Començaré pel final, és sencillament una obra total, una master piece del cinema sense discusió. Després d’aquesta frase sentenciosa, podria acabar i quedar-me tan «pantxu», però m’agradaria raonar i justificar aquesta frase que tan poc m’agrada i que s’utilitza sovintment cegament, però en aquest cas, prometo que la frase es justificable.
Segurament l’heu vist i la coneixeu, es més crec recordar, si la masturbació en cadena m’ho permet, que en Woy me la va recomanar. La historia es sencilla (no com l’execusió), un grup escolar de noies d’un internat (a lo «la residencia», homenatge inidiscriminat, ja que no té res a veure, i amb gust que s’ha de fer al «nostre» Chich, descansi en pau mestre!!!) van de picnic a Hanging Rock, però 4 d’elles desapareixen de manera injustificada…..i fins aquí la sinopsis.
2ª peli d’en Peter Weir, que per cert, servidor està fent el cicle al foro de mundodvd ja acabat el d’en Roman Polanski, i paral.lelament amb el de Alfred Hitchcock: això vol dir, 2 pelis per semana mínim.
En Peter Weir en el seu inici de filmografía, destaca per tenir un poder visual impactant, regnant la contemplació i lo oníric per damunt de la narració estándard. O sigui no busca la resolució de pregunte i enigmes, no sempre obtenim respostes a tot, clar a l’espectador que li agrada tot ben mastegat, evidentment que fugi del film. Es podría dir que existeix la trilogia del oníric d’en Weir, començant per la seva òpera prima «los coches que devoraron Paris», una distopía molt interessant, que pot mamar desde els «2000 maníacos» (Herschell Gordon Lewis) a «la matanza de Texas» (Tobe Hooper). Però és en el seu segon treball, el film comentat, i en «la última ola», els principals valedors i marca de la casa. Precisament «la última ola», va ser una de les primeras sessions al mític (i recuperable?) Cinefort i/o Minisitges, festivals de cine de primera classe, tenint com a director al nostre Bonder Woy. La gent es pregunta, per quan un altre?, després de l’aperitiu nadalenc de «Manos» i «Escoria» en forma de passe de prensa, on el nostre corresponsal estrella Tetsuo Flores ja li va dedicar el seu espai i temps de manera, com sempre formidable:
Brindem per una segon festival FIYOA, o un revival del Sinefort!!!!
Com he dit el film poseeix un impacte visual tremendu, en Weir, aconsegueix que les roques de Hanging Rock prenguin vida propia, d’aspecte fàl.lic, afegint la sensualitat a nivell sexual que emanen les noies adoctrinadas, no per l’indepenentisme català, pero si per la rancietat clasicista asexual, fan que l’impacte encara sigui més violent i xocant, en les roques es produeix una penetració espiritual entre les noies i la vida propia de les anomenades roques.
El fet de no trobar explicació als fets, li dona al film una potenciació sobre lo oníric i lo visual. S’imagineu que al final apareix un alien o un ente fornicador (ja hi ha un film sobre això, «el ente» i molt destacable ademés, amb una Barbara Hershey petant-ho), el film baixaria potencialment de categoria A plus a B-. Tot això del cinema contemplatiu està collonut, però en bones mans, el ritme lent de la contemplació es transforma en art, i aquesta es la sensació que he tingut al visionar, per segona vegada, el film, el estar al davant d’una obra d’art; ja que a nivell tant del director, fotografia, so (molt important aquí), muntatge, entre d’altres, queda compactat de manera perfecta i sense estries. El moment de màxima exaltació al cinema el trovo en las seqüències de les 4 noies en laberint de Hanging Rock, éssent Hanging Rock la part subjectiva: picats, contrapicats, breus plans seqüència, posicions de la càmara inverossímils, incluint la rotació de 360º que tan va utilitzar en Peter Jackson a «el senyor de los anillos» i tant han prostuit altres directors, utilitzant el recurs de manera innecesaria i només per fardar, com per exemple el «nostre» Alex de la Iglesia.
Diuen que el film és molt fidel a la novel.la de la Joan Lindsey, és més aquesta va quedar sorpresa pel resultat del film, es va quedar totalmente sense paraules, com es queda un al veure el film. S’hauria d’apuntar a la llista en la recerca pel món dels mercadillos i dels Re Read.
Les actrius totes semiprofesionals (per no dir amateurs) están a un nivell a l’alçada del film. El casting va ser molt precís en el aspecte físic d’elles, buscant bellesa, delicadesa, colls llargs (si, si, ho he lleigit, I promise!!!!….coses del casting), entre d’altres coses. Destaca sobremanera el paper de l’Anna Louise Lambert, una bellesa i sensualitat intrínsica brutal, i que no va tenir sort en la seva carrera cinematogràfica, destacant només en «el contrato del dibujante» d’en Peter Greenaway, i apareix com a frontwoman en un film espanyol que desconec, «A los cuatro vientos» d’en José Antonio Zorrilla, per variar, de temàtica guerra civil.
També destacar el paper de la directora del centre, Rachel Roberts, aquesta sí, amb molts més tiros pegats.
Una altre escena impactant, es que quan torna una de les 4 noies desaparegudes, la Irma (Karen Robson), evidentment sense explicació racional, la inocencia sexual pre desaparició, desapareix, convertint-se en una noia feta, i com diria en Cristiano Ronaldo «muy confiante», donant entendre la relació sexual a nivell esperitual (o el que sigui) de les noies amb la naturalesa, en forma de Hanging Rock; una relació consentida, com bé aporta el doctor alhora d’examinar-la. Doncs això, la noia apareix amb un vestit totalment vermell, que desentona amb el blanc virginal pre desaparició; el grup de noies li retreu i la acusen de no dir la veritat a base de cops.
Aniré acabant que és hora de fer els sopars. Segurament ja l’heu vist, en Woy segur, en Flores ho desconec, torneu-la a veure, val la pena, es una delicia sense esquerdes, éssent un film de capcelera i una de les pelis que jo anomena «tòxica», ja que et fa gaudir tant del cinema, que fa incrementar de manera considerables les compres, i això a nivell econòmic (apart del hobby) no és bo……PERO ENS ES IGUAL!!!! Ja he demostrat com les gasto amb el mític viatge a Londres i Irlanda que vàrem fer amb el Flores & CO: a l’aerport de Londres, l’últim dia, en el viatge de tornada: «Em quedan 10 pounds, o menjo o em compro «The Doors» del Oliver Stone……no fa falta que digui que vaig elegir. Un altre fet succeit fa poc, la familia anavem a un bateig, el qual jo era el padrí, a la presó suissa (això és una altre anècdota esparrant que ja sortirà en un altre moment), encara no treballava i no tenia cash, la meva cunyada em dona 10 CHF per comprar qualsevol cosa per dinar, pero no se que va passar, em vaig despertat de repent al Mediamarkt amb «Godzilla» en bluray a la mà, i sense diners per menjar…..el menjar estar sobrevalorat!!!!! Osti tú feia temps que no feia una ressenya tan llarga, he passat de las 1000 paraules, això es dolent ja que en Woy si passa de 1000 no ho llegeix, són de les seves normes a l’estil censura, anomenada als llibres de text d’història com Censurawoy, quan feiem pedidos als USA i en Flores i jo repetíem títol!!!
La nota, SI NOMES SI un 10/10
The Young Ones Adults 