EL PAÍS DEL SEXO SALVAJE (Il Paese Del Sesso Selvaggio; aka Deep River Savages; aka The Man From The Deep River; aka Sacrifice!; aka Mondo Cannibale i molts més akas) Umberto Lenzi – 1972

Una de les cites ineludibles al Festival de Sitges ha estat la doble sessió docu + peli del rotllo mondo canibale que ens ha ofert l’impagable Brigadoon. A més a més, amb la presència de l’inigualable Me Me Lai, «la aborigen dotada del mejor cuerpo mostrado jamás en la pantalla» (1). Amb aquesta entrada dedicada al mestre Lenzi, farem un especial carregat d’extres: comentari del documental «Eaten Alive! The rise and the fall of italian cannibal films», afotos, destape, taller culinari amb menuts de tot tipus, trailers i una mica de safreig. Recomanable llegir amb taparrabos, a la part més frondosa del jardí de casa i amb complements del tipus òs a la cocorota o penjoll de dents.

«Il Paese del Sesso Salvaggio», és una d’aquelles mostres d’oportunisme i visió comerial del tiet Umberto. Ya vaig comentar un dia sobre l’encertat títol del capítol que li dedica Ruben Lardín a «Giallo italiano. La oscuridad y la sangre»: «Umberto Lenzi. Autoría de ocasión». Tota aquesta generació d’autors italians de l’exploit eren perfectes coneixedors dels codis del cinema de gènere; els dominaven a la perfecció i eren capaços d’anar més enllà de la còpia aportant un toc personal, normalment vinculat amb la seva condició llatina i exploiter, que es traduia en el caràcter més o menys recarregat i amb l’aprofitament d’un star system disposat a tot per obrir-se un forat en el bussisnes. El gènere caníbal, altrament dit «vam haver de menjar-nos els uns als altres», va combinar efectisme d’alta volada (morts violentes, violacions, aborts a pèl, i persones que es van haver de menjar els uns als altres, tot fictici, of course) amb actors posats a prova en situacions límit (nus, passar-les putes a la selva, veure’s obligat a matar -i menjar-se- animals davant la càmera, tot real, of cuorse).

Mondo lirondo: com bé sabeu, això acabarà com el rosari de l’aurora

Doncs bé, en Lenzi va ser, amb aquesta històrica peli, l’aglutinador de dues tendències que pegaven fort a l’època. Per una banda, el gènere mondo («Este perro mundo», 1962) i, per l’altra, un interés, camuflat sota  la paraula altisonant d’antropologia, per les bàrbares costums i rituals de cultures que viuen al marge del món occidental actual. Al documental, es comenta alguna cosa sobre un precedent com és «Un hombre llamado caballo» (1970). En aquest cas, el títol americà, «Man From Deep River» ja s’apropa al de la peli d’índis i temàticament, els indígenes (normalment tractats de més idiotes del que crec que hauria de ser) confonen a John Bradley (Rassimov) amb una mena d’amfibi quan apareix del riu amb un neopré. A les dues propostes anomenades, l’americana i la italiana, ens fan veure que un tipus de vida alternatiu sempre és possible. Després dels traumàtics ritus de pas, l’home civilitzat decobreix un estil de vida molt conectat amb la natura,  molt hippie, i l’espectador creu que el millor que pot fer es quedar-se per sempre més, no tornar a la corrupta civilització.

Preparatius per la boda

John, comet un assassinat, i per fugir de la justícia thailandesa acaba endintsant-se a la selva fins que topa amb una tribu, la bona, que viu sota l’amenaça d’una altra de caníbals. Després de l’inicial empresonament i puteig, en John s’anirà integrant, principalment per l’interés que li ha despertat la joveneta Maraya (Me Me Lai).

