LA CONQUISTA DE LA TIERRA PERDIDA (Conquest aka El bárbaro). Lucio Fulci 1983

Més de 2 anys he tardat en abordar un producte de l’estimat tiet Fulci de cara al blog. Admirat i denostat a parts desiguals, des de l’època videoclubera de cuando era pequeña i de forma inconcient, val a dir, amb l’imponent caràtula de l’èxit Quella casa acanto di cimitero emmarcada amb la capsa inconfusible «profondo rosso» dels de José Frade; fins al llegendari visionat de Nueva York bajo el terror de los zombi com a descubriment i per fi obsessiu seguiment de l’autor romà, m’he tornat, ja fa molts anys, en un defensor aguerrit de la seva obra i en cul·lepcionista consumat de la seva filmografia. Sent de la generació dels Bava, Margheritti, Leone i Lenzi, va ratllar a gran nivell com a artesà en l’època post “Miracolo” (Una sul’altra, Una Lucertola con la pelle di donna, Non si savieza un paperino, Beatrice Cenci, Le colt cantarono la morte e fu tempo di massacro), i es va desmarcar de la narrativa del mainstream americà en plena época de decadència del cinema de gènere europeu convertint-se en un irreductible i molt personal, més que contacontes, conta malsons (L’Aldilà, Quella casa acanto…, Manhattan Baby, Paura nella cittá dei morti viventi, o la que ens ocupa Conquest) i, a la manera d’en Jess Franco, va morir «con las botas puestas» fent cinema de gènere recolzant-se en una indústria, a finals dels 80, inexistent. Fulci es prenia molt seriosament el cinema de gènere i, com passava amb el nostre Paul Naschy, a vegades podia anar mancat de qualitat o de recursos, però sempre sobrat de passió.

La conquista de la tierra perdida és la personal proposta i resposta d’en Fulci a la moda “Conan”. Sense massa explicacions, el jove Ilias (Andrea Ochipinti) s’en va a fer un viatje iniciàtic a una terra plena de perills per acabar enfrontant-se a la maleïda Ocron (Sabrina Siani) amb idea de tornar al seu poble i transmetre el seu bagatge i experiència. Per combrate-la, li donen un arc màgic que acabarà sent objecte de desig de les forces del mal. En el camí, es troba a Mace (Jorge Rivero), enemic de tots els humans  i defensor dels animals, que acabarà donant un cop de mà a en Ilias.

Mace (Rivero) i Ilias (Occhipinti), els dos protagonistes inspirats en Conan i Perseo respectivament

Si haveu vist la trilogia dels zombis, o la  mateixa Manhattan Baby o Roma. Año 2072, los gladiadores, no cal que us digui res de Fulci darrrera la càmera: violents zooms que urguen en la carnassa, enfocaments molestos a contrallums, ralentís i dilatacions temporals que allarguen el patiment de les víctimes, i muntatge i planificació dislocats (a l’inici hi ha tres plans consecutius on s’alterna una sortida o posta de sol amb un altre de més elevat i no sabem si és un error de racord o una provocació més del mestre Fulci), sempre com si hi hagués una vocació expressa de voler incomodar a la persona que está veient un “Fulci”, com si hagués la intenció de provocar  que l’espectador es revolqués en la seva butaca igual com el qui somia i es revolca en el llit quan té un mal son. En aquest cas va acompanyat d’una excel·lent fotografía de Juamma Ulloa, brumosa, vespertina i onírica i d’una banda sonora del Goblin Simonneti, que, com diu Javier G. Romero «se involucra en la historia enfocando el score a la manera descriptivo-narrativa tradicional: las flautas simuladas consiguen un acertado  efecto de naturalismo que armoniza con la época retratada, así como también existen ciertos pasajes new age para evocar la magia y la superstición propias del período».

lobby card mexicà.

