escenes sensual, però gens explícites (A Perefort, si hagués presentat aquesta peli, m’haurien xiulat).

I parlant de Torso, aprofito la vintenessa per analitzar el grup actoral, éssent la Suzy Kendall part de l’elenc tant a Torso com al film d’en Dario Argento. Al film he tingut un problema a l’hora d’elegir els audios en la sensacional edició de la ARROW, ja que no tinc clar el idioma original del film, ja que la parella protagonista ni tenen la pinta d’italians, ademés vaig anar probant, audio italià i audio angles, i no sabria dir-ho 100%, tot i que els italians doblaban els actors americans quan venian a fer uns calerons. A part de l’idioma, m’han semblat tot l’elenc correctes, no soc gaire fan del Musante, tampoc he vist moltes pelis d’ells, i si que ho soc de la Suzy Kendall, molt més atractiva i sensual que bona actriu això si. En resum tots correctes sense tirar cohets.

I que dir del director, vaia personatge!!!!, pel seu ego (véase abajo (1) y (2)) va estar a punt de fotre el rodatge a la merde, i sort del seu pare en Salvatore Argento, que va convencer als tècnics i professionals, que aquestos van tildar al Dario de chapusser i matusser, degut això en Salvatore per salvar el film, va tenir que contractar a més professionals per tirar el film endavant. Broncas també amb l’elenc, en Tony Musante el tilda de inútil i l’acusa de donarli instruccions molt complexes. A favor de l’Argento dir que al final el film és molt compacte i hauria un film referencial de gènere. Destaco, que no se si es cosa seva, els plans subjectius continuos quan es fa referència al assassí, un recurs utilitzat amb moltes trampes en la saga dels Viernes 13. Moments de climax total, on et fan patir de debò, suman les escenes quan ens monstra l’elecció de l’arma, amb un sempre eficient cuero negre. I també ja sigui per estalviar o per fer-se un Hitchock (ell es fa un cameig breu en totes les seves pelis), però en Darío, he lleigit o vist, que també surt en totes o gairebé totes les seves pelis, o sia, les seves mans, éssent les mans de l’assassí.

7,5/10

Més que interessant òpera prima deixant a part la pre i post producció en forma d’arrogància per part del director, amb moments puntuals d’altíssim nivell, amb altres de manual de gènere. Pròxim viatge: Cuatro moscas sobre el terciopelo gris.

(1) Anècdota apustuflant: L’Argento va formar equip amb el guionistes de Sergio Leone al film «Hasta que llegó su hora», equip de guionistes: Sergio Leone, Sergio Donati, Dario Argento, Bernardo Bertolucci, «CASI NÁ». La prensa italiana, que era molt entremeliada, acusa a l’Argento de no fotre ni brot en l’equip, perquè ens entenguem, era el típic que les coletilles, amb frases bòniques buides, com donant el OK, animant al personal, i al final posa el nom al treball grupal de ciències naturals: aparell reproductor femení, sense a haver fotut ni brot. L’Argento indignadíssim surt a la palestra i cito: » (…) En cuanto a mi participación, és un film de Leone, porque la rodó él, pero también tiene muchas cosas mías. Por ejemplo, el prólogo, la idea de la mosca en la cara de Woody Strode fue mía». Quan vaig lleigir això, somriures i més enllà van haver-hi, i demostra que la teoria del treball grupal escolar no va tan mal encaminada. Ademés si surts en defensa pròpia i el teu argument abanderat és una escena que dura uns segons en un film de tres hores, tot i que està molt, és una idea ornamental que suma mil.lèssimes, en cap cas li dona forma a l’escena……aquest Argento és un tremendu!!!!!

(2) Continuem amb el descar de l’Argento, el qual es va presentar a casa d’en Morricone per imposarli la música que volia per film, portant un grapat de, suposo que vinils, i que en Morricone es bases (o copies) amb les cançonetes que li havia portat…..CRACK DESCARAT!!!!!! Evidentment, l’Ennio ho va rebutjar i va fer el que li sortia dels collons.

Apa a dormir!!!!

