LOS CLUBS DE LA DOLCE VITA (1973) -CICLE UMBERTO LENZI-

Me l’ha fotut doblada aquest cop l’Umberto Lenzi, un esperava una exploit del film d’en Federico Fellini «La Dolce Vita» per raons de titulació ben evidents i ademés l’actor principal, l’Antonio Sabato té un aire evident de Marcello Mastroianni, un fucker absolut , això sí res a veure amb el títol original «Milano Rovente», el qual es podría fer un doble programa especial Milan amb el film encara no comentat aquí: «Milano odia: la polizia non può sparare», pero res de tot això, el film es una exploit com una casa de «el padrino» d’en F.F.Coppola; el film d’en Lenzi és un any posterior al d’en FFC. Ademés per temàtica no dona cap dubte «d’aixonsens». Llàstima perquè tenia molt interés en veure una exploit del film d’en Fellini, que per temàtica entenc que pot ser un xic més complicat que explotar el gènere de mafies.

En Salvatore és un gangster sicilià que controla el negoci de la prostitució a Milán, però una de les seves millors xicotes en facturació és assassinada. L’assassí és en Roger, un altre mafiós que vol que en Salva entri al negoci de les drogues, aquest es nega i comença una bona bronca entre ambdós bandes.

Tenin en compte que estic realment esgotat de la temàtica de mafies, tan a gran escala, mitjana i petita, el film d’en Lenzi, tot i tenir moments brillants, no només sexys, amb nuaments, i violents, sino també amb escenes molt currades cinematograficament parlant, com les típiques «Coppolesques», en simultanejar l’acció d’un tortura o assassinat important amb una celebració cristiana, no és pot negar la qualitat i la traça d’en Lenzi sobre això, tot i que no sigui originial, això de la copiadera de plans entre directors s’ha fet sempre, però tret d’escenes que són marca de la casa de directors top, es difícil filar prim amb això, però aquest cas es clamorós, al nivell de l’Alex de la Iglesia copiant al Peter Jackson en «el senyor de los Anillos» amb els mítics plans circular obrint pla asaco.

Ha destacar que el film incorpora al film copiat més carn en qüestió de sexe, molts nudies i alguna escena gambarreta, com quan en Salva alliçona a una prostituta de com a de portar els sostenidors, tallant la punta del sostenidors quedant els mugrons a vista amb la sorpresa de la noia i amb la posterior explicació d’en Salva, que a casa seva es porten així. El film també té unes altes escenes de violencia i algo explícites sobretot en el tema de tortures.

Els actors molt components, aquí no hi han bons, són tots els dolents de la peli, un en més grau que altres, però a la fi dolents. L’Antonio Sabato està molt convincent en el film, així com el seu Nemesis Philippe Leroy. També a destacar la participació femenina amb un personatge amb força pes argumental com la Carla Romanelli interpretant a Virginia, amb un costant tira i afluixa amb el Salvatore, una noia de caràcter.

No puc dir gaire cosa dolenta del film, que com ja he dit és molt competent, però com he dit, el tema el tinc tan trillat, tan mastegat, que m’aborreix, no el film, sino ja la temàtica, i films com per exemple, la última del Martin Scorsese, potser el número 1 de la temàtica, «el irlandés», em va resultar aburrida sense ser aburrida, el cansament m’ha superat, i em fa una mandra increible revisar obras totals del génere com «el precio del poder» del Brian de Palma, «uno de los nuestros» del Scorsese, doncs imagineu-vos las pelis de 2,3,4 o 5 fila. Li doncs un 5,5/10 pero revisable quan s’em passi la tontera amb el cine de gangsters, si s’em passa.

PICNIC EN HANGING ROCK (1975) -PETER WEIR

Començaré pel final, és sencillament una obra total, una master piece del cinema sense discusió. Després d’aquesta frase sentenciosa, podria acabar i quedar-me tan «pantxu», però m’agradaria raonar i justificar aquesta frase que tan poc m’agrada i que s’utilitza sovintment cegament, però en aquest cas, prometo que la frase es justificable.

Segurament l’heu vist i la coneixeu, es més crec recordar, si la masturbació en cadena m’ho permet, que en Woy me la va recomanar. La historia es sencilla (no com l’execusió), un grup escolar de noies d’un internat (a lo «la residencia», homenatge inidiscriminat, ja que no té res a veure, i amb gust que s’ha de fer al «nostre» Chich, descansi en pau mestre!!!) van de picnic a Hanging Rock, però 4 d’elles desapareixen de manera injustificada…..i fins aquí la sinopsis.

