Ara m’apateix algo rapidet, com un like a paja, i tirant d’arxiu del FAC (3r o 4t), un xic d’en Argento, però del bo, lluny de les últimes marranades que ha fet….suposo y espero….sense voler, no vull dir noms per no ofendre, però comença en D i acaba amb A, i a més en 3D. Apa doncs, entumeu-ho: (es podria fer un bon acudit sobre Entumeu-ho i en Tomeu Penya, però passo)
Estem davant un dels primers treballs de l’Argento, un giallo de referencia, m’he quedat embobat desde el minut 1, l’Argento m’ha endollat enseguida, una obra potentment visual, que no explícita, bastant light per cert, però la tralla no és necessaria. Un film argumental perfectament portat, sense problemas de ritmes, potser excés de personatges, però sense fissures, el director juga perfectament amb l’ambigüetat de tots els personatges, enganya a l’espectador amb molta habilitat, sense ser un film trampós, res d’això, té l’habilitat de crear un univers personal en cada personatge, els hi dona una entitat pròpia, tots són Keyser Sozé (sospechosos habituales), i això, sense ser una sèrie i amb tan poc temps, té molt de mèrit: desde el nas més especial de Hollywood: Karl Madden (en pau descansi): sensacional l’escena de la cripta, desde el prota James Franciscus, i la insultant bellesa de la Catherine Spaak, explosivament sexy i sensual (amb nudie inclos) i més i més. No tinc la tralla giallista a les esquenes que té en Flores, però sent totalment diferents, per ara, aquest film és el meu giallo preferit, seguit de “torso” i “Orgasmo”. 8’5/10. Ho millor: la sensació que despren de ser un film molt compacte i complert dins del que pot donar el giallo, desde el director, el compositor (Ennio morricone again), fins el actor de comparsa de torn, bravo per tots. Ho pitjor: l’identitat de l’assassí, SPOILER A MITJES: aquest, té molt poc pes en l’esdevenir del film, els torracollons (aquelles persones que es passen tota la peli intentant adivinar qui es l’assassí) no l’encerterien ni de conya FI DEL SPOILERET DE RES. I un petit error de raccord: la Bianca i el Prota prenent un Martini a un terrat a mitja tarda fent-se fosc, en la següent escena, bona nit i tapat, tot està massa fosc, eclipsi a saco, res una tonterieta. PD: PEAZO EDICIO EN BLU RAY DE ARROW….POSTERS, 4 PORTADES… “y más cosas y más cosas”.
Jo la tinc i vosaltres noooooo!!!!!! 
The Young Ones Adults 
Doncs ja pots començar a veure l’edició dels de «contraplano» o quelcom asíns de «Profondo Rosso». Argento té la capacitat d’ensenyar-nos l’assassí en un travelling fugaç i ni ens enterem. Possiblement un dels millors giallo de tots els temps.
Pel que fa al «El gato a nove code» la vaig veure a long long long time ago en una d’aquelles grabacions que féiem de la programació de matinada de La2….
Tot això t’ho dic mentre estic mossegant el pal d’una escombra i trec escuma per la boca de la ràbia que em fa que tinguis aquesta edició tan molona (i segurament a preu de saldo). Congratulations!
Contraplano és la edició que em vas fer pillar a Tallers 79 de «Rojo oscuro»?
El Bluray d’Arrow va nèixer fruit del meu famós impost revolucionari arrant d’uns dels meus: homemade caterings good, ilegal & Cheap (quin bon eslogan pel negoci, llàstima massa tard!!!!!), segurament vaig pagar entre 9’99€-6€, no acostumo a «xantar» més de 10€, ni en traques ni aplicant l’impost revolucionari.
Ara mateix estan: City of the living dead (Lluci Fulci) en Bluray per 9€…Caramalet!!! Phenomena 10’46€….podríem fer la vista gorda!!!!, Inferno 13’70…..ja pica!!!!, Spider baby 11,57,Deranged 8,57…bueno mirat’ho:
http://www.amazon.es/s/ref=sr_st_price-asc-rank?keywords=arrow+video+blu+ray&rh=n%3A599379031%2Cp_n_binding_browse-bin%3A929004031%2Ck%3Aarrow+video+blu+ray&__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85Z%C3%95%C3%91&qid=1448438709&sort=price-asc-rank
Ja se Flores, soc un PROVOCADOR!!!!!
