Archivo de la etiqueta: El gato de las nueve colas

CICLE DARIO ARGENTO

Vinga doncs no perdem més temps i fotem-li amb el cicle, si en Putin ens ho permet of course. Seguirem les mateixes normes que el cicle a dos mans que es du a terme d’en Herschell Gordon Lewis, o sia peli per mes, obrirà foc el que no li toqui obrir el cicle mensual d’en Lewis, o sia, com que al Març (pajas mil) obra foc en Flores amb el Lewis, jo estrenaré el cicle d’Argento (espero que no em toqui fer la de Drácula 3D!!!!!)

Pelis i calendari

1- EL pájaros de las plumas de cristal -Març-

2- El gato de las nueve colas -Abril-

3- Cuatro moscas sobre terciopelo gris -Maig- BONUS TRACK: Los cinco días. Aquesta he conseguit un artxiu V.O., pero la deixo com a bonus track, ja que, ja sigui per poca accesibilitat o per la poc pes en la seva obra, ho deixo com a opcional no obligatori.

4- Rojo oscuro -Juny-

5- Suspiria -Juliol-

6- Inferno -Setembre- (Agost vacances again)

7- Tenebre – Octubre-

8- Phenomena -Novembre-

9- Terror en la opera -Desembre-

10- Los ojos del diablo -Gener-

11- Trauma -Febrer-

12- El síndrome de Stendahl -Març-

13- El fantasma de la ópera -Abril-

14- Insomnio -Maig-

15- El jugador -Juny-

16- Jennifer: Masters of Horror – Juliol- BONUS TRACK: te gusta Hitchcock?. Dic ho mateix que al anterior, sigui per la poca accessibilitat al títol, no seria obligatoria, pero si maca de comentarla

17- Pieles: Masters of Horror -Setembre- August wieder Frei.

18- La madre del mal -Octubre-

19- Giallo -Novembre-

20- Drácula 3D -Desembre-

21- Dark Glasses (Occhiali Neri). – Gener- Peli que se estrena al festival de Berlín 2022, així que potser en la fi de l’any 2023, si el Vladimir no ens mata «antas», crec que potser ja haurà sortit amb format físic o en plataforma.

22- Viatge fi de curs a Roma al museo de l’Argento (Profondo Rosso). I no ho dic en broma.

Es donarà punt possitiu si el visionat prové d’ediciones de la Arrow.

A final del cicle es deixa la porta oberta, per Bonus Tracks, ja que el director dona molt joc per això, ja sia pels numeroso documentals sobre ell, crec que vam veure un a Sitges d’ell, ja sia també com a productor, guionista o cantant de cabaret….evidentment ens ve ràpidament al cap la saga Demons: Demoni 1 y Demoni 2.

EL GATO DE LAS NUEVE COLAS (Il gato a nove code) -Dario Argento- (1971)

Ara m’apateix algo rapidet, com un like a paja, i tirant d’arxiu del FAC (3r o 4t), un xic d’en Argento, però del bo, lluny de les últimes marranades que ha fet….suposo y espero….sense voler, no vull dir noms per no ofendre, però comença en D i acaba amb A, i a més en 3D. Apa doncs, entumeu-ho: (es podria fer un bon acudit sobre Entumeu-ho i en Tomeu Penya, però passo)

Estem davant un dels primers treballs de l’Argento, un giallo de referencia, m’he quedat embobat desde el minut 1, l’Argento m’ha endollat enseguida, una obra potentment visual, que no explícita, bastant light per cert, però la tralla no és necessaria. Un film argumental perfectament portat, sense problemas de ritmes, potser excés de personatges, però sense fissures, el director juga perfectament amb l’ambigüetat de tots els personatges, enganya a l’espectador amb molta habilitat, sense ser un film trampós, res d’això, té l’habilitat de crear un univers personal en cada personatge, els hi dona una entitat pròpia, tots són Keyser Sozé (sospechosos habituales), i això, sense ser una sèrie i amb tan poc temps, té molt de mèrit: desde el nas més especial de Hollywood: Karl Madden (en pau descansi): sensacional l’escena de la cripta, desde el prota James Franciscus, i la insultant bellesa de la Catherine Spaak, explosivament sexy i sensual (amb nudie inclos) i més i més. No tinc la tralla giallista a les esquenes que té en Flores, però sent totalment diferents, per ara, aquest film és el meu giallo preferit, seguit de “torso” i “Orgasmo”. 8’5/10. Ho millor: la sensació que despren de ser un film molt compacte  i complert dins del que pot donar el giallo, desde el director, el compositor (Ennio morricone again), fins el actor de comparsa de torn, bravo per tots. Ho pitjor: l’identitat de l’assassí, SPOILER A MITJES: aquest, té molt poc pes en l’esdevenir del film, els torracollons (aquelles persones que es passen tota la peli intentant adivinar qui es l’assassí) no l’encerterien ni de conya FI DEL SPOILERET DE RES. I un petit error de raccord: la Bianca i el Prota prenent un Martini a un terrat a mitja tarda fent-se fosc, en la següent escena, bona nit i tapat, tot està massa fosc, eclipsi a saco, res una tonterieta. PD: PEAZO EDICIO EN BLU RAY DE ARROW….POSTERS, 4 PORTADES… “y más cosas y más cosas”.