2ª peli d’en Peter Weir, que per cert, servidor està fent el cicle al foro de mundodvd ja acabat el d’en Roman Polanski, i paral.lelament amb el de Alfred Hitchcock: això vol dir, 2 pelis per semana mínim.

Cicle del Gordi

Cicle Peter Weir

En Peter Weir en el seu inici de filmografía, destaca per tenir un poder visual impactant, regnant la contemplació i lo oníric per damunt de la narració estándard. O sigui no busca la resolució de pregunte i enigmes, no sempre obtenim respostes a tot, clar a l’espectador que li agrada tot ben mastegat, evidentment que fugi del film. Es podría dir que existeix la trilogia del oníric d’en Weir, començant per la seva òpera prima «los coches que devoraron Paris», una distopía molt interessant, que pot mamar desde els «2000 maníacos» (Herschell Gordon Lewis) a «la matanza de Texas» (Tobe Hooper). Però és en el seu segon treball, el film comentat, i en «la última ola», els principals valedors i marca de la casa. Precisament «la última ola», va ser una de les primeras sessions al mític (i recuperable?) Cinefort i/o Minisitges, festivals de cine de primera classe, tenint com a director al nostre Bonder Woy. La gent es pregunta, per quan un altre?, després de l’aperitiu nadalenc de «Manos» i «Escoria» en forma de passe de prensa, on el nostre corresponsal estrella Tetsuo Flores ja li va dedicar el seu espai i temps de manera, com sempre formidable:

MANOS i l’altre

Brindem per una segon festival FIYOA, o un revival del Sinefort!!!!

Com he dit el film poseeix un impacte visual tremendu, en Weir, aconsegueix que les roques de Hanging Rock prenguin vida propia, d’aspecte fàl.lic, afegint la sensualitat a nivell sexual que emanen les noies adoctrinadas, no per l’indepenentisme català, pero si per la rancietat clasicista asexual, fan que l’impacte encara sigui més violent i xocant, en les roques es produeix una penetració espiritual entre les noies i la vida propia de les anomenades roques.

El fet de no trobar explicació als fets, li dona al film una potenciació sobre lo oníric i lo visual. S’imagineu que al final apareix un alien o un ente fornicador (ja hi ha un film sobre això, «el ente» i molt destacable ademés, amb una Barbara Hershey petant-ho), el film baixaria potencialment de categoria A plus a B-. Tot això del cinema contemplatiu està collonut, però en bones mans, el ritme lent de la contemplació es transforma en art, i aquesta es la sensació que he tingut al visionar, per segona vegada, el film, el estar al davant d’una obra d’art; ja que a nivell tant del director, fotografia, so (molt important aquí), muntatge, entre d’altres, queda compactat de manera perfecta i sense estries. El moment de màxima exaltació al cinema el trovo en las seqüències de les 4 noies en laberint de Hanging Rock, éssent Hanging Rock la part subjectiva: picats, contrapicats, breus plans seqüència, posicions de la càmara inverossímils, incluint la rotació de 360º que tan va utilitzar en Peter Jackson a «el senyor de los anillos» i tant han prostuit altres directors, utilitzant el recurs de manera innecesaria i només per fardar, com per exemple el «nostre» Alex de la Iglesia.

Diuen que el film és molt fidel a la novel.la de la Joan Lindsey, és més aquesta va quedar sorpresa pel resultat del film, es va quedar totalmente sense paraules, com es queda un al veure el film. S’hauria d’apuntar a la llista en la recerca pel món dels mercadillos i dels Re Read.

Les actrius totes semiprofesionals (per no dir amateurs) están a un nivell a l’alçada del film. El casting va ser molt precís en el aspecte físic d’elles, buscant bellesa, delicadesa, colls llargs (si, si, ho he lleigit, I promise!!!!….coses del casting), entre d’altres coses. Destaca sobremanera el paper de l’Anna Louise Lambert, una bellesa i sensualitat intrínsica brutal, i que no va tenir sort en la seva carrera cinematogràfica, destacant només en «el contrato del dibujante» d’en Peter Greenaway, i apareix com a frontwoman en un film espanyol que desconec, «A los cuatro vientos» d’en José Antonio Zorrilla, per variar, de temàtica guerra civil.