CICLE DARIO ARGENTO

Vinga doncs no perdem més temps i fotem-li amb el cicle, si en Putin ens ho permet of course. Seguirem les mateixes normes que el cicle a dos mans que es du a terme d’en Herschell Gordon Lewis, o sia peli per mes, obrirà foc el que no li toqui obrir el cicle mensual d’en Lewis, o sia, com que al Març (pajas mil) obra foc en Flores amb el Lewis, jo estrenaré el cicle d’Argento (espero que no em toqui fer la de Drácula 3D!!!!!)

Pelis i calendari

1- EL pájaros de las plumas de cristal -Març-

2- El gato de las nueve colas -Abril-

3- Cuatro moscas sobre terciopelo gris -Maig- BONUS TRACK: Los cinco días. Aquesta he conseguit un artxiu V.O., pero la deixo com a bonus track, ja que, ja sigui per poca accesibilitat o per la poc pes en la seva obra, ho deixo com a opcional no obligatori.

4- Rojo oscuro -Juny-

5- Suspiria -Juliol-

6- Inferno -Setembre- (Agost vacances again)

7- Tenebre – Octubre-

8- Phenomena -Novembre-

9- Terror en la opera -Desembre-

10- Los ojos del diablo -Gener-

11- Trauma -Febrer-

12- El síndrome de Stendahl -Març-

13- El fantasma de la ópera -Abril-

14- Insomnio -Maig-

15- El jugador -Juny-

16- Jennifer: Masters of Horror – Juliol- BONUS TRACK: te gusta Hitchcock?. Dic ho mateix que al anterior, sigui per la poca accessibilitat al títol, no seria obligatoria, pero si maca de comentarla

17- Pieles: Masters of Horror -Setembre- August wieder Frei.

18- La madre del mal -Octubre-

19- Giallo -Novembre-

20- Drácula 3D -Desembre-

21- Dark Glasses (Occhiali Neri). – Gener- Peli que se estrena al festival de Berlín 2022, així que potser en la fi de l’any 2023, si el Vladimir no ens mata «antas», crec que potser ja haurà sortit amb format físic o en plataforma.

22- Viatge fi de curs a Roma al museo de l’Argento (Profondo Rosso). I no ho dic en broma.

Es donarà punt possitiu si el visionat prové d’ediciones de la Arrow.

A final del cicle es deixa la porta oberta, per Bonus Tracks, ja que el director dona molt joc per això, ja sia pels numeroso documentals sobre ell, crec que vam veure un a Sitges d’ell, ja sia també com a productor, guionista o cantant de cabaret….evidentment ens ve ràpidament al cap la saga Demons: Demoni 1 y Demoni 2.

DIA 4 del MPVP: SUSPIRIAS

Suspiria (Darío Argento)

Sino em falla la memòria crec que la meva primera vegada va ésser a la sala Sidecar amb en Flores, no recordo la doble sessió potser amb “las Vampiras” Flores?. No vaig acabar molt satisfet del primer visionat de “Suspiria”, no se molt bé perquè, potser perquè era un xic gilipollas, però ara m’he fet un “Blade Runner”, o sia, un primer visionat decepcionat i un segon pels altars (Vista a Perefort). Doncs si, el film m’ha semblat magnífic de principi a fi, un film que crea estil i tendència que desgraciadament els intents de copiar el format i l’estil no funcionaran, perque la Trouppe de l’Argento va comprar les últimes unitats d’aquest tipus de película a la Kodak, amb la característica de ser de poca densitat abarcant i com a resultat un esclat de color únic.

Una intro que crea escola, la típica intro llarguíssima de l’Argento, poder 15-20 minuts, un crescendo constant, desde que la Jessica Harper está en l’aeroport, en el Taxi i arrivant a l’escola on en paral.lel es creua amb la primera víctima, i com no amb els Goblin formant part en tot moment de l’atmosfera, asfixiant ja al Taxi, segurament es un dels treballs més satisfactoris d’aquest, ja que sense Goblin el film seria un altre. 