Ahhh, si et dones d’alta el primer mes gastos d’envio gratis!!!! «JAJAJAJAJAJAJAJA!!!!» (Riure malèfic)
«Quería hacer un thriller , con actores de Hollywood y un argumento más convencional. Tal vez por eso no me siento muy satisfecho del resultado final, pues creo que me traicioné a mí mismo, en la manera de planificarla, en los diálogos» (1). Després de les anècdotes amb les quals ens il·lustra el mestre Prenda sobre les controvertides declaracions d’en Dario Argento respecte de, per exemple, la seva participació com a guionista del monument «Hasta que llegó su hora», les paraules que acabo de transcriure se’m presenten almenys com una manera de simplificar les carències de «El gato de las nueve colas». Si hi ha un aspecte que destaca per decepcionar envers la seva peli anterior, aquest és el referent a l’arma del crim i al crim en sí mateix. Una esquifida i mortal corda per ofegar a les víctimes que substitueix la navalla d’afaitar, estri tallant que copça protagonisme en un bon grapat de giallos (2) i que a «El gato de las nueve colas» suposa l’excusa bastant forçada, si ens atenem al modus operandi de l’assassí, per fer un gag quan Carlo Giordani està a la barberia (3). Amb ella desapareix el sentit més simbòlicament eròtic que Jesús Palacios anomena «killing me softly» en passats assajos sobre el giallo i que fa que aquest perdi una certa entitat dins del subgénere. Imagino que aquest és el rovell de l’ou quan Argento parla de traicionar-se a sí mateix. Pel que fa a la resta, el director es mou per tics similars als de la seva precedent obra, dels quals destaco certs personatges marginals i caricaturescos (com el lladregot Gigi «el perdedor», interpretat per Ugo Fangareggi, que acompanya subreptíciament a Giordani a la villa dels Terzi), una estudiada planificació amb travellings i panoràmics elegants (l’entrada a escena a la clínca d’Anna Terzi n’és un exemple i que em recorda al de la gasolinera a «Detour» de Edgar G. Ulmer), i una tendència política cap a l’esquerra propi de l’època (l’inicial rebuig per part del progre Giordani quan es creua amb la malcarada i rica Anna és significatiu). I també, vull afegir, una certa tendència al melodrama dolç entre Franco Arnò i la seva neboda Lori (Cinzia De Carolis) que, per sí sol pot ser tan americana com italiana, però que, encaixat entre escenes de terror, suspens i còmiques fa olor a matxembrat purament llatí. En aquest cas, el tema musical que els acompanya el trobo massa tendenciós i trenca amb l’habitual excel·lència de l’intocable Ennio Morricone qui, en aquesta peli, fa servir, per contra, un més que apreciable jazz dislocat amb esgarrifosos crits com a tema principal.
Personalment, m’agrada veure l’impacte de les pelis en l’època de l’estrena, i per «El gato de las nueve colas», tenim un document de la llegendària Terror Fantàstic #5 del 1971 escrit per P. Yoldi amb una crítica no massa entusiasta:»La idea en que está basada nos parece de poca consistencia (4), aunque a pesar de ello el film logra mantener la atención del espectador gracias a algunos cuadros bien montados y a la indudable calidad de sus intérpretes. En resumen, un film visible sin demasiadas pretensiones (!) en el que Dario Argento quizá se ha enredado entre las numerosas colas del gato «. També ens diu que a Itàlia va generar una forta espectativa amb disturbis i tot per l’excès de demanda a les sales de cinema. En general puc subscriure les paraules d’en Yoldi, però no puc ser tan dur.