Jo la tinc i vosaltres noooooo!!!!!! 

 

SESSIÓ CONTINUA: ESPECIAL 3r edició del FAC (Part 1) –> BRIDES OF DRACULA, ARSÉNICO POR COMPASIÓN, EL GRAN SILENCIO

Gràcies nois i noia, donc per finalitzat el 3r FAC, gràcies per les recomanacions, en general totes de bon nivell mínim garantitzat. Algunes reflexions que m’agradaria compartir, primer de tot, la més flagrant, QUINA MERDA D’EDICIONS QUE FAN A ESPANYA, si siguessin bones diria “quines bones edicions que fan a Catalunya” (Festival de l’humor), doncs si tinc un llarg llistat de pelis d’aquesta edició que Manga Films i Filmax s’han lluit, el meu enuig es triplicaria si m’hagues gastat el preu de sortida inicial dels films, que 9-10€ no tels treia ningú, però sort de la meva política (nostre: Flores & Me) de “ja les compraré de segona mà per 1 eurillo”, crec recordar (és una atac contra els puritans que ho volen tot nou) que només no he pogut veure 1 dvd de 2ª mà en la meva historia de rata de videoclub, allò no eren raietes eren lianes!!! I curiosament en un nou “simbad y la princesa” els últims 10 minuts no els puc veure, éssent un dvd nou i desprecintat per mi adquirit en les rebaixes del tall anglès. Onibaba, Una historia china de fantasmas, són un bon exemple del que dic; en canvi, el contrapunt, els dvd de zona 1, simplement edicions bones amb molt bona qualitat d’imatge: Brides of Dracula,  Dunwich horror, night of the comet (la qualitat del dvd és molt superior a la qualitat del film). Menció especial també la edició de UK d’arrow del Gato de las nueve colas…..fantàstica!!!. Conclusió final, com sempre, Espanya, a la cua de tot.

Crec recordar que vaig començar amb “Requiem for a dream”, véase per ací, i avui he acabat amb el “príncipe de las tinieblas”, molt diferent la sensació que vaig tenir al revisionar “Estan vivos”, que la tenia en un fals pedestal, més sentimental que res, en canvi en el príncipe, tinc una sensació semblant al del primer visionat, es quasi una obra mestre, no se si estareu d’acord en mi, però he tingut la sensació d’esta veient una master piece desde el minut 1 fins el 1h:30 aprox (una mica més) amb un remat final de serie B que distorsiona o desequilibra tot el que em vist, un final massa de Creepy, que ostres si m’encanta, pero en aquesta peli no, li doncs un 8’5-9.

Fent una fast food analize, el medallero seria el següent: Bronze per “el gato de las nueve colas”, plata ex aequo per les revisions de “el protegido” i “el príncipe de las tinieblas” i or també ex aequo per “Eva al desnudo” y “Leaving las Vegas”. Com a més fluixes per dolentotes: “Night of the comet” i “Dunwich horror”. I com a decepcionants: “Inteligencia Artificial” I “rebelde sin causa”, no sent dolentes, simplement m’esperava molt més. I sense ordre de preferència, aquí us deixo el comentari d’algunes pelis d’aquest FAC