En Rassimov preparat per una curiosa tortura

L’idílic paese del sesso selvagio

Entre l’aventura selvàtica que sempre agraeixo, els inserts mondo d’animals sacrificats amb el posterior sorbete de sesos de macaco en el seu crani, que sempre detesto, i els moments sàdics de lluites, escuarteraments i carpaccio de cuixa d’indígena amb mamella a la budell prims, que sempre desperten el meu apetit carnívor, em trobo amb  una peli que va cobrint totes aquestes necessitats de gourmet cinèfag. En Lenzi és capaç de mantenir el pols narratiu tot i els continuats moments d’aturada mondo o de penjada amb els rituals indígenes i quan sembla que aquesta voluntat sensacionalista s’hagi d’imposar, tornen els esdeveniments que fa no es perdi la continuïtat de la història. Si ha tingut la intenció de fer un psuedomondo amb argument a la clàssica, l’Umberto ho aconsegueix sobradament.

El típic càstig de tallar la llengua si ets mal minyó

Degustant un souflé mamella

Per altra banda, la debutant Me Me Lai se li escapa de les mans i ens avorreix amb plans d’estaquirot romàntic: mirada a l’infinit i somriure ingenu. Hi ha una part de melodrama carrincló entre la parella protagonista que sobra i en Rassimov, muy profesional, poca cosa pot fer davant la incapacitat de registres de la Lai.

Maraya (Me Me Lai) amb la seva particular stone face. L’umberto la filmava a càmera lenta i tot…

Això sí, Me Me Lai, s’entrega a l’objectiu amb tota l’esponteneïtat corporal i mai defuig dels múltiples nudies que ens regala. En la presentació de la pel·lícula diu que era capaç del que fós per ser protagonista, però després reivindica posteriors projectes més o menys actuals com renegant una mica del seu passat en el mondo caníbal. Una tónica habitual de la que després parlaré. ARA NO TOCA, cofcof (posi’s veu de Pujol).

La «mangiata viva» Me Me Lai al Brigadoon. Visca!

La Lai també va tenir la seva portada…

Amb tot, i resumint, una mostra ingeniosa de reinventar i mesclar gèneres, amb un dels reis de la caspa italiana, Ovidio G. Assonitis, com a productor, portada a la pantalla per un dels consolidats i versàtils artesans del cine de gènere, continguda tenint en compte els precendents i el que vindrà amb Deodato, el mateix Lenzi o Martino,  assumint amb justicia el títol de pionera. Una certa sensibleria en la relació Rassimov – Lai i estar a vegades en el llindar del documental antropològic salvatge en la manera de filmar devaluen una mica aquesta entretinguda i exòtica aventura: 6,5/10

Una de les instantànies més famoses del gènere

EXTRA FEATURETTES:

EATEN ALIVE! THE RISE AND THE FALL OF ITALIAN CANNIBAL FILMS (Calum Waddell, 2015).

Amb aquest docu, «Eaten Alive!…» vaig poder disfrutar d’un bon aperitiu que em servia per preparar el meu estòmac per la peli d’en Lenzi. En Calum Waddell, especialista en aquest tipus de documentals, ens fa un recurregut per la fauna fílmica cannibale amb el suport d’estrelles del gènere com el mateix Lenzi, Deodato, Martino, etc i actors de la talla de Me Me Lai, Robert Kerman o Giovanni Lombardo Radice.

Després de recollir a la «jet set» de l’aventura selvàtica cafre, de tenir un bon arxiu d’imatges de pelis i de disfrutar com un enano amb els talls de les BSO de les pelis, em queda un regust de producte rutinari que es basa en la projecció més o menys cronològica i antològica de les produccions caníbals comentada pels protagonistes i experts, una mena de drive in traliers festival. He de dir també, que el fet de veure’l a pèl (BSO en anglès i italià amb subtítols en anglès) ha fet que m’hagi perdut una mica, però és evident que estructuralment el documental m’ha semblat massa simple. Per comparar, n’hi ha un a l’edició manga de 2 discos sobre «Holocausto Canibal» que fa un recorregut pel món sobre les repercusions que va tenir la peli (per exemple, al país on es va produir, Colòmbia). I el cas que ens ocupa, són trossos de les pelis enriquides (i de quina manera! això sí) pels comentaris dels convidats.