I que dir quan apareixen la trouppe! la gran Joan Bennett com a Madame Blanc, una actriu que ho va petar als anys 40, i va ésser la dona d’en Fritz Lang, crec que deu anys, on destacaria sobretot el film de «Perversidad» un remake d’en Jean Renoir titulat «la golfa», ambdues d’altíssim nivell. I miss Tanner, una fantàstica Alida Valli, una actorassa que estic seguint en el cicle de Visconti, ho millor en “Senso”, i que participa en una de les meves pelis preferides i descoberta a Sitges també amb el Flores, “los ojos sin rostro”; també tornarà a participar en un film de l’Argento: “Inferno”.  Ja que parlem dels actors, li toca a Jessica Harper, un actriu no tan potent però molt adhient com a ballarina, amb un perfil “Carrie», amb una fragilitat física de antiheroina al servei del ballet. També está en Miguel Bosé, que aprofitaré per comentar unes paraules de diu l’Argento al post partit (extres), on l’acusan de misoginia i maltractament de les dones, ell es defensa que en els seus films les dones són les protagonistes i que els homes són secundaris, i en el cas del film que toca, diu textual: “hay sólo tres hombres, un ciego, uno mudo i un homosexual”, el primer és el pianista, que el seu assassinat és una de les escenes més espectaculars, ja que utiltza uns planols aeris fets artesanalments amb politjes i cablejat llarguíssim, cosa que ara es faria o amb drons o digital. El segon, el mut, el criat, per tant només queda en Miguelet oi?. Evidentment Argento exagera, ja que hi han més homes, tot i que amb papers més enllà dels secundaris, per exemple l’Udo Kier, que posa la nota científica de un parell de minuts. Seguint amb el tema sexual, l’Argento es defensa que el film té tendències lèsbiques sutils, sobretot pel que fa a la Sara y Suzy, com les escenes que están pegadetes llit amb llit, per la invasió (fantástica nasty -ara mateix estic escoltant la fantàstica cançó dels The Damned mentres escric- escena que ens regalen), sincerament aquesta connexió lèsbica jo l’agafo en pinces. 

Per no avorrir, salto fins a l’escena final, fantàstica, més curta i jo trovo que més contundent que la de l’adaptació, que es sencillament una carniceria, aquesta contundència és pel moment que surt la Sara de l’armari, feta caldo, per assatjar a la Suzy, aquesta escena l’he trovat molt terrorífica i aconseguida, que el final de l’adaptació comentada. 

En quan a l’edició en BD de a contraccoriente, fantàstica a nivell visual, una delicia poder gaudir-la en 2K, i aviso una compra futura no molt tard, d’un home cinema per poder gaudir dels efectes sonors dels Goblin i si es trenquen alguns vidres, doncs mala sort. Correcte a nivell de extres un documental de trenta minuts: “Miedo a 400 grados: El cine excesivo de Suspiria»

 9,5 / 10

Ho millor: Tot ella, del segon 1 al final, no dona respir a nivell de ritme y narració, pero és clar, a nivell artístic és i será única, un espectacle visual a nivell cinematogràfic i un exemple de que tots els camps fan que única película destaqui, quedi a les portes, quedi enrera o simplemente sigui “la gran cagada”, aquí es la perfecció: iluminació, fotografia, banda sonora, efectes sonors, interpretacions, direcció……

Ho pitjor: Homens!!! que en un film sobre una escola de dança, que el registri sigui dos tombarelles i mareig de la Jessica Harper, doncs un parell d’escenes de transició de 10-20 segons a lo Leroy de “Fama”, hagués sigut adhient. Ahhh el paper d’en Udo Kier i del colega científic de la Suzy, si es treu, no hagués passat res, aporta més aviat 0. 

SUSPIRIA d’en Luca Guadagnino ha sigut comentada a l’entrada d’en Flores.

