Laura (Lara Wendel) i Fabrizio (Martin Loeb) es retroben un any més en les vacances d’estiu. Quan comencen a inventar-se regnes i tresors secrets se n’adonen que els jocs ja no són els mateixos perquè s’els desperta la sexualitat. Fabrizio ho canalitza a través d’accions cruels i Laura a través d’un sentiment d’atracció i submissió. Amb tot, apareix en escena Sylvia (Eva Ionesco), una nena sense cap pudor sexual que conectarà perfectament amb els jocs de Fabrizio, relegant a Laura e l’esclavitut dins d’un regne imaginari enclavat en unes runes d’un castell enmig d’un bosc.
Estem acostumats a veure en el cine mainstream americà papers de personatges adolescents rolejats per homes i dones amb canes i arrugues. Highschooleros que han repetit una eternitat de cursos. Aquesta peli, carregada de nus i de sexe més o menys simulat, compta amb el seu repertori amb Martin Loeb (18 anys), Eva Ionesco (12 anys), i Lara Wendel (12 anys). Segons la wiki, al 2006 a Alemanya una còpia restaurada de 93′ de duració (1) va ser retirada del mercat per considerar-la pornografia infantil.
Com bé diu Roberto Curti a Antología del cine fantástico italiano, als anys 70 canvia el prototip de dona exhuberant i plena de corves dels 60 per el d’adolescents amb morbo en un «país-de-las-pornomaravillas». No només els títols menys que més coneguts com La violación de la señorita Julia, o com Corrupción de menores o com ¿Qué habéis hecho con Solange? (2) són exemples a Itàlia d’aquest model, també a finals del 70 apareix la figura que triomfarà a tot el món amb les seves desbocades dones amb cos d’adolescent: Milo Manara, agafant el relleu d’un prototip que durarà, en el món del còmic, mentre vulgui el mestre italià.
Lara Wendel (de qui vaig parlar i descobrir a Ghosthouse d’en Lenzi). Ha arribat a treballar en un dels últims projectes de Fellini, Intervista.
Maladolescenza, a part de ser una peli impossible avui dia per la seva càrrega eròtica amb nois en plena pubertat, ha estat per mí més que una cinta de morbo gratuït al servei d’espectadors que esperen una juxtaposició d’escenes guarrindongues. Crec que poques vegades tindré ocasió de veure una peli on es vegi filmat d’una manera tran franca i tan nua el pas de l’infantesa al descobriment de la sexualitat. L’últim referent que conec és Tideland (més propera a Lewis Carroll que Maladolescenza), on Jodelle Ferland (11 anys) ens mostra una particular visió de l’univers adult, això sí, sense nus però força polèmica, on Terry Gilliam s’esplaia amb les seves característiques fabulacions.
La premsa es fa ressó d’aquesta peli i aprofita les imatges per parlar de temes sensacionalistes vinculats amb la sexualitat dels nens
Fàcilment es podria caure en tota una sèrie de situacions eròtiques arquetípiques i gratuites, però Pier Giuseppe Murgia evita allunyar-se del que es podria interpretar com una confusa i dramàtica inciació sexual. Es desperta a en Fabrizio un sentit de possessió i d’obsessió per què tant Laura, com després Sylvia, abandoni els seus referents adults (no tornin casa per la nit), o, el que és el mateix, abandonin el rol infant/pare, i entri a formar part d’un món emancipat, fantàstic dominat per ell a través de cruels jocs, jocs on l’eros i el thanatos s’imposen a la inocència. Laura, al contrari, sembla que no entengui els canvis que s’han operat d’un any a l’altre, i roman com una noia que perceb una nova relació entre ells dos que no sap interpretar des de l’ingenuitat; la seva malaltissa atracció cap a ell només es pot entendre des de la confusió sexual d’una adolescent. Finalment, Sylvia apareix com una arrogant nena desinhibida que fàcilment entra en el món de Fabrizio i destrona, reduint-la a esclava, a Laura. Còmplices dels mateixos jocs cruels, perillosos i eròtics, en el desenllaç veurem com ni Laura és tan inmadura ni Sylvia tan segura de sí mateixa.
Aquest triangle eròtic deixa una agradable emprenta a psicogiallo sexy. No només per la manipulació psicològica que pateix Laura (que ens remet a Catherine West a Orgasmo), sinó per la banda sonora, on les escenes més cruentes van acompanyades per notes jazzístiques a l’ús dins una magnífica banda sonora de Giuseppe Caruso on predomina composicions líriques de vent, que sonen a medieval, acompanyant aquesta idea de reialme fantàstic creat/imaginat per Fabrizio.
Sylvia (Ionesco), Laura (Wendel) i fabrizio (Loeb), jugant a «extraños juegos».
Aquest món, exent d’adults com anys més tard veurem a la grunge movie Kids, és un frondós i laberíntic bosc, com els móns de Hansel y Gretel, de la Caputxeta vermella o d’Alicia en el país de les marevelles; és a dir, un món iniciàtic on el llop/Fabrizio (de fet, té per company un gos que podria ser el seu alter ego) està guaitant per devorar (el sexe, com fa literalment en dues ocasions) a la caputxeta vermella de torn.