La típica i eterna dispusta Lenzi/Deodato sobre l’iniciador del gènere, els problemes de rodar a la selva, el problemes amb la justícia,  i un cert estat d’empenediment per haver participat en aquestes salvatjades és la nota predominant en els comentaris. Com ja he dit respecte de Me Me Lai reivindicant-se amb actuacions fora de les que s’ha fet famosa, el simpàtic Lombardo Radice fa un comentari molt similar al de no-se-quin-actor-turc al gran docu «Remake, Remix; Rip-Off…» (està en algun lloc del blog): el de no tenir conciència de la futura difusió d’aquest tipus de cinema pensant que cauria en l’oblid (2). Mentre que els directors de cinema diuen de tant en quant que la seva filmografia té altres tipus de pelis, com si els hi fes vergonya les dels caníbals, excepte en Deodato, convençut i ferm com una roca amb el seu «Cannibal Holocaust» i el seu rigor de documentació, erigint-se i reconeixent-se per tots els altres com la màxima autoritat sobre pelis amb base pseudoantropològica. Lògicament, quan es toca el tema del mondo i l’insert d’imatges d’animals sacrificats, tot el que diuen ho fan amb la boca petita i amb una certa incomoditat, mirant cap a un altre lloc, alegant que aquestes pelis forment part d’una època i que ara serien completament impossibles.

En fi, un docu amb un ric contingut pels amants del gènere i una bona sel·lecció dels protagonistes entrevistats, però amb un muntatge de «trailers comentats» cronològicament que donen una visió un tant desapassionada del tema (compareu amb el del cinema turc i veureu de què parlo). Agraeixo també un apropament cap a les repercusions en el cinema actual. 6,5/10

TRAILERS.

FRANCESCA (Luciano Onnetti, 2015) .

Sorprenent, increíble  i esgarrifosa història de crims, desaparicions i traumes infantils. No us deixeu perdre els crèdits inicials, la música a lo Goblin i el magnetòfon amb una gravació d’ultratomba!

Filmat i doblat en estudi talment com si fós un d’aquells giallos que tant us agrada dels anys 70, utilitzant tecnologia d’aquella època. Endinseu-vos en el seu muntatge brusc, associatiu i simbòlic; amb la sinfonia barroca i amb el cromatisme d’un Mario Bava desquiciat

Dels creadors de la giallística «Sonno Profondo», els germans Onetti donant un pas endavant en espant  i «orrore». Un super homenatge al giallo que només troba a faltar l’star system d’antany

Plans fixes a gavinets matant com a «Profondo Rosso», maniquís com a «Sei donne per l’assassino», noies desaparegudes com a «La Dama de Rosso Uccide Sette Volte», assassins rituals com a gairebé tots els giallos, lo más!.

No us la podeu perdre per l’amor de Déu!!

DER NACHTMHAR (Akiz, 2015)

Si voleu saber què fan els joves adults d’avui dia…

Si voleu descobrir els caos lumínic i de soroll, la incapacitat de comunicació dels joves adults quan surten de casa dels pares per anar-se’n de farra…

Si voleu conéixer com experimenten el pas de la infantesa a la maduresa, els problemes de comprensió dels pares i la crueltat dels altres joves adults…

Aneu a veure aquesta metamorfosi d’una nena, Tina, en una negra papallona.

A través d’una fantàstica història on la ment trastornada és capaç de somatitzar les seves paranoies; si en «Cromosoma 3» hi ha una furiosa creació de monstres, Akiz n’extreu un d’insegur i tendre de la ment d’una jove adulta amb els problemes de maduració que tots hem tingut.

Amb l’aparició estelar de Kim -Sonic Youth- Gordon

 

(1) Rubén Higueras Flores (no és parent meu), a «2000 Maníacos» nº42, pàgina,.. bueno, busqueu-la mandrosos!

(2) A principis del 80 varen ser les petites companyies les que van apostar fort pel video domèstic que va anant substituint els drive- inn i les dobles sessions. En canvi, les majors no estaven massa convençudes d’aquesta via de difusió, i confiaven amb un públic entregat sempre a les grans sales comercials.