I acabem el cicle de Mankiewicz amb un film a l’alçada del nivell mostrat en linias generals, o sia, a bon nivell. Se n’ha fet un remake d’aquest film del 2007, dirigida pel Kenneth Brannagh (Algú ha fet l’acudit sobre en Kenneth Bragas?) y també protagonitzada pel Michael Caine, i subtituint a Laurence Olivier, en Jude Law, film per cert, que no he vist, que no tinc i no hi ha intenció de tenir-lo.
El film d’en J.L.Mankiewicz adapta una obra de teatre d’en Anthony Shaffer, el qual és el guionista del film també. Ambdós es van fer coleguillas i inclús les llicències d’en JLM alhora de adaptar el text van ésser ben rebudes per l’autor, cosa bastant extraña en aquest mundillo d’egos.
La trama es ben sencilla, el Laurence Olivier (Andrew) es monta un joc macabre i enrabassat citant a l’amant o actual marit de la seva ex dona al seu palauet, en milo, interpretat pel Michael Caine (impressionant intro pels laberint del jardí que em recorda a El resplandor) per simular el robatori de les joies d’ella i cobrar i repartir la calerada entre ells. Está clar que el joc es complica, però millor la veieu per no desgranar res més.
El film es divideix en tres actes, el primer on l’Andrew exposa i proposa el pla de la simulació de robatori, éssent el Milo una espècie de marioneta on l’Andrew fa i desfà controlant la situació en tot moment. El segon acte apareix l’inspector en escena per aclarar una desaparició. I el tercer apareixent novament el Milo per rematar amb una altre juguesca on aquest porta la batuta.
L’Andrew és un aristòcrata decadent escriptor de noveles policíaques, on veu que en Milo li ha xoriçat algo que ell enten que li pertenyia, la seva ex, i aquest prepara un mecanisme en forma de joc macabre per dur a terme la seva venjança contra el fucker d’en Milo, tot i que tot plegat va més enllà d’una disputa per una dona, aquí surten més temas a la palestra: prejudicis classistes, racisme encobert, enveja, soberbia per superioritat intelectual y/o cultural, entre d’altres.
Un dels canvis realitzats per director envers a la novel.la és en el personatge d’en Milo, i cito al director perquè vejeu de quin peu calçava:
«En la obra original, Milo, no era un cockney, dirigía una agencia de viajes y era mitad judío y mitad italiano. Preferí que fuera un peluquero, es decir, alguien que hubiera subido la escala social fornicando, ya que la peluquería es propensa a esto». M’encanta saber l’opinió d’en JLM sobre el perruquers, tildant-los d’autèntics FUCKERS.
Com sol ser habitual en el cine d’en JLM, hi ha una el.lipsis sense dates temporals precises, que separa el primer del segon acte, que un s’ha de montar la seva pròpia pel.lícula per tractar de filar prim. Una altre característica del cinema d’en JLM, jo diria que es LA CARACTERÍSTICA, és como no, la linea fantàstica de diàlegs, que éssent una obra amb dos actors i el film amb una durada de dos hores i mitja, o són uns diàlegs brillants amb guspira, intel.ligents, carregats de cinisme i mala follà amb un ritme trepidant, o enfonsa el film en la miseria als 30 minuts, i naturalment el film aguanta el pols, éssent lloable i molt destacable el resultat d’aquests.
El primer acte em sembla una genialitat absoluta, amb la presentació dels personatges i la posada en escena. El segon, en canvi, em sembla el menys bo, ja que el personatge d’en Caine, no per la seva culpa, torna a fer un Vestida para matar, i ràpidament et dones compte del percal i perd el punch del thriller amb el personatge de l’inspector, quedant-se només en una juguesca parlanchina d’alt nivell, això sí. I un tercer acte, també magistral, i víctima d’una copia massiva en el futur del thriller d’assassins en sèrie, sobretot el postmodern, amb el joc macabre possant al límit al caçador caçat, i on la suposada víctima del primer acte passa a ser el caçador que ha caçat al caçador caçat («que follón» parafrasejant al señor Cuesta de Aquí no hay quien viva, o «que pollón» parafrassejant a la actriu de torn que contempla al Nacho Vidal), veient la desesperació del personatge d’en Olivier contrarrestant per l’actitut d’en Caine, i amb el genial epíleg final, on aparentment tots perden i amb la sensació de que el joc se’ls ha anat de les mans, és un tancament apropiat a la bojeria que ens ha plantejat en JLM. 8’5/10
The Young Ones Adults 