Lamentablement, els personatges (sobretot els femenins; el masculí és més lineal) tenen dificultats per evolucionar psicològicament excepte a l’últim moment i fa que durant gairebé tot el metratge hi hagi un cert estancament en aquest sentit. Pocs canvis percebeixo en la relació entre Fabrizio i Laura quan apareix Sylvia excepte que deixa de ser l’amant d’ell (casi al final fa el traspàs cap a una edat «adolescent» menys convulsa quan es pinta i es vesteix com Sylvia); i menys canvis es noten en Sylvia excepte al final, com ja he dit. Però hi ha situacions límit que pateix Laura que no la fan canviar i que són difícils de justificar per una persistent ingenuitat.
Eva Ionesco, fotografiada per la seva mare Irina. No sabem si per aquest polèmic suport, però el cas és que Eva ha fet carrera com a actriu, dirigint fins i tot una biopic d’ella mateixa.
Un cop vista, m’agradaria tant que les meves filles veiessin aquesta peli als 13 anys com pànic em faria. De moment, se m’acud una propera visió amb la meva dona per entrar amb el debat. Si bé la peli pertany i casi abandera el que anomenaren als 70 com a teenexplotaiton, la seva sinceritat per tractar la iniciació sexual dins un marc que ens remet a les fàbules i contes clàssics per a nens (però amb doble lectura) m’ha sorprès positivament, Tot i el desparpajo dels tres actors, es veu deslluit per una interpretació més aviat plana i la seva transició psicològica brilla per la seva ausència. Crec que el guió també entra en una fase d’stand by. Entrar en la profunditat mental i emocional dels personatges i aconseguir un major dinamisme narratiu hagués estat un gran guany. 7/10
(1) La còpia de què disposo té una durada de 90′ i, per segons quines fotografies he vist, sembla que manca una escena on tots tres protagonistes estan nus a la vora d’un riu. Pura especulació meva. Tanmateix no està exempta d’alguna escena francament hard.
La imatge superior no surt a la còpia. La inferior (i d’altres més canyeres) sí.
(2) Hi ha exemples que entronquen millor amb aquest tipus de peli com Historia de Eva, Tú me hiciste mujer o Tiernas primas, però no les conec.
The Young Ones Adults 
Tinc que dir que la vaig veure fa un any o més, a no se quin pais estava, crec que la vaig veure perque en Flores la va nombrar en alguna de les seves masterpieces de ressenyes, així que la vaig descrregar, ara la torno a descarregar només per veure l’apunt que comenta en Flores sobre la duració, no m’apateix tornar-la a veura.
El film el recordo com a concepte, els petits detalls que comenta en Flores els tinc en el subcoscient de l’oblit, però a grandes rasgos la recordo bé per afirmar que crec que estem davant d’un film trencador en idees i visualment, lluny (molt lluny) de la típica proposta de paja eròtico festiva propia de la cul.lepció de cinema eròtic de l’interviu (en BonderWoy me la va regalar, i tret de 4 titols destacats, ho demés és i sembla (
-moltes no les he vist- bazofia pajera) el problema és que falla el pivot central que fa que les bones idees que es puguin tenir per part dels creadors del film, es puguin transportar sense perdre res pel camí (ho mínim) al espectador, en poques paraules els actors són molt dolents, i «a los hechos me reptio», ambdues noies amb una filmografia mes aviat mediocre i curta i l’actor (segons FA) només surt en dos títols.
També recordo la part final com a més desfase i els actors pujan una mica més d’intensitat emotiva, però amb un resultat que em comptes de tapar la mediocritat interpretativa, potencien encara més els defectes, degut al desequilibri que hi ha comparant la part final amb la resta del film. 6/10. En resum, fascinant proposta que va més enllà de la «paja ahora» enturbiat per unes interpretacions carents de profunditat i de matissos, conceptes indispensables, crec jo, en aquesta proposta; una proposta que em recorda un xic a la magistral «Picnic en hanging Rock», compartint ambdues, una bellesa onírica encisadora.
Doncs jo la considero molt trencadora, a l’estil loco-Italia. Costa creure, això só, que el nen pugui tombar com un Tom Sawyer, però alhora diríem que és el personatge amb insint deprevat rodejat de la també depravada nena. És clar que la morena és la típica víctima que queda encisada pel
desconegut mòn obscur dels altre dos.
L’escena de la cova és molt destacable. Les escenes dels nens despullats son atípiques però molt acertades, encara que lo fort, com sempre, és la violencia contra els animals.
Aquesta peli està força en la onda de la recomenada «La venganza de baby Simona».
No res, per fi un review d’una peli seriosa que, com dieu, impossible de veure avui dia propostes semblants, quan estem rodejats d’una llibertat virtual en el mòn cinematrogràfic; això sí, sang i violència la que vulgueu.
Bravo, ara sí.