També destacar el paper de la directora del centre, Rachel Roberts, aquesta sí, amb molts més tiros pegats.

Una altre escena impactant, es que quan torna una de les 4 noies desaparegudes, la Irma (Karen Robson), evidentment sense explicació racional, la inocencia sexual pre desaparició, desapareix, convertint-se en una noia feta, i com diria en Cristiano Ronaldo «muy confiante», donant entendre la relació sexual a nivell esperitual (o el que sigui) de les noies amb la naturalesa, en forma de Hanging Rock; una relació consentida, com bé aporta el doctor alhora d’examinar-la. Doncs això, la noia apareix amb un vestit totalment vermell, que desentona amb el blanc virginal pre desaparició; el grup de noies li retreu i la acusen de no dir la veritat a base de cops.

Aniré acabant que és hora de fer els sopars. Segurament ja l’heu vist, en Woy segur, en Flores ho desconec, torneu-la a veure, val la pena, es una delicia sense esquerdes, éssent un film de capcelera i una de les pelis que jo anomena «tòxica», ja que et fa gaudir tant del cinema, que fa incrementar de manera considerables les compres, i això a nivell econòmic (apart del hobby) no és bo……PERO ENS ES IGUAL!!!! Ja he demostrat com les gasto amb el mític viatge a Londres i Irlanda que vàrem fer amb el Flores & CO: a l’aerport de Londres, l’últim dia, en el viatge de tornada: «Em quedan 10 pounds, o menjo o em compro «The Doors» del Oliver Stone……no fa falta que digui que vaig elegir. Un altre fet succeit fa poc, la familia anavem a un bateig, el qual jo era el padrí, a la presó suissa (això és una altre anècdota esparrant que ja sortirà en un altre moment), encara no treballava i no tenia cash, la meva cunyada em dona 10 CHF per comprar qualsevol cosa per dinar, pero no se que va passar, em vaig despertat de repent al Mediamarkt amb «Godzilla» en bluray a la mà, i sense diners per menjar…..el menjar estar sobrevalorat!!!!! Osti tú feia temps que no feia una ressenya tan llarga, he passat de las 1000 paraules, això es dolent ja que en Woy si passa de 1000 no ho llegeix, són de les seves normes a l’estil censura, anomenada als llibres de text d’història com Censurawoy, quan feiem pedidos als USA i en Flores i jo repetíem títol!!!

La nota, SI NOMES SI un 10/10

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LAS BRUJAS DE ZUGARRAMURDI

Sí senyors, la última del De la Iglesia, no negaré que la he vist amb la catana preparada degut a les últimes cagarrutes d’aquest gran director, tant de tamany com de qualitat artística, però cada vegada tinc més dubtes sobre si el concepte de qualitat es perd al llarg del temps, éssent l’Alex de la Iglesia com abanderat, i en Dario Argento vicepresident. Quan uns directors de cine realitzen obres claus en el devenir del cinema, és normal que el nivell d’exigència augmenti, Scorsese, Spielberg, Coppola, se’ls exigeix que com a mínim facin una bona película, és el que té fer Padrinos, Star Wars, Tiburones, Taxi drivers & CO. Un esglaó per sota (o no) poso als directors, autors de les obres mestres: Muertos de risa, el dia de la bestia, Suspiria, Phenomena de torn, per tant es normal la boracitat en el que es jutgen les seves últimes obres, jo el primer…..es  que s’ho mereixen cony!!!, obras tant impersonals com Dracula 3D o los crímenes de Oxford, i obres més personals pero totalment fallides com Giallo i Balada triste de trompeta…..en fi que comenci la matança!!!….canibal de los garrulos lisérgicos  (era aixina?)

Sinopsis de FA:

Alex de la Iglesia, apodat per mi, com el «Destrossa finals», ´si, crec que té un denominador comú en las seves películas, sembla que no sàpiga com acabar-les, en general quasi tots els seus finals son fallits, aquesta no és una excepeció, pero anem per parts.