EL GATO DE LAS NUEVE COLAS (Il gato a nove code) -Dario Argento- (1971)

Ara m’apateix algo rapidet, com un like a paja, i tirant d’arxiu del FAC (3r o 4t), un xic d’en Argento, però del bo, lluny de les últimes marranades que ha fet….suposo y espero….sense voler, no vull dir noms per no ofendre, però comença en D i acaba amb A, i a més en 3D. Apa doncs, entumeu-ho: (es podria fer un bon acudit sobre Entumeu-ho i en Tomeu Penya, però passo)

Estem davant un dels primers treballs de l’Argento, un giallo de referencia, m’he quedat embobat desde el minut 1, l’Argento m’ha endollat enseguida, una obra potentment visual, que no explícita, bastant light per cert, però la tralla no és necessaria. Un film argumental perfectament portat, sense problemas de ritmes, potser excés de personatges, però sense fissures, el director juga perfectament amb l’ambigüetat de tots els personatges, enganya a l’espectador amb molta habilitat, sense ser un film trampós, res d’això, té l’habilitat de crear un univers personal en cada personatge, els hi dona una entitat pròpia, tots són Keyser Sozé (sospechosos habituales), i això, sense ser una sèrie i amb tan poc temps, té molt de mèrit: desde el nas més especial de Hollywood: Karl Madden (en pau descansi): sensacional l’escena de la cripta, desde el prota James Franciscus, i la insultant bellesa de la Catherine Spaak, explosivament sexy i sensual (amb nudie inclos) i més i més. No tinc la tralla giallista a les esquenes que té en Flores, però sent totalment diferents, per ara, aquest film és el meu giallo preferit, seguit de “torso” i “Orgasmo”. 8’5/10. Ho millor: la sensació que despren de ser un film molt compacte  i complert dins del que pot donar el giallo, desde el director, el compositor (Ennio morricone again), fins el actor de comparsa de torn, bravo per tots. Ho pitjor: l’identitat de l’assassí, SPOILER A MITJES: aquest, té molt poc pes en l’esdevenir del film, els torracollons (aquelles persones que es passen tota la peli intentant adivinar qui es l’assassí) no l’encerterien ni de conya FI DEL SPOILERET DE RES. I un petit error de raccord: la Bianca i el Prota prenent un Martini a un terrat a mitja tarda fent-se fosc, en la següent escena, bona nit i tapat, tot està massa fosc, eclipsi a saco, res una tonterieta. PD: PEAZO EDICIO EN BLU RAY DE ARROW….POSTERS, 4 PORTADES… “y más cosas y más cosas”.

Jo la tinc i vosaltres noooooo!!!!!! 

 

LAS BRUJAS DE ZUGARRAMURDI

Sí senyors, la última del De la Iglesia, no negaré que la he vist amb la catana preparada degut a les últimes cagarrutes d’aquest gran director, tant de tamany com de qualitat artística, però cada vegada tinc més dubtes sobre si el concepte de qualitat es perd al llarg del temps, éssent l’Alex de la Iglesia com abanderat, i en Dario Argento vicepresident. Quan uns directors de cine realitzen obres claus en el devenir del cinema, és normal que el nivell d’exigència augmenti, Scorsese, Spielberg, Coppola, se’ls exigeix que com a mínim facin una bona película, és el que té fer Padrinos, Star Wars, Tiburones, Taxi drivers & CO. Un esglaó per sota (o no) poso als directors, autors de les obres mestres: Muertos de risa, el dia de la bestia, Suspiria, Phenomena de torn, per tant es normal la boracitat en el que es jutgen les seves últimes obres, jo el primer…..es  que s’ho mereixen cony!!!, obras tant impersonals com Dracula 3D o los crímenes de Oxford, i obres més personals pero totalment fallides com Giallo i Balada triste de trompeta…..en fi que comenci la matança!!!….canibal de los garrulos lisérgicos  (era aixina?)

Sinopsis de FA:

Alex de la Iglesia, apodat per mi, com el «Destrossa finals», ´si, crec que té un denominador comú en las seves películas, sembla que no sàpiga com acabar-les, en general quasi tots els seus finals son fallits, aquesta no és una excepeció, pero anem per parts.

El secret de les obres clau del Alex of the church és que els petits detalls fan que la trama funcioni, la grandilocuencia no és un factor decisiu, i quan ho vol fer, punxa (per exemple laBalada i aquesta), la primera hora del  film molts detalls, fan que la peli funcioni, amagant defectes o simplement coses que no m’agraden, però després s’estimba quan l’excès és dominador pel complet de la película, sent la falta de control y la desmesura els principals valors, això el de la Iglesia no ho ha sapigut fer mai, entenc que és molt dificil controlar la desmesura, l’excès, poques obres ho han fet, ara se’m va al cap, Braindead, Abierto hasta el amanecer i poqueta cosa més, inclus Bad taste, éssent el mateix director que Braindead punxa en el desenllaç.

