Després del subidón gafapastós de «el fantasma y la señora Muir», tornem al món terrenal amb «Escape», basada en una obra teatral d’en John Galswortly, ja va ésser objecte d’una versió cinematogràfica dirigida pel Basil Dean l’any 1930. Primera mala senyal del film, es tracta d’un film inèdit, gairabé invisible, podríem afirmar que és l’obra més desconeguda del director, tampoc ell va tenir molt d’interès en ella («Se me presentaron muchísimos problemas durante el rodaje, y no tenía ningún interes en el guión, que era una mala adaptación de la obra de Galsworthy…») i això es nota; segurament fruit dels inicis inquiets,per contracte i per ganes de fer cinema sense parar, a lo Jess Franco (ara me passat!!!!, només volia possar un ganxo per dir la meva: m’estic lleigint una divertidíssima biografia d’en Jess Franco, regalet d’en Mr Woy, gràcies!!! i a tenir més fills!!! no creus que las teves pelis t’ocupen massa? jo tinc espai!!!).
Dins del supertrillat gènere d’evasió carcelària, es presenta una història, a priori, amb un plantejament força interessant, el dilema del que és just i no, i la idea d’impotència degut a la condemna injusta (per ell), traçada per una línia molt fina de casualitat i fatalitat, fant que la no acceptació de la condena, sigui el fil argumental principal del film. El pes del film recau a sobre d’en Rex Harrison (el fantasma….de la Sra Muir, of course), i amb un segon pla la Peggy Cummins (repetint amb en JLM a «the late george Apley»). En Rex està a bon nivell, el problema que el seu paper és fruit d’una indefinició argumental, li vol donar força, però la història i els seus esdevenirs ho impedeixen, apropant-se més a una interpretació plana, un vull i no puc amb tota regla; també s’ha de dir que en Rex destil.la aquella elegància britànica tan característica, i encarnar a personatges embarrats no li senta tan bé . I la Peggy, té el paper més interessant del film, pero amb molt poca quota de pantalla, fan que aquest interes sigui secundari; aquesta fa el paper d’enamoradissa, que sense importar-li el perquè dels fets intenta ajudar al convicte. La resta dels actors/actrius són víctimes del convencionalisme i la planitud global del film, no deixan lloc ni joc a una mica de juguesca psicològica i a diàlegs entremeliats (només destacaria un parell de diàlegs entre la Peggy i en Rex…..pobre resultat); alguns actors, i s’en fa extrany de dir-ho (el film és la primera producció USA rodada al Regne Unit, o sia, elenc britànic), estant borejant l’amateurisme.
Té coses salvables, evidentment, però no és en la direcció, guió ni diàlegs; crec que un dels punts forts del film (o l’únic) són les localitzacions, pàrams enmardats de neblina i fang em fan recordar «ipso facto» (que gafapasta ha quedat, però fa festa oi?) a la no obra mestre (per mi) «The Wolf man» de la Universal. Aquest ús i abús dels paratges empantanats i enmerdats de fang, donan com a resultat una sensació d’incomoditat relativa a l’espectador, relativa, perquè, desgraciadament, saps (prejutjant clar) que el film no donarà més de si, i el que seria un punt important per crear una atmòsfera claustofòbica es queda més com una anècdota possitiva. Això més un ritme dinàmic, ajudat per una curta duració (o una duració normal segons com es miri), i un final (a la capella) brillant embarrat per un acabat típic de l’època, o sia depressa i corrents, fan que siguin els punts forts del film.
«Escape», és doncs, un film sense ànima, d’encàrrec, extranyament orientat cap a una serie B, més per desidia que per intencions, sense cap (o gairebé cap) punt representatiu d’estil amb segell propi d’en JLM, fan que sense dubtes, no sigui «és un suspenso total!!!» però necessita de la revisió i fer-me la pilota per poder aprovar-la; amb uns mantecadus i uns refrescs em conformo. 4’5/10
Ho millor: em quedo amb el final, el dilema del sacerdot.
Ho pitjor: Quan el director diu que el guió és una merda, tenint en compte que no estem en context exploit, el resultat global no pot ser gens bo, i així queda patent en el transcurs del film. Primer i espero que últim suspens d’en JLM.
Coming soon: Carta a tres esposas; Kirk Douglas, 2 oscars al director i guió……no negaré que estic salivant una mica.
The Young Ones Adults 
Doncs apa, ja coneixem una altra raresa de la Fox. Thank you doctor.
Ai el Tío Jess,ai ….
Com que Escape no dona per fer un feedback ja que crec que es molt dificil de trobar, pixaré fora de test i li dedicaré 4 linieas al llibre esmentat del tiet Jess, recentment acabat amb el meu anomenat «reading in Bahn», no és una cançó dels The Clash, no!!!!, es el temps que tinc per lleigir, i si Flores, estic lleigint!!!! i aquest cop de veritat!!!!, són 30 minuts de dimarts a dissabte, el temps que trigo en anar i tornar de la feina, i siempre amb algun bonus track, algun viatge a Alemania….no soporto perdre el temps!!!! quins temps aquells que em passava alguna horeta mirant el sostre, pudrint-me d’avorriment al pis gore, fastiguejat de fer el vagu, de menjar i de mirar pelis!!!!
Doncs això, desde l’octubre porto tres llibres, un de monolegs del Buenafuente que em va fer somriure una mica, «The day of the triffids» que el vaig disfrutar d’allò més, i el de «las memorias del tio Jess», fantàstic document didàctic!!!!, Gràcies Woy!!!!
No vull faltar al respecte al tiet Jess, pero els primers 2/3 del llibres són interessants a secas, la trovo curiosa pero no superinteressant, algunes anècdotes em fan riure, pero un estava esperant que s’endinses de ple en el món del cinema, això arriba en l’últim terç del llibre, aquí no paro de sal.livar, primer pel que estic lleigint i segon pel mal de gola que tenia, i ja saps com se les gasta les secrecions d’en Prenda eh Woy????? Per cert, aquí a Suissa, et miren malament si escups al terra, i que volen que faci imbècils, em tragu els mocs!!!!!, tampoc ho puc fer al mocador ja que en el segon gargall es converteix en piscina!!!. Estava en la parada del tran lleigint of course….i escupint, i un tio, em mira malament, el cabro estava fumant tirant la cendra al terra i la posterior cigarreta….Are you kidding me!!!!! «no, fuck you, you cabro!!!!»
Per on anava, ahh si!!!, doncs això l’infantesa i adolescencia d’en Franco es interessant i ja, es curios que aparenta el que no es, amb un nivell cultural que superava a gairebe tots els professionals de l’època i d’ara més, amb un nivell musical excels, es en l’`epoca de la seva adolescencia a Paris quan sento enveja, la quantitat de pelis que es va tragar en la cinemateca de PAris!!!!. A destacar les anècdotes sexuals, sempre molt gracioses.
Ja en l’últim terç disfruto amb els capítols dedicats a J.A.Bardem y Berlanga ,amb més pes el de Bardem, ja que els va unir una forta amistad, amb el Berlanga era més qüestions professionals i de respecte. El capítol de l’Orson Welles no té desperdici, al igual que les seves topades amb la censura. Aquest troç se m’ha fet curt, vull més, pero es van acabar les pàgines….quina merda!!!!!! En fi el llibre, com aquest comentari, és molt anàrquic, va a la seva, si bé segueix una pauta cronòlogica lògica, és en l’últim terç on regne l’anarquia i no saps molt bé en quin context temporal et troves….però sincerament, és igual!!!! Molt recomable!!!!