El secret de les obres clau del Alex of the church és que els petits detalls fan que la trama funcioni, la grandilocuencia no és un factor decisiu, i quan ho vol fer, punxa (per exemple laBalada i aquesta), la primera hora del  film molts detalls, fan que la peli funcioni, amagant defectes o simplement coses que no m’agraden, però després s’estimba quan l’excès és dominador pel complet de la película, sent la falta de control y la desmesura els principals valors, això el de la Iglesia no ho ha sapigut fer mai, entenc que és molt dificil controlar la desmesura, l’excès, poques obres ho han fet, ara se’m va al cap, Braindead, Abierto hasta el amanecer i poqueta cosa més, inclus Bad taste, éssent el mateix director que Braindead punxa en el desenllaç.

Amb una intro molt cuidada, l’assetjament al negoci de compra d’or pels «rambleros», amb un ritme molt vertiginos i molt ben muntat: tant l’atracament, com la fugida a peu i en cotxe, amb infinitat de detalls que fan bislumbrar la comedia més negra del de la Iglesia, la bestialitat de el dia de la bestia amb la mala llet de muertos de risas, com per exemple: el nen pistoler, el genocidi d’en Bob Esponja amb la penita pena d’en Patricio Estrella, entre d’altres detalls fan que funcioni molt bé, l’allargament de la intro fins que realment comença la trama de les bruixes em fa sospitar de la idea general: o sigui un Abierto hasta el amanecer, potser no tan dràstic, pero fa tufillo: 35 minuts sense la trama de les bruixes, per després empatxar en l’excès….sospitos….a més a més a l’Alex li agrada i molt en Tarantino & CO, i viceversa. Més detalls negatius dels primers 45 minuts és la copia de l’estil de diàleg a la factoria Tarantino: típiques situacions que alternen bogeria absoluta amb diàlegs llargs racionals que no peguen en la actitud impulsiva que mostren. Però els aspectes positius guanyen als negatius.

En aquest primers 45 minuts, les bruixes apareixent molt sutilment, tenint els moments més brillants, el el Bar de la Terele Pavez (ho millor de la peli) i el primer contacte amb la Maura (irregular) i la primera visita a la mansió, amb moments brillants. En aquest nus hi ha una petit sopar, també molt acertat, que donarà lloc a un petit gran rebombori general, allargant massa fins l’excès, per variar!!!!.

A partir d’aquí fiascu total!!! l’akelarre massiu es tremendament llarg, aburrit, sense sentit. Noto un guió totalment caòtic primer volen sacrificar al nen possantlo a l’olla, després sels volen fer petar a tots al sopar de les amiguetes, però  al final és un sacrifici pel Troll del senyor de los anillos, vaja que no està molt clar de l’objectiu de les bruixes. Tot és massa de conya marinera, to seriós amb tocs de comedia gamberra de la primera hora,se’n va a norris, convertint-se en una comedia burra, borejant la comicitat. En l’akelarre final, com no, copiant plans del senyor dels anells, ja previament copiats a Balada triste (els travellings aeris que envolten al personatge). La outro totalment edulcorada, comica i de vergüenza ajena.

El reparto és una autèntica muntanya russa:

– Un Hugo Silva massa tarantitzat, no em convenç

– Un Mario Casas sorpenent tot i que a la part final cansa.

– Terele Pavez: la millor

– Carolina Bang: la endollada, no és bona actriu i punto.

– Macarena Gomez: molt bona actriu (la sepia de DAgon) pero està més de florero, la part de la intro del hospital amb les pastilles pels pacients no fa ni puta gracia (estaba indignat amb l’escena, perdoneu el llenguatge)

– Secun de la Rosa i Pepon Nieto: estan bé, però són papers totalment prescindibles, la subtrama amb la Macarena Gomez no funciona per ser totalment insubstanciosa.

– Carlos Areces i Santiago Segura: irregular, tenen coses genials i a vegades sobren.

– Carmen Maura: a anys llum de la Comunidad, per mi la gran decepció com a jefa de les bruixes, poc carismàtica, no és una lider.

– Jaime Ordoñez: correcte, però instigador  de la racionalitat dins de la bojeria que comento en l’inici de la peli, no acaba de quatllar.

Nota: 6/10

Ho millor: La intro (sempre fa bones intros l’Alex), l’esperit del dia de la bestia que es respira,i Terele Pavez.

Ho pitjor: l’akelarre final, el domini de l’exces acaba éssent la tumba del film, i l’outro vomitiva.

Jo no se si recomanarla o no, es un autèntic Dragon Khan, es disfrutable i odiable a la vegada. Ho sento per rotllo però l’Alex em posa dels nervis a vegades.