Amb una intro molt cuidada, l’assetjament al negoci de compra d’or pels «rambleros», amb un ritme molt vertiginos i molt ben muntat: tant l’atracament, com la fugida a peu i en cotxe, amb infinitat de detalls que fan bislumbrar la comedia més negra del de la Iglesia, la bestialitat de el dia de la bestia amb la mala llet de muertos de risas, com per exemple: el nen pistoler, el genocidi d’en Bob Esponja amb la penita pena d’en Patricio Estrella, entre d’altres detalls fan que funcioni molt bé, l’allargament de la intro fins que realment comença la trama de les bruixes em fa sospitar de la idea general: o sigui un Abierto hasta el amanecer, potser no tan dràstic, pero fa tufillo: 35 minuts sense la trama de les bruixes, per després empatxar en l’excès….sospitos….a més a més a l’Alex li agrada i molt en Tarantino & CO, i viceversa. Més detalls negatius dels primers 45 minuts és la copia de l’estil de diàleg a la factoria Tarantino: típiques situacions que alternen bogeria absoluta amb diàlegs llargs racionals que no peguen en la actitud impulsiva que mostren. Però els aspectes positius guanyen als negatius.

En aquest primers 45 minuts, les bruixes apareixent molt sutilment, tenint els moments més brillants, el el Bar de la Terele Pavez (ho millor de la peli) i el primer contacte amb la Maura (irregular) i la primera visita a la mansió, amb moments brillants. En aquest nus hi ha una petit sopar, també molt acertat, que donarà lloc a un petit gran rebombori general, allargant massa fins l’excès, per variar!!!!.

A partir d’aquí fiascu total!!! l’akelarre massiu es tremendament llarg, aburrit, sense sentit. Noto un guió totalment caòtic primer volen sacrificar al nen possantlo a l’olla, després sels volen fer petar a tots al sopar de les amiguetes, però  al final és un sacrifici pel Troll del senyor de los anillos, vaja que no està molt clar de l’objectiu de les bruixes. Tot és massa de conya marinera, to seriós amb tocs de comedia gamberra de la primera hora,se’n va a norris, convertint-se en una comedia burra, borejant la comicitat. En l’akelarre final, com no, copiant plans del senyor dels anells, ja previament copiats a Balada triste (els travellings aeris que envolten al personatge). La outro totalment edulcorada, comica i de vergüenza ajena.

El reparto és una autèntica muntanya russa:

– Un Hugo Silva massa tarantitzat, no em convenç

– Un Mario Casas sorpenent tot i que a la part final cansa.

– Terele Pavez: la millor

– Carolina Bang: la endollada, no és bona actriu i punto.

– Macarena Gomez: molt bona actriu (la sepia de DAgon) pero està més de florero, la part de la intro del hospital amb les pastilles pels pacients no fa ni puta gracia (estaba indignat amb l’escena, perdoneu el llenguatge)

– Secun de la Rosa i Pepon Nieto: estan bé, però són papers totalment prescindibles, la subtrama amb la Macarena Gomez no funciona per ser totalment insubstanciosa.

– Carlos Areces i Santiago Segura: irregular, tenen coses genials i a vegades sobren.

– Carmen Maura: a anys llum de la Comunidad, per mi la gran decepció com a jefa de les bruixes, poc carismàtica, no és una lider.

– Jaime Ordoñez: correcte, però instigador  de la racionalitat dins de la bojeria que comento en l’inici de la peli, no acaba de quatllar.

Nota: 6/10

Ho millor: La intro (sempre fa bones intros l’Alex), l’esperit del dia de la bestia que es respira,i Terele Pavez.

Ho pitjor: l’akelarre final, el domini de l’exces acaba éssent la tumba del film, i l’outro vomitiva.

Jo no se si recomanarla o no, es un autèntic Dragon Khan, es disfrutable i odiable a la vegada. Ho sento per rotllo però l’Alex em posa dels nervis a vegades.