Però abans de continuar, hauria de dir de què va la peli! Doncs bé, l’invident Franco Arnò, aficionat a resoldre enigmes, s’associa amb el periodista Carlo Giordani per mirar de resoldre uns crims que succeeixen al voltant d’una clínica que investiga una trisomia del codi genètic que predisposa a la persona a cometre assassinats. Qualsevol pista que els arriba va precedida de la mort de la persona que els ha donat la informació. A Giordani el portarà cap a Anna Terzi, la filla del propietari de la clínica i a Arnò cap al segrest de la seva estimada neboda.
Tot l’imaginari possible d’un director avessat a les novel·les i al cinema, sense vida social quan era un jove adult (5), explossiona en la seves primeres pelis com un caos de bones idees que, mesclades entre sí, i tot i una visió clara i perfeccionista de qualsevol detall del quadre que filma, fan que el resultat final sigui admirable i disfrutable però quedi lluny de l’excel·lència i ens faci dubtar sobre si, en l’època de la «trilogia dels animals», Argento hagi estat un destraler més, amb algunes troballes particulars, de quants artesans hi ha en l’indústria italiana o, en canvi, faci el relleu als grans noms del cinema italià però posant el punt de mira (o el fil de la navalla) al génere de terror i el thriller pujat de voltes. Fil·ligranes argumentals per forçar el títol (com és el cas. A «El pájaro de las plumas de cristal», el nom té més rellevància respecte dels fets; en la peli que ens ocupa serveix per fer aquella cosa tan caduca i tan giallística com que un personatge el citi en el summum d’un diàleg), homenatges a Hitchcock (l’escena dels gots de llet ens evoca a «Sospecha», i no negaré el saber fer d’Argento per generar clímax de suspens), recursos expressionistes com els dels laberíntics i vertiginosos plans zenitals de les escales d’una finca, muntatges hiperfraccionats que desafien la lineïtat temporal, i l’ull (a més de tot el dit fins ara), l’ull rapinyaire que s’equipara amb el de l’espectador pel que fa el sentit voyeur de la mirada fixa, profunda i morbosa, i utilitzat amb (potser massa) fruició. Tot plegat, una escarpada muntanya d’elements que Argento sabrà llimar en les seves master pieces futures. 6,5/10
(1) Entrevista a Dario Argento per Manlio Gomarasca i Antonio José Navarro a Dirigido por #413.
(2) Per exemple a «El pájaro de las plumas de cristal», «La muerte camina con tacón alto», «La lengua de fuego de la iguana» o «Las lágrimas de Jennifer», entre moltes d’altres. Tot i això, i en un altre ordre de coses, l’escena que acaba amb un personatge morint en el forat de l’ascensor és d’una violència notable i fa intuir futures filies etilístiques d’Argento (a mí m’ha recordat a la de Pat Hingle -Eva Axén- trencant el sostre de vidre de l’acadèmia de dansa a «Suspiria»).
(3) L’assassí, sortint-se dels patrons dels seus crims, fa dos talls a la cara del periodista gràfic Righetto (Vittorio Congia), qui va tirar-li una compromesa foto. Després, a la barberia, el barber (Pino Patti) exposa com de fàcil seria rebanar gargantes (com un Sweeney Todd de manual) i en Giordani sua la gota gorda mentre és afaitat. Quasi diria que és un missatge autorreferencial del director, una manera de parodiar una de les troballes més importants de la seva opera prima.
(4) Un dels artífecs del lilbret és l’inefable i admirable a parts iguals Dardano Sacchetti. La seva filmografia és fonamental dins l’exploitation. Va participar en el gruix de cinema gore de Fulci («Nueva York bajo el terror de los zombi», «Miedo en la ciudad de los muertos vivientes», «El más allà», «Aquella casa al lado del cementerio»), va ser guionista de la nissaga de «Demoni», de «Thunder» i en pelis tan deiliciosament delirants com «Massacre in Dinosaur Valley». Sense ell, el cinema de génere italià no hagués estat el mateix ni de lluny. A reivindicar!
(5) «Recuerdo esa gran soledad, en la que pasé momentos terribles pero también hermosos» Ramón Alfonso citant a Argento a «Darío Argento. El celuloide teñido de rojo». En aquest llibre, Àngel Sala no pot estar més encertat quan titula la seva introducció «Argento, fantastique desencadenado».