La narrativa artaudiana d’en Fulci, assincopada, il·lògica, que enfatitza i es dilata en tot allò que és horrible i dóna molt poques opcions a la cordura és el que més em fascina d’ell i és una llàstima que, essent capaç de lo millor, després ho tiri tot per terra amb uns efectes cutres o amb escenes absolutament lamentables. Com en aquesta peli: igual a les famoses aranyes del tot a cent (i mal disimulades) que ens fa remoure l’estòmac a L’aldilà, a Conquest alterna efectes especials molt aconseguits (quan parteixen per la meitat a una indígena, escena que em remet a l’actual Bone Tomahawk) amb d’altres de lo més cutres (els ocells animatrònics que auguren les accions dels herois). Igualment, després de les bones cotes de sensacions que s’aconsegueix a llarg de tota la peli, el final de la mateixa no pot ser més precipitat, mal acabat i carent de qualsevol clímax que provoqui una major satisfacció. Però vaja, aquest trencament del comú desencadenament dels fets cap a un final més o menys èpic, dramàtic o transcendental, també és marca de la casa d’en Fulci i, acabi bé o malament la peli, ens deixa en un estat d’insatisfacció per no poder fer la convenient catarsi amb els herois que vencen o que perden (recordo també el final de Paura nella cittá… gairebé no hi ha lluita per combatre els zombies i després de tot, amb l’epíleg surrealista, alguna cosa encara va malament, per no parlar de la ceguera dels protagonistes a L’aldilà). En Conquest, l’heroicitat del protagonista és tan minsa a l’escena final que, més que per les seves habilitats com a guerrer, sembla que el desenllaç sigui fruit d’una casual fatalitat. Les pelis de Fulci sempre estan envoltades d’un àurea de surreal pesimisme, acabin bé o malament, amb un predomini d’absurd existencialisme que, en Conquest es pot traduir en una (diria) evident desgana per part del director en filmar un “happy ending”. Així doncs, fins i tot aquest final terriblement penós de Conquest s’el pot agafar per la vessant d’una firma personal i d’autoria més que per la de la xapussa inconscient. It’s up to you…

Ilias en una de tantes escenes oníriques

Sigui com sigui, i agradi o no agradi, el tiet Fulci agafa un guió (per cert, de José Antonio de la Loma, entre d’altres) diria que qualitativament per sota dels de l’època del conanxploit (2) i aconsegueix un producte més interessant, si cal, que la majoria. Això es deu a la seva personal visió, ja que, tot i pertànyer generacionalment als autors del peplum italià de finals dels 50 i 60 (que no autoralment, quan en aquella època estava avessat a fer comèdia), es desmarca dels cànons de l’aventura tradicional per oferir-nos una mescla d’aventura bàrbara i horror:  per una banda, s’ens mostra d’una manera cruenta com regna la llei del més fort. En Fulci no escatima amb exemples i l’escena paradigmàtica és quan la indígena a lo En busca del fuego (Gioia Scola) és salvada per Ilias d’una serp i, alhora ell és defensat d’uns bàrbars secuaços d’Ocron per Mace amb una aparició estelar amb ralentí (però curiosament sense contrapicat), fins que entren en escena dos monstres a lo Chewbacca que ataquen al vencedor de l’anterior combat.

Gioia Scola, la indígena (i l’escena) que ens remet a «En busca del fuego».

Per altra banda, Fulci afegeix a les habituals acròbacies d’esgrima de pacotilla els seus recurrents zooms o plans detall de la carn com sol fer en els reputats spaguetti gore; tot un «teatre de la crueltat»marca de la casa. Tanmateix l’ambient al voltant d’Ocron es caracteritza per la posada en escena infernal i, tot i que no representa cap novetat demonitzar el dolent de la peli en l’sword&sorcery, Fulci aprofita que l’habitual bruixa comparsa en aquests productes sigui en aquest cas l’enemiga principal i ofereix un espectacle pervers on els rituals sexuals i les invocacions ocultistes agafen protagonisme. També cal mencionar el destí d’Ilias, una mena de Perseo i, per tant, d’heroi positiu grecollatí, que l’allunya del món salvatge que ha descobert en el seu viatge iniciàtic.

Ocron (Sabrina Siani) amb els seus rituals demoníacs.

Conquest, un pinícula injustament oblidada dins la seva filmografia i sovint menyspreada (3), segurament per pertànyer a un gènere d’exploits de la més baixa qualitat que s’hagi vist mai, però permet unir dins el marc de la xapussseria habitual de l’sword & sorcery dues ments que tenen en comú com enfocar el sentit de l’horror fantàstic i de la violència bàrbara, la del tiet Fulci i la de Robert E. Howard (i que em perdonin els puretes aquest aparellament). 8/10

(1) A Antología del cine fantástico italiano.

(2) Ator l’invincibile, tot i copiar descaradament el llibret de Conan the Barbarian utilitzant aranyes en comptes de serps, o La guerra del ferro: ironmaster amb el seu plantejament antropològic de baratillo o la mateixa Deathstalker amb la seva descarada vocació sexploit però sense renunciar a la trama artúrica d’aventures, o The barbarians amb el seu tufillo a «los felices 80» i una història recolzada amb més mitjans dels habituals superen amb escreix el plantejament gairebé absurd del guió de Conquest.

(3) Com vaig dir en el seu moment, un dels comentaris que em va fer tirar enrera en la compra del monogràfic sobre Fulci de Javi Pueyo és quan diu, en referència a Conquest:»no nos vamos a detener mucho».