  • Brides of Dracula: mig contuista crossover d’en Dràcula hammerià, mig perque primer no és en Dracula (es un baró), cagada pastoret amb el titol, i segon no es en Christopher Lee (un film entre el Dracula i Dracula príncipe de las tinieblas, en Lee, va dir que estava fart d’en Dracula, però està clar que era un “bandidu”, ja que després es va tornar possar els ullals de tot a 100). Tot és molt Fisher, el classicisme d’aquest potser transformat en manierisme, plasma un guió molt més atrevit (per lo menys en la premisa inicial) d’en Jimmy Sangster. Una primera mitja hora molt bona, gràcies sobretot al paper de la baronesa (Martita Hunt), acollint a la inocent prota femenina (Yvonne Monlaur) en el seu Castell (fantàstic atrezzo com quasi sempre), es doncs en l’aparició del fantàstic Peter Cushing com a Van Helsing, on comença algun problema de ritme, solucionat al final amb un climax molt acertat i aportant cosas noves al gènere a l’estil bricomania, Que s’ha de fer si ets mossegat?. Cal destacar a David Peel com a paper de vampir (es pots juxtaposar en Drácula, és més jo ho fan amb el titol), un vampir amb un romanticisme fals que amaga un salvatgisme més pronunciat que en Cristofer Li, o sia, el que li importa es “jamar i jamar”. 7’5/10. Ho millor: la Martita Hunt (icònica la seva escena tapant-se la boca en presencia d’en Van Helsing). Ho pitjor: alguns secundaris (o més bé terciaris) fan cagar!!!!. Home sé que en Fisher té un estil molt propi, i demanar-li pendra més riscs per fugir del manierisme, a mi per lo menys m’hagues agradat més i no precisament en aquest treball, sino en varia part de la seva filmografía. Si el mestre Diodati de mundodvd em llegeix (fantàstic escriptor per cert), em penja d’un arbre (no et txivis Nocturna!!!!)

  • Arsénico por compasión: Estem davant, sino ho és poc li falta, d’una peli referència del mundillo de la “comedia de enredos” realitzada per Frank Capra. Moltes llums i poques sombres en aquest film, però aquesta sombra em toca molt els collons,i no és més que el que segurament agrada a casi tothom, en Cary Grant, a mi, aquí, no m’agrada, és massa tot, massa pallasso, estrident, exagerat, massa slapstick, massa diferent al to dels altres personatges, quasi tots estrambòtics, però no tant pallassos, clar excepte el que fa de sonat, el que es creu que és en Rossevelt (un 10 per ell, un secundari dels que m’agradan tant), en resum, no se si existia en aquella època, però vec un Cary Grant massa encocat, a mi m’agrada més el Grant dramàtic: Atrapa a un ladrón i Charada (aquí amb tocs d’humor molt més adhients). El fil argumental és de comedia negra pura, m’encanta!!!, les seves tietes realitzen obres de caritat matant als més necesitats (iaios tristos i solitaris), a partir d’aquí es monta tot el film, tot rutlla a la perfecció (tret de las muecas d’en Grant), els secundaris van i venen de manera acertada, el que s’assembla al Boris Karloff (A en Capra li va conya marinera), les tietes, el sonat, el poli dramaturg. L’escena final és fantàstica, de rebombori general. 7’5/10. Ho millor: El fil argumental, portat de manera genial per les tietes amb uns diàlegs espatarrants. Ho pitjor: els que són els actors amb més caché, un m’ha deixat fred (Peter Lorre) i l’altre de mala llet (C.Grant).

  • El gran silencio: osti tú, pensava que l’spaguetti western d’autor només es feia si et deies Leone, pero aquí en Corbucci realitza un molt destacable spaguetti western d’autoria, ja només amb l’argument et compra, molt diferent a la mitja. Si ve el plantejament es semblant al “bueno, el feo y el malo” sobretot alhora de plantejarnos els personatges i la seva importancia en quota de pantalla, en aquest cas el Sheriff butifler, el renegado “desesperado” en “silencio”, ja trempo amb el nom i quina bufanda que em porta, a l’estil “si me tocas la bufanda mueres”, i el villà despiadat en aquest en Kinski. Amb els seus problemas de ritme algo habituals en aquest gènere, impregnats dels mortals zooms típics, i com no amb la banda sonora d’en Morricone que sempre suma, el film va in crescendo en majestuositat, fins arrivar al final, que com a mínim et sorpendrà. 7/10. Ho millor: un Klaus Kinski magnífic. Ho pitjor: intro molt millorable. PD: Hi ha un spaguetti que em va soprendra en quant a temàtica, tractava d’un superhero enmascarat, no recordo el titol, la tinc a la base de dades de FA com vista, pero buscala saps!!! COLLONUDA LA QUALITAT D’IMATGE DEL DVD DE IMPULSO, plas, plas!!!